Arxiu del mes: maig 2015

Llimones contra les fumigacions tóxiques clandestines.

divendres, 29/05/2015

Ens intoxiquen des de fa temps amb fumigacions que es fan, a la vista de tothom, per tal de reduir la fertilitat de la població i així reduir la població. Membres d’una comunitat que agrupa els poders a les ombres ha entès que el planeta no dóna més de sí i, per poder mantenir el seu status quo, han decidit que calia contenir el nombre de persones que habiten la Terra. No podien fer-ho obertament, per tant fumiguen les zones més poblades amb avions pretesament comercials mentre ells es mantenen en indrets segurs.

Els últims estudis de les esteles dels avions han demostrat la presència de barium i de citrat de sildenafil, un potent agent químic que actua com un antagonista hormonal. Si la població s’adonés que els estan tractant com conillets d’índies, esclataria una revolta, per tant hi ha grups de científics a sou de multinacionals que es dediquen a desinformar. El pentàgon ha posat en marxa un programa experimental de virus informàtics que circulen per les xarxes socials i que causen una mena d’hipnosi per afeblir el desig d’oposar-se als mandats de les autoritats.

Hi ha sistemes per prevenir-ho, alguns tan senzills com les llimones, tot i que volen ocultar-ho per motius evidents. Però si tots ho compartim podrem aturar els seus plans.

Encara que sembli increïble, tot aquest munt de disbarats hi ha qui se’ls empassa. Per algun motiu psicològic, els creients de les conspiracions estan disposats a creure qualsevol conspiració per absurda que sigui sense intentar analitzar de manera crítica res del que es digui. La realitat és que no m’he inventat el que he escrit en els primers paràgrafs sinó que ho he anat traient de coses que hi ha penjades a la xarxa.

Llimones per prevenir la hipnosi? Això no ho supera ni la Mariló Montero! Fumigacions de citrat de sildenafil? Una senzilla cerca a Google revelarà que és el principi actiu de la Viagra. No crec que cap govern fumigui amb Viagra les poblacions, però hi ha qui s’ho ha empassat. En tot cas, segur que no actuarà reduint la fertilitat.

Han estudiat el comportament dels amants de les conspiracions i han trobat una característica previsible. Per les xarxes només visiten pàgines que confirmin el que creuen. De fet, això ho fem una mica tots. Cadascú té les seves preferències i hobbies i es mou per pàgines de viatges, de música, de patchwork o de política segons gustos. Però en el cas dels conspiranoics, això es potencia molt. De fet, els investigadors van introduir falsos rumors i notícies als fòrums de discussió de pàgines conspiranoiques i van trobar que, per absurds que fossin, eren acceptats sense problemes sempre que estiguessin en la línia de la conspiració.

De manera que tot plegat potser només és una mena d’exercici per donar un cert plaer intel·lectual als creients en aquestes teories. Visions simplistes de la realitat que permeten culpar algú indeterminat de tots els mals i que generen un sentiment similar al d’anar a veure una pel·lícula de por. Una mica de fantasia sempre està bé, però cal no oblidar que és fantasia. Pel que es veu, els amants de les conspiracions prefereixen oblidar-ho.

Això vol dir que no hi ha conspiracions? Per descomptat que sí que n’hi deu haver. Però no són les que es troben a les xarxes socials. El que passa és que les reals són complexes, ocultes de veritat i molt menys impactants i fantasioses. Si algú creu que hi ha reptilians entre nosaltres infiltrant-se als governs, qualsevol conspiració real li semblarà avorridíssima.

I m’hi jugo un peix a que més d’un haurà compartit l’apunt només havent llegit el títol!

Pot haver-hi vida a Europa?

dijous, 28/05/2015

A part de la Terra, l’indret del sistema solar on més probable sembla que es donin les condicions per trobar-hi alguna forma de vida és Europa, el satèl·lit de Júpiter. Les imatges de les sondes Voyager als anys 80 van mostrar un món cobert de gel i marcat per unes línies més fosques que es veuen per tot arreu de la seva superfície, probablement cicatrius resultat de fusions i recongelacions del gel. És gel d’aigua, de manera que aviat es va especular amb la probabilitat que sota el gel hi hagués aigua líquida.

Aquesta possibilitat va guanyar pes amb les dades obtingudes per la sonda Galileu, que a finals dels noranta va estudiar els satèl·lits jovians en detall. Aleshores també es van veure el que semblaven guèisers d’aigua emergint d’Europa, tot i que això després no es va poder comprovar.

Europa és tant interessant en l’estudi de vida extraterrestre, que l’any 2003, quan la sonda Galileu es va quedar sense combustible, la van fer estavellar-se contra Júpiter sobretot per evitar que finalment caigués a Europa i contaminés l’indret amb possibles microbis d’origen terrestre que quedessin a la nau.

I ara toca tornar-hi per entendre millor com és Europa. La NASA està preparant una nova missió, prevista pel 2020, que es dedicarà a estudiar aquest enigmàtic indret. I és interessant veure com es prepara això, ja que cal triar molt bé els instruments que fiques a la nau per fer l’estudi. No és una cosa que puguis corregir quan la missió està en marxa.

Els nou instruments que enviaran seran un parell de càmeres fotogràfiques que permetran obtenir imatges de molt millor resolució. Fins ara tenim imatges que discriminen dos-cents metres i que només han cobert un 10 % dels satèl·lit. Amb la nova missió tindrem imatges de cinquanta metres de resolució i que cobriran el 90 % d’Europa. També hi posaran un magnetòmetre i una sonda magnètica que serviran per mesurar el gruix de la capa de gel i la fondària de l’hipotètic oceà salat que hi ha sota.

Per esbrinar si efectivament hi ha surgències, guèisers i coses semblants, posaran un detector tèrmic. Així es veurà si en aquell oceà gelat hi ha zones més calentes on sigui previsible trobar-hi més activitat química i, per tant, és més factible que la vida hi aparegui.

Amb un espectròmetre d’infrarojos s’analitzarà la composició química de la superfície de la lluna. Això és particularment interessant per entendre millor de que estan fetes les línies fosques característiques d’Europa.

I finalment hi haurà un espectròmetre de masses i un analitzador de pols, per determinar la composició de les partícules que hi hagi a la tènue atmosfera europea (o europeana?).

Tot super-interessant, però de seguida t’adones que amb tot això no detectarem pas cap forma de vida. La missió està pensada només per establir si les condicions permeten que la vida floreixi allà. No és per falta de ganes sinó perquè tampoc és tan senzill esbrinar si hi ha vida en un indret. Com fer-ho? No tenim gaire clar com hauria de ser un detector de vida. Si es detectessin molècules com ara la clorofil·la o el DNA, segurament diríem que allà hi ha vida, però segurament la vida adoptarà altres formes diferents a les de la Terra. L’energia no la traurà de la llum com aquí ja que proliferarà en les fosques aigües de l’oceà europeu. La calor generada pel nucli i per les marees podria impulsar-la, però el camí evolutiu que hauria seguit serà molt diferent del terrestre. I si no saps exactament el que busques, és molt difícil saber com trobar-lo.

Ritmes anuals

dimecres, 27/05/2015

Hi ha èpoques de l’any en que estem més actius i altres en que tot ens fa sentir malament. Diem que la primavera la sang ens altera, que a l’estiu tota cuca viu o que a l’hivern escudella i vi calent. Molts refranys no deixen de ser la constatació d’observacions fisiològiques empíriques. Notem els canvis estacionals de maneres subtils però innegables. La diferència en les hores de llum, el temps boirós, el fred o la calor ens fan sentir diferent. Com quasi tots els éssers vius notem el ritme de l’any. Però segurament ho fem d’una manera més profunda de la que imaginàvem.

Coneixem molt be l’existència de ritmes biològics. Qualsevol que hagi patit jet lag en pot donar fe. El nostre organisme no funciona igual durant el mati que durant la nit. No només en temes d’activitat o de tenir son o gana. Podem detectar un canvi en la temperatura corporal, els nivells hormonals, l’activitat cel·lular i un grapat de fenòmens fisiològics que l’organisme va regulant en funció de la llum ambiental.

El que passa és que els ritmes diaris (circadiaris) són còmodes d’estudiar. Cada dia pots afegir noves dades al teu treball. Més empipadors són els ritmes circamensuals, com el cicle menstrual. Però tampoc és massa complicat. La dificultat està en treballar amb ritmes anuals. Si trigues un any per completar un cicle, el teu treball trigarà molt a completarse!

Per sort, pots analitzar molts individus al llarg d’un any o dos i així també pots disposar de moltes dades. I ara que ja disposem de tecnologia per avaluar com funcionen els gens estem aprenent moltes coses sobre quines són les bases genètiques dels ritmes anuals. I resulta que el nostre cos respon molt al ritme estacional.

El nostre genoma té uns vint-i-cinc mil gens. Doncs n’hi ha cinc mil (cinc mil!!) que funcionen diferent segons l’estació de l’any. Hi ha gens estiuencs, que s’expressen més durant l’estiu, i gens hivernals que s’activen més durant l’hivern. En realitat no és gaire difícil ja que només cal que uns pocs gens controladors s’activin més o menys en funció de les hores de llum. Com que aquests gens controlen el funcionament de molts altres, al final en tenim un grapat que s’activen i desactiven segons l’estació de l’any.

La gràcia és que molts d’aquests gens estan relacionats amb coses com el sistema immunitari o receptors hormonals, de manera que si notem que ens posem més malalts durant l’hivern o que les depressions augmenten o que hi ha més o menys problemes cardiovasculars, l’explicació pot estar en els nostres gens. O millor, en la manera com els nostres gens s’adapten a les condicions ambientals.

Això és important ja que, per exemple, els islandesos, que tenen un ritme estacional molt diferent al dels americans, també presenten aquestes ritmes, però de manera diferent que la de la resta de població estudiada. I, com era previsible, els australians els tenen adaptats als seus estius/hiverns. D’altra banda, no a tot arreu hi ha quatre estacions. A Gàmbia, el màxim d’activitat el tenen durant l’estació de les pluges. Com quasi tot en biologia, estem programat genèticament en part, però amb mecanismes per adaptar-se al medi ambient. En aquest cas, sobretot a les hores de llum.

D’altra banda em pregunto si molts estudis ho hauran tingut en compte. Coses com el receptor de la IL-6, el de l’adiponectina o la proteïna C reactiva mostren canvis estacionals. Segur que més d’un estudi s’hauria de revisar per veure si els efectes que han trobat són deguts a alguna malaltia o algun fàrmac… o només són deguts al moment de l’any en que van fer les anàlisis.

Equilibris de Nash

dimarts , 26/05/2015

El dia 23 va morir, en un accident de cotxe, en John Forbes Nash. És conegut sobretot perquè la pel·lícula “Una mente maravillosa” està inspirada en la seva vida, però potser estaria bé conèixer alguna cosa més a part de ser “el paio de la pel·lícula del Russell Crowe”. Després de tot, va guanyar un premi Nobel!

Quan es parla d’en Nash, sempre surt el tema de la teoria de jocs i de l’equilibri de Nash. De la teoria de jocs en vaig parlar una vegada per dir que no m’agradava. He dedir que arrel d’allò, algun expert en teoria de jocs m’ha renyat i m’ha ofert nous punts de vista per mirar-me-la amb menys hostilitat. Però el que va fer més famós Nash va ser proposar el seu “equilibri de Nash”, que simplificant seria qualsevol situació en la que tots hi surten guanyant sempre que ningú canviï d’estratègia. Un exemple senzill és el de: tots conduïm per la dreta, o bé, tots conduïm per l’esquerra. Fer-ho de manera diferent a la resta està penalitzat. De fet, això també serveix pels països. A tot el continent es condueix pel mateix costat perquè és una solució òptima per a tots i perjudicial per qui trenqui la norma. En canvi, els països insulars no tenen penalització i poden mantenir el sistema que vulguin. (A la pel·lícula posaven l’exemple amb l’intent de conquistar una rossa).

Sembla una obvietat, però en temes empresarials s’acostuma a partir de que qualsevol cosa que vagi malament a la competència és bona per a mi. Però resulta que hi ha moltes situacions en les que si a ells els va bé, a mi també m’anirà bé. Per exemple, si cada companyia de telèfons tingués un sistema propi i incompatible, els clients seran molt fidels, però tindran pocs clients. En canvi, si totes comparteixen sistema operatiu i tothom pot intercanviar-se aparells i xarxes, s’estalviaran una pasta construint xarxes, els clients s’animaran molt més a comprar telèfons i el negoci arribarà a xifres astronòmiques fàcilment. Mentre totes mantinguin l’estratègia, tots guanyen.

En política passa tres quarts del mateix. No soc expert, ni molt menys, en teoria de jocs, però semblaria que els partits sobiranistes han arribat a una mena d’equilibri de Nash. Han arribat a una mena de pacte de poca agressió entre ells en el tema del procés. Aquesta estratègia està ben vista per la majoria de població de manera que mentre cap trenqui el pacte, tots hi surten guanyant. Probablement més del que guanyarien si comencessin les bufetades habituals en política (que segurament és el que els demana el cos). I clarament, qui trenqui la baralla quedarà com el dolent i serà el més perjudicat cara a l’opinió pública i els vots, de manera que estan en un equilibri en que tots hi guanyen i qui canvii d’estratègia perd. Altres partits han triat la manera clàssica de treballar. Una estratègia que pot donar molts guanys, o pot enfonsar-te molt més.

De totes maneres, cal vigilar. En teoria de jocs pot passar com amb els fractals, que quan els descobreixes et sembla veure’ls per tot arreu. Al món hi ha moltes situacions d’equilibri, però no tots els equilibris son equilibris de Nash.

La teoria de jocs permet estudiar aquestes situacions i calcular les estratègies òptimes per cada jugador. Una complicació és que moltes vegades tenim diferents objectius que demanen diferents estratègies, de vegades oposades. En tot cas, la teoria permet esbrinar quin és el camí menys dolent (sempre que tinguis clar on vols anar). A la vida real, però topa amb alguns problemes. El principal és que parteix de la base que les persones són racionals. De jove t’ho pots empassar, però aviat descobreixes que les persones prenen decisions per molts motius, però l’anàlisi racional i objectiu és un dels menys freqüents.

Física dels sabres de llum

dilluns, 25/05/2015

L’element més característic de l’Univers Star Wars són les espases làser. La marca del Jedi és el domini d’aquesta arma, letal però elegant. A les primeres versions de la pel·lícula eren blancs, però de seguida van esdevenir de color. Els dolents, els Lords Sith són fàcils d’identificar pel color vermell fosc de les seves espases làser.

En realitat és una mica complicat decidir com s’han d’anomenar. El nom original és lightsaber, de manera que serien “sabres de llum”. Però una llum amb tanta energia tothom dóna per fet que ha de ser llum làser. I sabre, espasa, coltell o katana potser no són exactament iguals, però no deixen de ser armes blanques. Per això els trobem esmentats com espasa de llum, sabre làser i totes les combinacions de sabres, espases, làsers i llum.

Fa uns anys va sortir una notícia anunciant que al MIT havien creat els primers sabres de llum. Però, com acostuma a passar amb els físics quàntics, només servia per coses quàntiques. El que havien aconseguit era que dos fotons rebotessin com si fossin sòlids. Un resultat interessant però infinitament allunyat d’un bon sabre de llum.

Per fer un sabre de llum topem amb un parell de problemes importants. El més evident és que un feix de llum no s’atura després de recórrer un metre. Segueix el seu camí fins l’infinit o fins que topa amb alguna cosa. Això faria que una lluita amb sabres làser fos espectacular però desastrosa per l’edifici on lluitessin. El feix seguiria fins el sostre i tallaria les parets, els mobles, els espectadors, els peus del seu portador i tot el que es poses al seu abast. Per descomptat, ni pensar en fer-lo servir en una nau espacial!

Un altre problema amb la llum làser és que…, bé, que és llum. I la llum no xoca amb l’altra llum. Dos feixos de llum làser que es creuin simplement es travessen sense més i segueixen el seu camí. El combat seria molt poc espectacular. Ah! I si no estem totalment a les fosques, són invisibles. Oi que quan assenyalem alguna cosa amb un punter làser no veiem el feix de llum? Doncs hauria de passar el mateix amb les espases làser, de manera que les lluites serien molt poc espectaculars.

D’entrada podria semblar que els diferents colors han de marcar alguna diferència en la lluita. El vermell te una freqüència menor que el blau i per tant porta menys energia. Semblaria que les espases làser blaves han de ser més potents que les vermelles, però en realitat això compta només per fotons individuals, de manera que els enginyers Sith se les hauran d’empescar per generar més fotons als seus làsers vermells.

D’altra banda, els làsers són llum. Si has d’enfrontar-te a un Jedi o un Sith que empunya un sabre làser, potser en tindries prou… amb un mirall. Després de tot, fins i tot la llum làser es reflecteix en els miralls i surt amb un angle igual a l’angle d’incidència. Això vol dir que si l’encares amb gràcia pots fer que torni en la direcció que ha vingut i fereixi al seu portador.

De manera que els frikis haurem de seguir esperant ja que no sembla que els sabres làser estiguin a punt de sortir al mercat. Al menys en un futur proper. O descobrim noves lleis de la física, trobem la manera com la Força controla els làsers i coses així, o haurem de fer sabres de llum que no siguin fets de llum.

Les joguines de les noies

divendres, 22/05/2015

La frase, probablement ,no tenia mala intenció i només pretenia fer un joc de paraules que rimés. Un astrònom de l’institut de tecnologia de Califòrnia va deixar anar en una entrevista que molts científics són simplement “nois amb joguines” (boys with toys). Paios que juguen amb coses com telescopis. I, en el sentit en que crec que ho deia, ja m’agrada la idea, però això va aixecar una bona polseguera que també té la seva gràcia. Perquè, per quin motiu només els nois? Que passa amb les noies que es dediquen a la ciència? Elles també tenen joguines, i a fe de Déu que les fan servir.

Aleshores va néixer el hastag #girlswithtoys on grapats de dones que fan recerca en qualsevol branca de la ciència penjaven fotografies de elles amb les seves “joguines”. Si algú pensa que la ciència és cosa d’homes, potser que s’ho faci mirar.

Entre les joguines amb que les noies es diverteixen hi ha transbordadors espacials, radiotelescopis, motos de neu per buscar meteorits a l’Antàrtida, detectors de matèria fosca, acceleradors de partícules, rovers marcians o espectròmetres de masses. Altres de menys espectaculars però igual d’entretinguts son microscopis electrònics, microscopis confocals, gel carbònic, vaixells oceanogràfics, làsers, elèctrodes cerebrals, equips per endinsar-se a la selva, drons i qualsevol altre aparell, mecanisme, sistema o giny que us passi pel cap.

L’estereotip que adjudica la ciència als homes es veu de moltes maneres. La frase que va deixar anar l’astrònom de Califòrnia només és una anècdota que ens recorda els tics incorporats al subconscient. Però també podem trobar col·leccions de figuretes amb els “herois de la ciència”. N’hi ha trenta i, endevineu quantes són dones? Només una. La de sempre: Marie Curie. Déu me’n guard de treure-li cap mèrit, però sembla que sigui la única científica de la història!

Per això és bona la idea de les #girlswithtoys. Contribueix a normalitzar la feina de les científiques i a fer que esdevingui més visible. Segur que encara hi ha qui se sorprèn de veure una noia comandant un transbordador espacial o treballant en la construcció d’un detector de matèria fosca en una cova. Però la realitat és que s’ho passen de conya amb aquestes joguines. Exactament igual que ho fem els homes.

Aranyes en equip

dijous, 21/05/2015

Les aranyes són uns animalets que no acostumen a tenir bona premsa. En general, fan més aviat angúnia malgrat que la seva biologia pugui ser interessant i curiosa. Això de pair el menjar abans de ingerir-lo, la capacitat de fabricar unes teranyines amb unes propietats mecàniques excepcionals, o el fet d’anar per la vida amb quatre, sis o fins i tot vuit ulls, hauria de fer-les uns organismes dignes de destacar. Però no ens enganyem. Les aranyes, en general, no agraden a ningú, excepte als entomòlegs.

Per això ha de ser curiós viure en algunes regions d’Austràlia on, ocasionalment, pateixen una pluja d’aranyes que deixa el terreny cobert per una catifa blanca que vista de lluny pot semblar neu, però que en realitat es una gran teranyina. L’aspecte és realment el d’una petita nevada. Flocs blancs que cauen lentament del cel. Però si ho toquem trobarem que no és neu sinó una mena de bossa feta amb la teranyina i que fa el servei de paracaigudes a l’aranya de l’interior.

Hi ha qui pensa que són aranyes juvenils, però el cas és que simplement són aranyes adultes de mida petita de la família dels Linífids. Aquesta estratègia de deixar-se arrossegar pel vent és un bon sistema per escampar el seu terreny d’acció i per colonitzar nous territoris. Normalment pensem en les aranyes com animals individuals, però algunes espècies presenten uns comportaments grupals molt destacats. Un vídeo que també fa una mica de mania és el d’una colònia d’aranyes que van teixir una immensa teranyina per on s’anaven desplaçant. Poques ganes de passejar per sota!

Un altre curiós exemple del comportament d’aquests simpàtics artròpodes el van tenir a Pakistan, on per causa d’unes inundacions, moltes aranyes van quedar confinades a arbres en els que hi van teixir les teranyines. Com que la densitat d’animals havia augmentat molt, el resultat de la seva activitat van ser arbres coberts per una gegantesca teranyina. Veure aquestes coses fa que plagues d’aquí, com la processionària, semblin un joc de nens.

La calor perduda del planeta.

dimecres, 20/05/2015

Finalment s’han trobat els vint mil trilions de Joules que no sabíem on s’havien ficat. Des de fa anys sabem que la temperatura del planeta va augmentant de manera lenta però imparable. Això, però, no vol dir que ho faci de manera molt gradual. Hi ha temporades en que l’augment és més marcat i altres períodes en que l’escalfament s’alenteix. Entremig, a més, hi ha anys excepcionals, normalment deguts a alguna erupció volcànica com la del Pinatubo, que enfosqueix l’atmosfera i refreda el procés.

Un fet curiós era que des de l’any 2000, l’escalfament s’havia alentit molt. Es parlava de “la pausa en l’escalfament global”, però el cas és que no es tenia gaire clar com explicar-ho. Les capes altes de l’atmosfera continuaven escalfant-se com si res, però a la superfície, i particularment als mars, la cosa semblava si no aturada, molt esmorteïda.

Des del punt de vista dels climatòlegs era empipador ja que el calor arribava a la superfície de la Terra, però després hi havia una bona part que semblava desaparèixer. En tot això també hi havia un detall interessant. Des de principi del mil·lenni s’han donat un seguit de fenòmens de “La Niña” a l’Oceà Pacífic. En canvi, no hi ha hagut cap esdeveniment de “El Niño” gaire destacable. Com que sabem del cert que tant “El Niño” com “La Niña” tenen un gran impacte en el clima global del planeta, aquesta preponderància de “la Niña” era un bon candidat a estar relacionat amb l’aturada en l’escalfament.

I el cas és que sembla que ja han trobat bona part de la calor perduda. Està continguda a les aigües de l’Oceà Índic.

Normalment estem molt pendents del Pacífic ja que és el més gran dels oceans. Però han vist que quan hi ha una situació de “La Niña”, els corrents i els vents predominants actuen transportant la calor del Pacífic en direcció cap l’Índic. Ara han mesurat les temperatures dels set-cents metres més superficials i han vist que allà hi ha hagut un escalfament anormal precisament des de l’any 2000. Mentre el planeta s’escalfava menys, l’Oceà Índic començava a acumular calor.

De manera que ara els números ja quadren més. La calor no ha desaparegut sinó que ha quedat retinguda a les aigües de l’Oceà Índic, probablement degut al predomini de situacions de “La Niña” durant aquesta dècada. Però ja sabem allò de “l’energia no es crea ni es destrueix…”. En algun moment, tota aquella energia tèrmica acabarà sortint per algun lloc i si un any li dóna per fer-ho sobtadament, sigui perquè finalment es dóna un fenomen de “El Niño” o pel que sigui, ja ens podem preparar a parlar de rècords en temes climàtics.

D’altra banda, si no passés res, també tindrem problemes. Els corrents que transporten la calor del Pacífic fins l’Índic forment part de la gran cinta transportadora oceànica. Això vol dir que amb el temps passarà pel sud d’Àfrica i arribarà a l’Atlàntic…, tot fent camí cap l’Àrtic.

Al final tots aquests números i aquestes troballes serveixen per entendre el poc enteniment dels negacionistes del canvi climàtic. I és que no és difícil d’entendre el que està passant: Si a un sistema li vas afegint calor, abans o després s’acaba escalfant.

La sort de l’Apol·lo 13

dimarts , 19/05/2015

“Houston, tenim un problema”. Aquesta frase va entrar a la llegenda espacial quan la va pronunciar en James Lovell, comandant de l’Apol·lo 13, aquest Abril va fer quaranta anys. La nau, que ja s’encaminava en direcció a la Lluna, va patir una explosió que va posar en seriós risc la vida dels astronautes i va donar lloc a una de les operacions de rescat més famoses.

L’Apol·lo 13 s’havia enlairat de cap Canaveral el dia 11 d’Abril i tot va anar seguint el programa establert fins al dia 14, quan ja estaven a més de tres-cents mil quilòmetres de la Terra. Cap a les tres de la matinada van posar en marxa els ventiladors dels tancs de combustible. Això és una operació que es fa de tant en tant per evitar que l’oxigen criogènic esdevingui sòlid i s’alterin les mesures de contingut dels tancs. Noranta segons després de l’operació es va sentir una explosió i va començar l’epopeia.

Inicialment ignoraven el que havia passat, però la nau oscil·lava, l’energia s’estava perdent i tots els indicadors anaven bojos. Van haver de desconnectar quasi tots els sistemes i mica a mica es van adonar que havien perdut dos dels tres tancs d’oxigen. L’oxigen no servia només per respirar (que també) sinó per generar energia al reaccionar amb l’hidrogen d’uns altres tancs.

Sense energia i amb els sistemes de manteniment vital sota mínims va caldre oblidar-se de la Lluna i centrar-se en retornar als astronautes amb vida. Van sobreviure instal·lant-se al mòdul lunar, el que havia de servir per baixar a la Lluna, i aprofitant al màxim cada watt d’energia de la nau. M’ha fet gràcia descobrir que, malgrat tot, van tenir sort. Molta sort. Bàsicament perquè si l’explosió hagués tingut lloc en algun altre moment de la missió, probablement no haurien pogut tornar.

El problema és que la nau no podia simplement girar i tornar a la Terra. A l’espai les coses no funcionen així. Ja estava sota l’efecte de la gravetat lunar i no estaven segurs del que passaria si encenien els motors. De manera que van triar seguir endavant, donar la volta a la Lluna i accelerar al moment que estiguessin encarats a la Terra. Caldria molt menys combustible i seria més segur. La pega és que seria un camí més llarg.

El cas és que els ventiladors van esclatar la cinquena vegada que els van connectar. En teoria no els haurien d’haver posat en marxa tantes vegades, però per un problema amb un altre sistema (que no hi tenia res a veure) els van connectar quatre vegades mentre feien unes proves. Si no haguessin fet això, la cinquena ignició hauria tingut lloc precisament quan dos astronautes ja estaven a la superfície de la Lluna. Si això hagués passat en aquell moment, simplement no haurien pogut pujar per retrobar-se amb el mòdul de comandament i tots tres haurien mort en poc temps. Aquell problema va fer que l’explosió tingués lloc en un moment en que hi havia una manera de salvar la tripulació.

De manera que fins i tot dins la desgràcia es pot dir que van estar de sort. En James Lovell ja havia anat en una missió prèvia, l’Apol·lo 8, que havia orbitat la Luna, però sense baixar-hi ja que només volien verificar els sistemes de navegació. Amb l’Apol·lo 13 va tornar a fer la volta a la Lluna i tampoc va poder posar-hi el peu. Podria pensar que va tenir mala sort, però quan mires les coses en detall, potser s’hauria de matisar. Dins la mala sort de la segona missió, van ser molt afortunats.

Fills del planeta

dilluns, 18/05/2015

Som fills de la Terra, i ho portem escrit en la mateixa essència del nostre ésser. La nostra fisiologia està adaptada a viure en un indret amb un percentatge determinat d’oxigen, en un rang de temperatures ampli, però no excessivament destacat, en un indret on la gravetat no ens esclafa, i amb el grau exacte de protecció enfront les radiacions de la estrella al voltant de la que es mou el nostre planeta.

Però el grau d’adaptació a l’ambient és molt més subtil del que pot semblar. Vivim en un planeta que gira amb un cert grau d’inclinació, de manera que presenta diferències estacionals més o menys marcades. Això ha fet que, a més de ritmes biològics diaris, mensuals i anuals, també n’hi hagi d’estacionals. En realitat ho intuïm quan ens adonem que a l’hivern emmalaltim més, que a la primavera estem més animats però sovint més xafats i a l’estiu gaudim d’un màxim d’activitat.

Tot això podria ser una simple resposta als estímuls ambientals, però aquesta resposta està programada als nostres gens. Fa poc han estudiat com es modifica el funcionament de molts gens al llarg de l’any i han descobert que el nombre de gens estacionals és molt més gran del que pensàvem. No hauria de ser una sorpresa ja que és ben previsible que l’organisme vagi optimitzant el seu funcionament segons el medi ambient. Però sobta el nombre de gens implicats.

Per exemple, de gens estiuencs, gens que estan més actius durant el període estival, n’han trobat 2311. I de gens hivernals 2826. Uns altres cinc mil no van mostrar canvis estacionals. Això suggeriria que la meitat de la nostra informació genètica s’adapta molt o poc a l’estació en que vivim.

El grau d’adaptació és més flexible del que sembla. La majoria d’europeus i americans tenen variacions similars. En canvi, els islandesos tenen un patró diferent. Allà, les estacions tenen un perfil diferent i els canvis de llum han de tenir molt més pes.

L’interessant és que entre aquests gens modulables n’hi ha molts del sistema immunitari i de la inflamació. La nostra capacitat per enfrontar-nos als microorganismes no és la mateixa en tots els mesos de l’any. Una cosa que ja notàvem però de la que no enteníem el mecanisme en detall. Ara encara no l’entenem del tot, però ja anem una mica més orientats.

Com que els gens no funcionen individualment sinó que la majoria estan interconnectats, només cal controlar uns quants gens “reguladors” per aconseguir que la resta comencin a ballar al ritme que aquests marquin. El control sembla relacionat amb les hores de llum, però potser la temperatura o alguna altra variable també hi tinguin a veure. Com en tots els mecanismes biològics, la regulació es fa a diferents nivells.

Sigui com sigui, això només ens recorda que formem part del planeta i que després de milions d’anys d’evolució estem molt més adaptats del que sospitem. El funcionament del nostre DNA s’ha modulat per ajustar-se al ritme estacional, a les temperatures, a la llum i a tot el que ens envolta. Som nosaltres i les nostres circumstàncies. En aquest sentit, la nostra circumstància és el mateix planeta que marca el funcionament de la nostra genètica.