La màgia de les aurores

Aquestes vacances vaig anar de viatge cap al nord amb la idea de complir un d’aquells somnis que esperes realitzar en alguna ocasió. Vint-i-quatre hores abans de marxar estava passant llista mental al que havia de portar i creuava els dits perquè es donessin totes les condicions que necessitava. El pronòstic meteorològic oferia una finestra de només dos dies sense núvols i la lluna plena seria la menys adient, però era un factor que no podia controlar.

L’interessant és que mentre jo estava contant les hores, a la superfície del Sol s’estaven alliberant feixos d’electrons i de partícules de hidrogen i heli ionitzats que abandonaven la corona i s’encaminaven en direcció a la Terra. És el que s’anomena “vent solar”, un plasma molt diluït que viatja a uns cinc-cents quilometres per segon i que triga uns tres dies a arribar a la Terra.

Quan aquest plasma va apropar-se al nostre planeta va començar a notar la influencia del camp magnètic terrestre. La magnetosfera ens protegeix de les radiacions que provenen sobretot del Sol però també les que venen de qualsevol indret de l’espai. Com que el vent solar està ionitzat, la magnetosfera el desvia de manera que no arriba a la superfície del planeta. Com si fos l’estela d’un vaixell, es desvia a banda i banda del planeta i la gran majoria dels ions acaben marxant per la cua de la magnetosfera.

La majoria, però no tots. Una petita part aconsegueix entrar fins l’estratosfera i allà acaben xocant amb els gasos que formen l’atmosfera, principalment oxigen i nitrogen. Quan tenen lloc aquests xocs, les molècules d’oxigen es trenquen i s’exciten. Els seus electrons absorbeixen l’energia cedida per les partícules del vent solar i adquireixen molta energia. Instants després tornen al seu estat normal, alliberant en forma de fotons l’energia que havien guanyat. Uns fotons que no deixen de ser llum d’una longitud d’ona molt concreta. En el cas de l’oxigen verd, en el cas del nitrogen vermell. El vermell és menys freqüent ja que cal més energia per generar-lo.

El resultat és que al cel, en plena nit, apareix una lluminositat verdosa que es va formant, modificant la lluminositat i desapareixent lentament. Una fosforescència que es mou com si estigués dansant sobre les muntanyes nevades. És el que coneixem com aurora boreal, o aurora austral si la mirem a l’hemisferi sud.

Sempre havia tingut ganes de veure-la i aquest any he complert el meu desig. No va ser una observació ideal ja que la claror de la lluna plena i el reflex de la neu que ho cobria tot il·luminaven massa l’ambient. Per veure una bona aurora cal una nit sense lluna, amb cels sense núvols i, si pot ser, amb una tongada d’activitat solar elevada. Dues setmanes abans van tenir unes aurores increïbles. Tant que fins el vermell de la ionització del nitrogen es feia visible. Jo només vaig arribar a intuir el verd, i en realitat sortia més clar a les fotografies (amb exposicions d’uns quants segons) que a simple vista ja que la claror de la Lluna esmorteïa l’efecte.

Però no em queixo. Hi ha fenòmens de la natura que val la pena viure’ls al menys una vegada. Va caldre anar lluny i passar unes quantes hores de la nit a bastants graus sota zero, però amb l’entusiasme, ni me’n vaig adonar.

Ja ho sé. Només eren àtoms d’oxigen ionitzats que emetien fotons en resposta a electrons generats tres dies abans pel Sol. Però no deixa de ser fantàstic poder admirar la bellesa que ens ofereix la natura i gaudir del coneixement que ens permet entendre el mecanisme que genera aquesta bellesa.

6 comentaris

  • Daniel

    07/04/2015 21:12

    Joan. Doncs si tu! Finalment ho he aconseguit. Les ocasions s’han d’aprofitar quan es presenten.

    Mirabilis. I tant. L’únic que evitaré serà tastar de nou el tauró fermentat! Ecs!

  • Mirabilis

    07/04/2015 13:26

    Aish….sentiments contradictoris llegint avui el post. A mi em va passar exactament el mateix…ara just fa un any…. Hi haurem de tornar!

  • Joan Codina

    07/04/2015 13:17

    Tants anys parlant-ne i finalment ha caigut!! Molta enveja :D

    Vas poder gaudir les dues belleses!! Això sí que és bo.

  • Daniel

    07/04/2015 12:45

    Pons. Mmmm. La veritat és que ha sigut molt xulo. I no només per les aurores.

    Matgala. Gràcies! Si que ha sigut espectacular :-)

  • Matgala

    07/04/2015 8:47

    Bon regal d’aniversari!!! Bones (i retardades) felicitats!!! (I enveja, com han dit abans…)

  • Pons

    07/04/2015 8:27

    Només una paraula: Enveja