Polarització política

La política és (o hauria de ser) una activitat interessant, noble i ben considerada. Les coses no són exactament així segurament perquè el factor humà hi té un enorme pes específic. Ara com ara, més que com una activitat al servei de la comunitat es veu com una manera d’enriquir-se o aconseguir poder per part de molta gent amb pocs escrúpols. Segurament aquesta també és una visió exagerada, però és el que hi ha.

Per evitar que l’accés a tant poder acabi corrompent les persones i els partits, s’han intentat diferents mecanismes i sistemes, amb èxits diversos. Un dels clàssics és el fet de votar llistes obertes o tancades. Aquí votem llistes tancades i les persones que hi participen acaben per ser poc rellevants. Només conta la cúpula del partit i la resta voten en bloc sense ni discutir-ho. Quan la disciplina de vot es trenca resulta tan excepcional que es notícia destacada. Pel mateix preu podríem estalviar-nos els parlamentaris i adjudicar al vot de cada cap de llista el valor equivalent als vots de tots els membres escollits del seu partit. La cosa no canviaria gens i ens estalviaríem una pasta.

Es diu que és millor les llistes obertes, on la gent no vota una llista sinó una persona (que forma part d’un partit). Així, la disciplina de vot és més feble i el teu representant pot votar amb els altres partits quan es tracta de defensar els interessos del teu districte. Sobre el paper està bé, però a la pràctica i amb el temps, la inèrcia dels partits sembla que tendeix a imposar-se, i al final les llistes obertes acaben patint del mateix mal que les tancades.

Això ho han vist en un estudi fet sobre el sentit del vot dels congressistes dels Estats Units. Miraven quantes vegades votaven junt amb el propi partit i quantes ho feien amb el partit oposat. Com que allà només hi ha demòcrates i republicans, era fàcil fer l’estudi.

El cas és que vist en una infografia, la polarització es fa evident. Entre les dècades dels cinquanta i els vuitanta, era freqüent que congressistes ignoressin les ideologies partidistes i votessin segons el que creien personalment (que no necessàriament havia de ser en interès dels seus votants), però això ja és història. Avui en dia, la polarització és similar a la que hi ha en països com el nostre amb llistes tancades i fèrries disciplines de vot. Ara, la distància entre republicans i demòcrates és total.

Quina és la conseqüència d’una radicalització tan evident? Doncs aquí la coneixem prou bé. És molt bona pels partits ja que acumulen i defensen aferrissadament parcel·les de poder, mantenen contactes amb empreses i encarrilen els fons públics cap a les seves esferes d’influència. En canvi, es menys bona per la societat, que veu com les lleis que han de definir les grans línies per on anirà la societat, des de l’educació, les grans infraestructures o el fet d’embarcar-se en guerres o similars, queden encallats o subordinats als interessos partidistes degut a una constant falta del necessari consens.

Que això passi també en països amb llistes obertes ja indica que no són cap solució màgica, més que res perquè solucions miraculoses no n’hi ha. Això, però, tampoc suggereix que l’alternativa sigui renunciar a intentar evitar-ho i simplement cedir tot el poder a les cúpules dels partits. Una opció que també té les seves avantatges. En tot cas, el que més m’agrada del treball, amb totes les limitacions que aquesta mena d’estudis pugin tenir, és que no es limita a repetir consignes, o a apel·lar a la visceralitat, als sentiments o a les fal·làcies. En temes de política, hi ha molt poca discussió sobre dades i, mira, normalment ho trobo a faltar.

5 comentaris

  • Vicent Bosch i Paús

    29/04/2015 15:46

    Jo he vist al Brasil i a les Filipines, recentment, que la “massa amorfa” vota a les persones directament. Els més votats són alcalde o regidors.
    Els alcaldes són prou rics i els fills “hereten” el càrrec. Els regidors, també han de tenir pecúnia. Cas contrari, no ixen al no poder regalar samarretes, diners, promeses de treball, etc. I a més, per exemple, es presenta a Barcelona Daniel, Carquinyol i Gerard Piquer. Qui guanyaria? Sense cap mena de dubte i per un noranta-cinc per cent o més!!!

  • Pons

    29/04/2015 9:18

    “Pel mateix preu podríem estalviar-nos els parlamentaris i adjudicar al vot de cada cap de llista el valor equivalent als vots de tots els membres escollits del seu partit. La cosa no canviaria gens i ens estalviaríem una pasta.” M’encanta la idea! Obre una iniciativa a change.org i amb quatre dies es fa viral!

    PD: Encara estic rient de la primera frase de l’article

    PD2: Un exemple més de l’absurd fet d’haver d’omplir les llistes.

  • Daniel

    29/04/2015 9:14

    Esther: He he. Ja m’hi havia fixat. Tu i jo tenim un problema. Estem massa capficats en la vida de les cèl·lules! :-)

    Carquinyol: I com que a sobre, son els partits els qui ho haurien de modificar, dubto que la cosa canvii. Fins i tot muntant de nou la paradeta, intentaran seguir tenint al personal ben controlat.
    Al menys ja no es fa com els antics grecs: Qui guanyava es quedava tot el poder i qui perdia el feien fora del país (a l’ostracisme) perquè no emprenyés i deixés governar en pau.

  • Carquinyol

    29/04/2015 8:36

    El més trist en que en el cas de l’Estat Espanyol, les llistes obertes anirien a petar directament als darrers gràfics, amb el qual l’únic que s’haugés fet és un canvi d’etiqueta, perquè seriosament… quin partit espanyol ficaria a les seves llistes un candidat que vota sovint el que no diu la cúpula?

  • Esther

    29/04/2015 8:26

    Molt interessant. Saps que sembla el gràfic? una anafase, telofase i interfase. Una divisió pura i dura.