Enfront la mort

Un dels trets característics i particulars dels humans sembla ser el fet de ser conscients de la mort. Identifiquem la mort en els altres i ens angoixem, deprimim, espantem i entristim al pensar en la nostra. Fins on sabem, som els únics animals que podem fer-ho i això va jugar un paper important en l’albada de la humanitat. Des dels temps més remots hem trobat restes de rituals funeraris que només tenen sentit en grups ja organitzats en forma de societats emocionalment cohesionades.

És interessant el fet que els neandertals també tenien els seus rituals. Pintaven els cossos dels morts i els dipositaven junt amb amulets i diversos objectes que, probablement, tenien algunes funcions religioses. Compartir aquest sentiment enfront la mort suggereix que ja existia en l’avantpassat comú entre sapiens i neandertal o bé que va sorgir de manera independent en els dos llinatges i, per tant, estaria associat a determinat nivell de capacitat intel·lectual.

El sentiment davant la mort també ens recorda els nostres orígens, en petits grups de caçadors-recol·lectors a les sabanes africanes. Des de sempre els humans hem sentit la mort de les persones properes, hem respectat la dels desconegut i ens hem alegrat amb les dels enemics. Resposta viscerals i primitives que, gràcies a la civilització, anem modulant amb més o menys èxit.

Ahir, la mort es va fer present de moltes maneres. En menys d’una hora em van arribar la notícia de l’accident de l’avió i la notícia de la mort, per càncer, d’una companya. Algú amb qui ja no podré anar a prendre les cerveses que ens havíem promès mil vegades ni podrem seguir fent bromes sobre com ho faríem per trobar la cura del càncer. Hi ha dies que no saps com gestionar emocionalment, i ahir va ser un d’aquests.

Mentre anava seguint les notícies a twitter vaig topar amb els missatges que feien referència als catalans morts, als programes de tele que s’havien cancel·lat i a l’idioma en que es donaven les notícies. Misèria humana, previsible d’altra banda però compensada de llarg per les mostres de solidaritat i de respecte (i també de rebuig als missatges d’alguns cretins). Però també n’hi havia alguns que em van fer pensar en com arrosseguem unes respostes emocionals gravades als circuits neuronals des de fa mil·lennis.

Al parlar de les víctimes de l’avió es feia referència a la nacionalitat. Que si espanyols, que si catalans, que si alemanys, que si turcs,… Algú va criticar aquest fet, fent notar que tots eren persones i que ho hem de lamentar per igual, siguin d’on siguin. El comentari era indiscutiblement cert i no hi ha cap argument racional per discutir-lo. Però m’adono que no puc evitar sentir més unes morts que altres. Per molt que la part racional de la meva ment insisteix en que totes les vides humanes mereixen el mateix respecte i sentiment, soc conscient que com més propers siguin a l’indret on visc, com més propers els percebi, més identificat m’hi sento. El drama humà és idèntic al que va passar amb l’accident de l’avió de Malàisia o amb el de l’avió derivat a Ucraïna, però aquells accidents em semblaven llunyans i, tot i lamentar-los, la meva empatia amb les persones que el van patir no té res a veure amb la experimentada ahir amb les víctimes d’aquí. Molt menys encara, amb la mort de la meva amiga.

Per això sembla normal que indiquin quantes víctimes hi havia de cada comunitat. A cada país ploraran per tots, però sobretot pels seus. Un sentiment que serà més intens als pobles respectius i, no cal dir-ho, a llocs com les escoles on van perdre els companys. Els diversos sentiments davant la mort són molt difícils de racionalitzar. Després de tot, entristir-te per la mort de persones que ni tan sols coneixes és una d’aquelles característiques que ens defineixen com humans.

6 comentaris

  • Màrius Domingo

    26/03/2015 22:58

    Abans que res, t’acompanyo amb el sentiment, si és que això et pot servir per alguna cosa. No hi puc fer més.
    I pel que fa al fons, és ben clar i evident que qualsevol mort és tan trista com qualsevol altra, però també és comprensible que ens dolgui més com més propera sigui. És ben lògic, encara que només passi perquè trobem més a faltar algú que veiem més o podem veure més.
    I quant a això dels animals, crec que és ben evident que senten les pèrdues, uns més que els altre, és clar. Ho he pogut experimentar personalment, no em calen anècdotes o històries d’altri.
    Gossos, cavalls infins i tot rucs pateixen per la pèrdua d’un de la seva mateixa espècie o d’un humà.

  • Sinera

    26/03/2015 11:28

    Em sap molt de greu la mort de la teva companya de feina i de cerveses. El meu apreci per tu inclou també tot allò que et pot fer mal. Ho sento.

  • XeXu

    25/03/2015 12:05

    No puc estar més d’acord amb la teva anàlisi del sentir davant d’aquestes tragèdies, però començaré per una cosa en la que no estic d’acord. Els animals potser no tenen ritus funeraris, però no vol dir que no sentin la mort dels seus. En gossos em sembla que és fàcil d’observar, ho passen malament quan perden algú de la seva espècie, i fins i tot de la nostra. I diria que vaig notar un canvi de comportament del meu gat quan va perdre el seu germà.

    A banda d’això, és cert que no sentim totes les morts per igual. Allò de Malaisia, no em va afectar ni de bon tros com l’accident d’ahir, que em va deixar en xoc una bona estona. No sé de ningú proper que hagi perdut la vida en el vol, o que hi hagi perdut un familiar o amic, però tampoc he mirat cap llista ni he preguntat, prefereixo no saber-ho, crec. Un cop dur, això ha passat al costat de casa. Com dius, són més importants aquestes morts que les altres? Racionalment, no. Sentimentalment, naturalment sí. No vull semblar insensible, però reconec que no ho sento igual. Ara, el que no faré serà fer distincions entre la gent que va morir ahir, i també vaig veure alguns comentaris molt desafortunats. Em sap molt greu per tots els afectats, i m’és igual el cognom que porten.

    Pel que fa a l’altra mort que esmentes, també la lamento molt. Alguna que altra cervesa vaig fer jo també amb ella i sap greu que el càncer s’endugui a una persona encara amb tant camp per córrer. Sento la pèrdua, no va ser gaire bon dia, no.

  • Toni Masip

    25/03/2015 10:57

    Aquí entra la conversa aquella:
    -saps qui s’ha mort???
    -qui???
    -fulanito
    -el de cal ….???
    -no, aquest no!!!
    -menys mal!!!
    Clar, com no és conegut sembla que sigui igual.

  • Pons

    25/03/2015 10:34

    Es diu que l’humà es un animal racional, però està clar que no es tan tan racional. Son morts igual, però com més a prop sigui el difunt més afecta, i si has tingut tracte personal ja ni t’explico. Em sap greu Dani.

  • Carquinyol

    25/03/2015 9:22

    Abans de res, sento la teua pèrdua company. Tant de bo un dia trobem una cura universal pel càncer que serveixi alhora per rememorar als que el van patir com per evitar-ne noves víctimes.

    Parlant del tema d’avui, les distàncies manen a l’Univers, si són capaces de definir òrbites de planetes gegants i el grau d’influència que tenen en els altres cossos, com no van a influenciar també en els sentiments humans? És ben normal, és probabilitat: quan més a prop passa una cosa més probable que em toqui a mi o a un dels meus.

    Jo el que vaig trobar ahir vergonyós és l’anunci del Govern Espanyol de que hi havia no-se-quants ‘cognoms espanyols’ a la llista de passatgers. Què és avui dia un ‘cognom espanyol’? Avui en dia ‘Li’ pot ser tan espanyol com ‘González’ si parlem de nacionalitats.

    I mira que s’ho podien haver estalviat fàcilment, només comprovant la llista de passatgers per veure qui tenia nacionalitat espanyola i qui no. Una mica més de cura i competència alhora de donar informació és el mínim que es pot exigir en casos com aquest.