Arxiu del dijous, 23/04/2015

El que cal per fer un drac

dijous, 23/04/2015

A més del dia del llibre i de la rosa (i del dia més maco de l’any), Sant Jordi hauria de considerar-se el dia dels dracs. A rel de la llegenda del Sant matant el drac per salvar la princesa, el drac ha esdevingut un secundari de luxe en la jornada. Per desgràcia, no tenim dracs per admirar més enllà de gravats medievals més o menys imaginatius que han renascut en pel·lícules i sèries de televisió.

La cosa és que avui en dia potser ja es hora de plantejar-nos disposar de dracs com Déu mana. Amb els avenços en enginyeria genètica no hauria de ser tan complicat aconseguir un drac de disseny fent servir eines i coneixements dels que ja disposem.

Com a material de partida podríem començar amb un dels animals més semblants als dracs. El dragó de Komodo (Varanus komodoensis). Un rèptil prou gran i ferotge com per resultar impressionant. Els cocodrils podrien servir, però estan massa adaptats a l’ambient aquàtic i es passen la vida estirats prenent el sol. Un drac ha de ser més actiu!

Entre les característiques que esperem dels dracs és que tinguin ales membranoses. El problema és que els animals alats han sacrificat un parell d’extremitats per convertir-les en ales, però els dracs tenen les quatre potes i, a més, dues ales. Per aconseguir-ho caldria introduir una mutació en l’esquema general del cos. Es coneixen mosques amb una mutació, anomenada bithorax, que tenen un segment de més al seu cos i presenten quatre ales enlloc de dues. Si afegim l’equivalent del gen mutat de la mosca al genoma del dragó de Komodo, podríem tenir un drac que tingui repetit el segment de la columna vertebral del que surten les extremitats anteriors. Un drac de sis potes.

Ara tocaria modificar les dues potes del segment repetit. Hauríem d’incorporar el programa genètic que ha fet que els rat-penats presentin uns dits llarguíssims units per una membrana que fa d’ala. Això li donaria un aspecte molt medieval al nostre drac de disseny, però tindria problemes per volar. L’animal pesa molt i li caldria una musculatura descomunal per poder enlairar-se. El problema és que tanta musculatura afegeix pes i fa que encara sigui més difícil volar.

Aquí tocarien un parell d’adaptacions agafades dels ocells i dels mamífers. La primera seria disposar d’uns ossos durs però buits per dins per encabir-hi part dels pulmons i guanyar lleugeresa com fan les aus. La segona seria una mutació en la síntesis de la proteïna muscular que fa que se’n generi molta més. Una mutació que espontàniament presenten algunes races bovines i que els dóna una musculatura descomunal. Així ja tindríem el drac en condicions de volar, si més no una mica.

Falta que tregui foc. Això està fumut, però podríem substituir el foc per alguna cosa que cremi, com ara un àcid. D’àcid clorhídric força concentrat en tenim a l’estómac. Una opció seria incorporar-hi sistemes com el de les aranyes, que quan capturen les víctimes li vomiten els sucs digestius per sobre, esperen que es digereixi i després xarrupen el que queda. Però això de deixar caure el suc digestiu és massa discret. D’un drac esperes alguna cosa més grandiosa. Millor triar el mecanisme d’expulsió del verí que tenen algunes serps, com algunes cobres. Només caldria substituir les cèl·lules que fabriquen el verí per les cèl·lules parietals del estómac que fan el clorhídric.

De manera que agafant determinades funcions biològiques que ja existeixen i afegint-les amb gràcia i imaginació a un òvul fecundat de dragó de Komodo, podríem aconseguir un drac molt digne. Ara potser sigui fantasia, però qui ho sap? Al ritme que canvien les coses en manipulació gènica potser no caldrà esperar tant per veure dracs volant pel cel!