Dino-pollastres

Casualitats. La setmana passada comentava com havien desaparegut les dents en els ocells i aquesta setmana van i publiquen un treball que permet entendre com es va passar de la mandíbula dels dinosaures al bec dels ocells. Interessant perquè és un d’aquells exemples en que un parell de canvis genètics, aparentment menors, tenen efectes importants sobre l’aspecte i la funcionalitat de l’esquelet.

Hi ha un parell de diferències importants entre les mandíbules dels dinosaures i dels rèptils i les dels ocells. La més destacada és que la mandíbula superior està feta per dos ossos separats en els dinosaures, mentre que en els ocells està formada per un únic os que creix molt marcadament cap endavant.

Anatòmicament la diferència és important, però a nivell genètic és molt menor. En realitat hi ha dos únics gens, anomenats FGF i Wnt que s’activen en dos petites àrees dels costats dels cranis dels embrions dels rèptils, i que en els ocells estan funcionant en una llarga zona de la part frontal. Només això sembla que marca la diferència en el resultat final.

Per verificar-ho, els investigadors han agafat ous fecundats de pollastres i els han tractat amb productes que bloquejaven el funcionament d’aquests dos gens. El resultat han sigut embrions d’ocells en els que no es formava l’estructura del bec sinó una molt més similar a la dels rèptils, amb els dos ossos separats. De fet és una estructura a mig camí entre els pollastres (a l’esquerra) i els caimans (a la dreta). Mirant la imatge fa pensar en un dino-pollastre.

Aquest era un cas relativament senzill en el que modulant només un parell de gens pots recuperar aspectes que l’evolució va aparcar fa milions d’anys. Altres estructures semblen dependre de molts més gens i resulten més complexes d’entendre o de fer experiments per descriure el que va passar. Però no deixa de ser interessant verificar que la formació de coses tan diferents com la boca d’un cocodril o la d’un pollastre estiguin sota el control de relativament poca informació genètica.

Per descomptat que no es tracta només dels dos gens. Molts altres que configuren la forma general del crani tindran influencia, ni que sigui indirectament, sobre la manera com es desenvolupa la estructura. Però aquests detalls no han de fer perdre de vista el fet important que revela aquest treball. Posar de manifest que en el llarg camí de l’evolució “els petits canvis són poderosos!”

4 comentaris

  • Daniel

    13/05/2015 9:24

    Carquinyol. Hi ha de tot. Algun medi que assegura tenir “raó” sí que podria fer disbarats.

    Esther. Un pas més en la direcció. Qüestió de temps.

    Pons. Mmmm. difícil. A no ser que aquesta fos una característica que haguessin perdut al llarg de l’evolució

  • Pons

    13/05/2015 9:09

    Que guai tocar gens i fer modificacions! Quins gens s’han de tocar per què els pollastres llencin raigs làser pels ulls?

  • Esther

    13/05/2015 8:50

    La propera un dinosaure sencer! A no, no… potser el Jurassic Park encara no.

  • Carquinyol

    13/05/2015 8:21

    Por em fa de pensar que passsaria si un ‘periodista tradicional’ agafés avui el títol del teu apunt…