L’oceà de Ganimedes

L’aigua és la clau de la vida. Almenys de la vida tal com la coneixem a la Terra. Per això els biòlegs s’entusiasmen cada vegada que es detecta aigua en algun cos del sistema solar. La presència d’aigua no és garantia de trobar vida, però la seva absència ho fa molt més difícil. Fa anys es pensava que l’aigua era una característica destacada del planeta Terra, però mica a mica hem anat descobrint que és molt més comú del que pensàvem i ja s’ha trobat aigua a molts planetes i satèl·lits. El que podem destacar de la Terra és que l’aigua està en forma liquida. A la resta d’indrets abunda més el gel.

Però fins i tot amb aquesta limitació tampoc som tan especials ja que s’ha trobat aigua líquida en alguns satèl·lits. Bé, trobar-la potser és una paraula excessiva. S’ha deduït la presència d’aigua líquida en alguns satèl·lits de Júpiter i de Saturn. El més conegut era Europa, que sota una capa de gel que el cobreix completament, hi ha un mar d’aigua líquida. En realitat allà hi ha el doble d’aigua que a la Terra. A Encelat, el satèl·lit de Saturn també s’han vist guèisers d’aigua, de manera que, de nou sembla que hi ha aigua líquida sota el gel. I el que més en té és Tità, un altre satèl·lit de Saturn que, de nou sota el gel, conté fins onze vegades més aigua que la Terra.

A Plutó també hi ha aigua, aquesta sembla que tota gelada, i fins i tot a indrets aparentment secs com Mart, la Lluna o Venus hi ha racons amb aigua. Però el que s’ha afegit a la llista de llocs amb oceans líquids és un altre satèl·lit de Júpiter: Ganimedes.

Aquest és el més grans dels satèl·lits. No de Júpiter sinó de tot el sistema solar. Que hi havia un oceà sota la superfície gelada es sospitava des de feia anys. Quan l’any 2000 la sonda Galileu va passar per allà i va mesurar el seu camp magnètic va trobar unes dades estranyes que es podrien explicar si hi hagués un oceà salat a l’interior. Però les dades no eren sòlides i es van mantenir com una possibilitat interessant però que requeria ser verificada.

Dons la verificació l’ha fet el telescopi espacial Hubble (quantes alegries ens ha donat aquest aparell). El que ha fet ha sigut mirar les aurores que es formen a l’atmosfera del satèl·lit. Ganimedes és l’únic satèl·lit que té magnetosfera i la seva presencia genera, igual que a la Terra o a altres planetes, aurores boreals i australs. El que passa és que Ganimedes orbita al voltant de Júpiter, el planeta gegant i amb la major magnetosfera del sistema solar. Això té efectes sobre la més petita de Ganimedes, i fa que les aurores es desplacin a mida que es modifica la distància al planeta.

La clau és que el desplaçament de les aurores serà diferent en funció de si al nucli del planeta hi ha un oceà d’aigua salada. I les observacions són coherents amb la presencia d’un gran mar salat sota el gel de la superfície. El calor per evitar que es congeli sembla que provindria del nucli del satèl·lit, on hi ha materials radioactius que generen calor. I com de gran és aquest oceà encara no ho saben del cert. El problema és que pot ser un oceà de cent quilòmetres de fondària amb 5 grams de sal per litre, però també podria ser deu vegades més petit i deu vegades més salat.

En tot cas hi ha dues coses interessants. La primera és que tenim un nou indret amb aigua líquida al sistema solar. Més indrets perquè els biòlegs s’entretinguin especulant sobre l’existència de vida extraterrestre. I l’altra és la constatació del enginy dels humans, que podem deduir la presència d’un oceà amagat sota cent quilòmetres de gel només analitzant el moviment de les aurores de l’atmosfera.

6 comentaris

  • August Garcia i Orri

    16/03/2015 18:43

    Molt interessant l’article -com sempre. I també molt interessant la línia de debat que ha encetat el Joan. Qualsevol acció nostra pot crear conseqüències, segurament molt més del que ens arribem a pensar i, potser, arribarem tard a aquests debats ètics perquè, com sol passar, primer fem el que la tècnica ens permet i més tard ens solem plantejar si havíem de fer-ho o no. Suposo que és una “llei de vida” del progrés, almenys ho ha estat des del segle XVIII. Però no estaria malament començar a canviar l’ordre de les prioritats.

  • Daniel

    16/03/2015 15:18

    Home. Doncs aquest és un dels temes que es discuteixen més en qüestions de la ètica de l’exploració espacial. I algunes sondes s’han desviat per evitar que caiguessin a llunes o planetes i els contaminessin amb alguns microbis que poguessin haver portat de la Terra. però abans o després caldrà establir una directiva. Podem “contaminar” plantes abans i tot de saber del cert si hi ha vida?

  • Joan Codina

    16/03/2015 11:16

    M’ha vingut al cap un tema que em costa d’expressar, però ho intento.

    Nosaltres estem trobant llocs cada vegada s’acosten més al que considerem habitable (per alguns éssers vius, com a mínim). En quin moment hauríem d’escampar la vida a aquests llocs? L’hauríem d’escampar? Tenim dret a escampar-la, o a no escampar-la??

    PS: Suposo que totes les preguntes començarien, com a mínim, després d’assegurar-nos que allà no hi viu res.

  • Daniel

    16/03/2015 10:13

    Carquinyol. Imaginació al poder. Ja se sap que per ser bon científic, la imaginació és una eina imprescindible!

    Pons. No estarà malament. Només hi ha el detall de baixar per un pou de cent quilòmetres de gel fins arribar a l’aigua. Però a part d’això…

  • Pons

    16/03/2015 9:38

    Ja tinc ganes d’anar de vacances a Ganimedes a fer submarinisme ^^

  • Carquinyol

    16/03/2015 9:33

    No, si encara tindrà raó en Carlos Jesús fiu fiuuu !!

    Realment cerquem unes tècniques per estudiar coses que Déu n’hi do !!