El que han d’aguantar!

Quan fas un article científic, l’envies a una revista que ha de valorar si val la pena publicar-lo o no. Per decidir-ho es fa el que s’anomena revisió per pars. Li envien l’article a algun investigador que treballi en el teu camp (i que per tant, ha de dominar el tema) perquè opini, valori, suggereixi millores i recomani, o no, publicar-lo. Els revisors son anònims, es a dir que t’envien els seus comentaris però ignores qui els ha fet. De vegades son encertats, constructius i permeten millorar l’article. Altres vegades tenen mala llet i et preguntes si és algú amb qui estàs enfrontat o és un simple ximplet que gaudeix tocant els nassos.

Les revisions sempre són un tema que genera urticàries, però fa uns dies es van creuar totes les línies. Un parell d’investigadores van enviar un treball a la revista PLOS One sobre la manera com progressaven les carreres dels doctorats en ciències de la vida. Quan van rebre els comentaris del revisor es van trobar entre altres perles amb el següent suggeriment:

“…”Probablement seria beneficiós trobar un o dos biòlegs homes per treballar amb elles (o almenys comptar amb ells per revisar internament el treball, però millor si són co-autors actius)” per evitar que el manuscrit “derivi excessivament des de l’evidència empírica cap a les hipòtesis ideològicament esbiaixades”.

Es parla molt del masclisme, dels sostres de vidre als que s’enfronten les dones i de els biaixos que hi ha també en carreres científiques que fan que les dones en surtin perjudicades. Però que un revisor suggereixi directament a dues dones que per fer bé les coses facin el treball amb algun home és, directament, un retorn al segle XIX.

Al treball, les autores indicaven una dada que no em sorprèn. El futur professional com investigador és més prometedor si ets portador d’un cromosoma Y. Igual que en quasi tots els àmbits de la societat, també en temes acadèmics hi ha un masclisme, potser inconscient, però d’efectes i conseqüències molt reals. Ignoro com estava fet el treball, si les estadístiques eren les que tocava, si la recollida de dades es va fer correctament o si les conclusions estaven basades en els resultats obtinguts de manera raonable. Però el que no tinc cap dubte es que el revisor que es va carregar el treball en tenia molts de prejudicis.

Per exemple, deia que es podria explicar el fet que els doctorands homes aconsegueixen més publicacions que les dones, ja que poden treballar de mitjana 15 minuts més per setmana. “…una petita diferència en l’esforç dedicat que fàcilment podria ser deguda a diferències marginals en la fisiologia i la salut relacionades amb el gènere”.

Ningú sap qui es el revisor que escriu aquestes perles. Es dóna per fet que deu ser un home i m’atreveixo a pensar que coneix poques dones. Suggerir que treballen menys que els homes per qüestions menors de salut (…?) faria riure si no fos tant depriment. És clar que hi ha diferències fisiològiques entre homes i dones i segurament si fas de picapedrer tenen importància. Però en feines acadèmiques?!

Ara deixem verd al paio aquest, al que ja han tret de la llista de revisors de la revista. La decisió del treball ha passat a mans d’un nou editor i la revista ja s’ha disculpat. També s’obre una discussió recurrent sobre la millor manera d’avaluar els treballs.

En tot cas, no hem de perdre de vista el tema de fons. Aquest paio ha escrit un munt de disbarats, però segur que n’hi ha molts més que ho pensen tot i que es guardin molt de posar-ho sobre el paper. De fet, el revisor aquest és un exemple clar per entendre el que passa. Si ets una dona, has de fer la mateixa feina que un home però topant constantment amb carallots com aquest tocant els nassos i posant en dubte el teu treball només perquè tens dos cromosomes X. I és que, algú creu que un treball similar escrit per dos homes ha rebut mai el suggeriment d’incloure una dona biòloga com autora per “evitar interpretacions esbiaixades”?

No crec que les dones treballin quinze minuts menys per setmana, però tinc clar que només un quinze per cent de la població que pensi com el revisor sí que representa un obstacle formidable per al progrés de la carrera professional de qualsevol dona.

6 comentaris

  • Daniel

    07/05/2015 0:57

    Mirabilis. Ai! El que es fa de manera inconscient és el més difícil d’eliminar. Fins i tot estan conscienciat, no deixem de ser fills de l’època en que vàrem nàixer i ens van educar inculcant-nos maneres de pensar i reflexes que ens poden ser masclistes sense ni saber-ho. Al menys intentarem evitar que a la següent generació els passi.

    Pons. Però aquest era fàcil de identificar. El problema son els que aparenten una cosa i actuen de manera diferent.

  • Pons

    06/05/2015 11:40

    mirat pel cantó positiu, l’han detectat i l’han apartat, un de menys que queda!

  • Mirabilis

    06/05/2015 10:12

    Molt trist i molta raons tens. El masclisme encobert, o dit, d’una altre manera: homes que pensen que no són masclistes però ho són…és el principal problema que tenim les dones per progressar en la societat. Societat patriarcal, és clar.

  • Daniel

    06/05/2015 8:33

    Normalment el revisor és anònim, però els autors no. De totes maneres, hi ha diferències entre revistes. per descomptat l’ideal seria que tothom fos anònim. O encara millor: que els autors fossin anònims i els revisors no. El problema és que ningú voldria revisar. Si deixes verd un peix gros, potser després tindràs molts problemes. Perquè recorda que, a sobre, ni tant sols es cobra per fer de revisor.

  • Carquinyol

    06/05/2015 8:21

    Are bé, el verity problema que és el masclisme subjacent a la societat és molt més difícil de solucionar.

  • Carquinyol

    06/05/2015 8:19

    Una pregunta, dius que el revisor és anònim per l’autor però a l’inrevés també passa? O sigui, el revisor coneix detalls sobre l’autor d’allò que revisa?

    Perquè potser si l’anonimicitat fos bidireccional es podrien evitar coses d’aquestes, no sé…