Allà on el món s’escapça

A Islàndia, el parc nacional de Thingvellir (escrit Þingvellir) és un dels indrets històrics emblemàtics del país. Allà hi van tenir el que seria l’equivalent al primer parlament des de la colonització. Els caps i representants de les diferents assemblees, famílies o poblacions s’hi reunien anualment per resoldre litigis i establir lleis. El lloc el van triar de manera que quedés a una distància assenyada per tots els habitants de la illa i, efectivament, des de l’indret més llunyà només calien disset dies a cavall per arribar-hi.

Amb el temps l’assemblea, que anomenaven Althingi, o Alþingi, es va dissoldre i el poder va passar primer a reis estrangers i finalment a Reykjavík (em fa molta gràcia aquesta lletra “þ” i que es pronuncia th com en el déu nòrdic Thor, o Þórr). Però l’indret que havien triat inicialment té un altre interès afegit al purament històric i caminar-hi genera una curiosa sensació.

És com un canó, amb les parets separades per una vintena de metres i on la paret de l’est és molt més alta que la del costat oest. Com a tota Islàndia, la composició geològica et fa pensar en lava, volcans i forces tel·lúriques desfermades, però en aquest indret la sensació és particularment potent. El motiu és que quan t’hi camines estàs fent-ho per la línia de separació de dues plaques tectòniques. A l’esquerra hi tens la placa americana i a la dreta la Euroasiàtica.

Aquell indret és l’únic per on emergeix la dorsal atlàntica, la cadena de muntanyes submarines que creua l’oceà Atlàntic i per on es van separant lenta però implacablement Amèrica i Europa. Si mirem un mapa de les plaques veiem que Islàndia queda partida per la meitat en la línia de separació entre les dues plaques.

Fa gràcia perquè quan et parlen de la tectònica de plaques, queda molt entenedor en un mapa i no costa massa entendre el concepte, però sembla difícil de visualitzar el moviment de plaques de dimensions tan descomunals. La vall del Rift a l’Àfrica és l’altre lloc on es pot veure a terra ferma el procés de separació de les plaques, però aquell és tan gran que es perd la perspectiva. En canvi, a Thingvellir tens les parets de les dues plaques a l’abast de la mà i l’impacte visual és aclaparador.

Les dues plaques es van separant a ritme d’uns pocs mil·límetres anuals. No és un moviment constant sinó que els nombrosos terratrèmols i erupcions el van empenyent al llarg dels segles. En certa manera Islàndia va ampliant el seu territori i allà hi ha qui afirma que esperen arribar a ser el país més gran del planeta. Només han d’esperar uns quants milions d’anys a que la dorsal vagi fent la seva feina. El que passa és que potser acabaran amb un país partit per la meitat si l’aigua omple la dorsal, però no sembla que això els amoïni gaire.

4 comentaris

  • Daniel

    08/04/2015 9:29

    Carquinyol. Ui, que dolentes que són! Si el mantell és una unitat de destí des de sempre!

    Jordi C. No cal perdre-hi el temps. Jo crec que saben perfectament que diuen disbarats. Disbarats que els són útils, però…

    Pons. No. La foto la vaig fer jo. No és cap enllaç. Aquí en tens una de més gran http://photography.nationalgeographic.com/photography/enlarge/thingvellir-breach_pod_image.html

  • Pons

    08/04/2015 8:53

    i jo intentant clicar la foto de l’article per veure-la més grossa i no hi ha manera

  • Jordi C

    08/04/2015 8:22

    Era a Islàndia! Algú li hauria de comentar a en García-Margallo, perquè va visitar Mont-Rebei i va confós…

  • Carquinyol

    08/04/2015 8:15

    Les plaques tectòniques creen tensió i divideixen famílies !!! :P