La sort de l’Apol·lo 13

“Houston, tenim un problema”. Aquesta frase va entrar a la llegenda espacial quan la va pronunciar en James Lovell, comandant de l’Apol·lo 13, aquest Abril va fer quaranta anys. La nau, que ja s’encaminava en direcció a la Lluna, va patir una explosió que va posar en seriós risc la vida dels astronautes i va donar lloc a una de les operacions de rescat més famoses.

L’Apol·lo 13 s’havia enlairat de cap Canaveral el dia 11 d’Abril i tot va anar seguint el programa establert fins al dia 14, quan ja estaven a més de tres-cents mil quilòmetres de la Terra. Cap a les tres de la matinada van posar en marxa els ventiladors dels tancs de combustible. Això és una operació que es fa de tant en tant per evitar que l’oxigen criogènic esdevingui sòlid i s’alterin les mesures de contingut dels tancs. Noranta segons després de l’operació es va sentir una explosió i va començar l’epopeia.

Inicialment ignoraven el que havia passat, però la nau oscil·lava, l’energia s’estava perdent i tots els indicadors anaven bojos. Van haver de desconnectar quasi tots els sistemes i mica a mica es van adonar que havien perdut dos dels tres tancs d’oxigen. L’oxigen no servia només per respirar (que també) sinó per generar energia al reaccionar amb l’hidrogen d’uns altres tancs.

Sense energia i amb els sistemes de manteniment vital sota mínims va caldre oblidar-se de la Lluna i centrar-se en retornar als astronautes amb vida. Van sobreviure instal·lant-se al mòdul lunar, el que havia de servir per baixar a la Lluna, i aprofitant al màxim cada watt d’energia de la nau. M’ha fet gràcia descobrir que, malgrat tot, van tenir sort. Molta sort. Bàsicament perquè si l’explosió hagués tingut lloc en algun altre moment de la missió, probablement no haurien pogut tornar.

El problema és que la nau no podia simplement girar i tornar a la Terra. A l’espai les coses no funcionen així. Ja estava sota l’efecte de la gravetat lunar i no estaven segurs del que passaria si encenien els motors. De manera que van triar seguir endavant, donar la volta a la Lluna i accelerar al moment que estiguessin encarats a la Terra. Caldria molt menys combustible i seria més segur. La pega és que seria un camí més llarg.

El cas és que els ventiladors van esclatar la cinquena vegada que els van connectar. En teoria no els haurien d’haver posat en marxa tantes vegades, però per un problema amb un altre sistema (que no hi tenia res a veure) els van connectar quatre vegades mentre feien unes proves. Si no haguessin fet això, la cinquena ignició hauria tingut lloc precisament quan dos astronautes ja estaven a la superfície de la Lluna. Si això hagués passat en aquell moment, simplement no haurien pogut pujar per retrobar-se amb el mòdul de comandament i tots tres haurien mort en poc temps. Aquell problema va fer que l’explosió tingués lloc en un moment en que hi havia una manera de salvar la tripulació.

De manera que fins i tot dins la desgràcia es pot dir que van estar de sort. En James Lovell ja havia anat en una missió prèvia, l’Apol·lo 8, que havia orbitat la Luna, però sense baixar-hi ja que només volien verificar els sistemes de navegació. Amb l’Apol·lo 13 va tornar a fer la volta a la Lluna i tampoc va poder posar-hi el peu. Podria pensar que va tenir mala sort, però quan mires les coses en detall, potser s’hauria de matisar. Dins la mala sort de la segona missió, van ser molt afortunats.

4 comentaris

  • Daniel Closa

    20/05/2015 7:47

    Carqinyol. En realitat penso que em faria més por embarcar-me a l’època de Colom.

    Joan. És divertit, perquè normalment no en som gens conscients de com ajuda la gravetat a fer moltes coses. Veure les trajectòries que estudiaven per al retorn sembla demencial.

    Pons. Si a l’Apol·lo 13 haguessin portat la Sandra, tot hauria sigut més fàcil… (o potser tots haurien mort menys ella!)

  • Pons

    19/05/2015 10:21

    Gairebé una proesa al nivell de la Sandra Bullock de Gravity que si no està a punt de morir una dotzena de vegades no n’està cap :P

  • Joan Codina

    19/05/2015 9:49

    És impressionant l’habilitat que s’ha de tenir per maniobrar una nau d’aquestes. A la carretera ens sembla facil, però jugar sense fregaments i sotmesos a la gravetat és tan diferent…

    I això sense comptar la reentrada a la Terra!! que a ull suposo que havien d’encarar la llauna de sardines amb què anaven.

  • Carquinyol

    19/05/2015 8:33

    La veritat és que sí que van tenir sort, en aquella època viatjar a l’espai amb aquells mitjans era com travessar oceans al segle XIV-XV, ho podies fer però no tenies gran marge de seguretat. Almenys ho van poder contar.