Viagra femenina, llums i ombres

Sembla que aviat es podria aprovar la comercialització de la que ja s’anomena “Viagra femenina”. I com era previsible, arriba acompanyada d’un cert rebombori. El principi actiu del nou fàrmac és la flibanserina, que bloqueja els receptors de la serotonina i que va començar a ser estudiada fa uns anys com antidepressiu per la companyia Boehringer Ingelheim. Després van decidir intentar comercialitzar-la com medicament per augmentar la libido femenina, però no van aconseguir que s’aprovés. Els efectes secundaris i la poca efectivitat no ho aconsellaven. Ara la història la segueix una altra companyia que sembla que sí que ho aconseguirà.

El dubte és si estem davant d’una millora terapèutica per un problema de salut, o només davant d’una fabulosa operació comercial. En principi, la flibanserina s’anuncia que servirà per tractar el “trastorn del desig sexual hipoactiu”, però aquí ja topem amb un problema. No esta clar que aquest trastorn sigui una entitat real. Igual que passa amb el TDAH, el “trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat” dels nens, hi ha qui considera que s’està catalogant com a malaltia el que només és una situació perfectament normal. Que els nens siguin entremaliats o que algú tingui poc interès pel sexe, no ha de ser necessàriament una malaltia.

A tot això s’hi afegeix la tendència a medicalitzar-ho tot i l’interès dels laboratoris per vendre molts medicaments. Com més nens es diagnostiquin de TDAH, més medicaments es venen, de manera que tocava posar-lo de moda. I en el cas de la manca de desig femení, tres quarts del mateix. La viagra va ser un negoci fabulós, però només la comprava la meitat de la població. No costa gaire imaginar algú pensant quants diners es poden guanyar si cada vegada que una parella fot un clau, tots dos t’han comprat una pastilleta. Blava la d’ells i, naturalment, rosa la d’elles.

D’altra banda, és difícil criticar-ho ja que de seguida hi ha acusacions de discriminació de gènere. Si els homes tenen la viagra, les dones també tenen dret a tenir algun fàrmac que millori la seva vida sexual. La propaganda que en fan als Estats Units va en aquesta línia.

Però són temes diferents ja que la viagra funcionava nomes sobre la part mecànica del sexe, augmentant el flux sanguini per aconseguir millorar la erecció. També era menys discutible ja que una falta d’erecció és fàcilment mesurable, mentre que en una falta de desig… qui decideix quin és el normal i quin és el patològic? La idea és que depèn de la percepció personal. Si a una dona l’angoixa el fet de no tenir ganes de tenir relacions, això ja ho podem considerar un trastorn. Per tant, només cal fer una mica de campanya per convèncer tothom que no qualsevol disminució en el desig és un problema.

Un altre tema és si està ben definit això del desig. La resposta sexual dels humans és complexa i és perillós simplificar. En el cas dels homes es planteja com si fossin simples i sempre estiguessin disposats a l’acció. En el cas de les dones, aplicar el mateix paràmetre podria ser erroni. Hi ha qui opina que el desig sempre és previ a l’activitat sexual, però altres diuen que també pot anar al revés i el fet que ha algú li calgui certa estimulació per despertar el desig no vol dir que tingui res d’anormal en la seva sexualitat. Les dues coses poden ser molt normals, però segons els promotors de la pastilleta rosa, cal medicar-se si no es presenta el desig espontàniament.

Sigui com sigui, la veritat és que la millora generada per la flibanserina és modesta. En l’estudi que es va presentar, van notar que augmentava el nombre de relacions sexuals entre mitja i una vegada per mes. Una mica millor que el placebo, però molt poc millor. I aquest era el dubte que tenien a la FDA per autoritzar el medicament. Aquesta petita millora justifica medicar-se diàriament per bloquejar alguns dels receptors de serotonina del cervell? Alterar el metabolisme de la dopamina? Com ha apuntat algú, un augment similar de l’interès pel sexe es pot aconseguir amb una copeta de vi i un ambient adequat.

De moment moltes preguntes en l’aire i poques respostes clares. Amb seguretat que hi ha casos en els que la manca de desig pot ser un problema seriós, però potser és excessiu suggerir que un 40 % del les dones ho pateixen. També segur que si hi ha una pastilla i molts diners a guanyar, intentaran colar-la per qualsevol situació. I mostrar dubtes es vendrà com una actitud masclista que nega a les dones els equivalents als medicaments que ja tenen els homes.

Reconec que encara no ho tinc massa clar. Com en el cas del TDAH, les definicions dels trastorns semblen massa generals i els interessos són tremendos. Tot plegat podria ser un pas més en la hipermedicalització de la societat. I els medicaments són necessaris, però només quan realment són necessaris.

6 comentaris

  • Sinera

    08/06/2015 19:52

    Caldrà anar pensant en els colors de les pastilles pels homosexuals…

  • Joan Codina

    08/06/2015 16:10

  • Daniel Closa

    08/06/2015 15:04

    Pons: No se d’on han tret la xifra i sospito que deu ser una mala interpretació d’alguna dada. En coses tan exagerades acostuma a passar que agafen dades puntuals i les generalitzen quan no toca.

    JordiC. Hauré de fer un post sobre el TDAH i la discussió associada. El problema és definir exactament del que es parla ja que una definició ambigua pot colar molts nens normals com a malalts. Com que no està clar com diagnosticar-ho, sembla que hi ha un nivell notable de sobrediagnòstic.
    http://www.evidenciasenpediatria.es/DetalleArticulo/_LLP3k9qgzIh7aNQBiadwmaMOISQgCOX0QRdJF5oH_8qV_RztPGwSo8LU28cFLXPyyM3DU_Errq_hWTdhag8LEw

    Gargotaire. Mmmm… En realitat no discuteixo res del que afirmes. Quan hi ha un TDAH, cal fer-hi alguna cosa. El dubte és el perill de sobrediagnòstic en un trastorn que és difícil definir i diagnosticar (mira l’enllaç que he posat aquí sobre). Per això ho comparava amb el “trastorn del desig sexual hipoactiu”. Sospito que amb una facilitat extrema es passarà a considerar malalta a qualsevol dona que no tingui tantes ganes de sexe com algú ha decidit que és normal.
    Això no vol dir que quan hi ha un trastorn real no calgui tractar-ho, però sospito que això serà un colador!

  • Gargotaire

    08/06/2015 10:13

    Crec que la comparació amb el TDAH és desafortunada, ja que de mode general no es fa servir perquè el nen sigui menys mogut sinó perquè no fracassi a la vida. És una realitat que el sistema vigent d’avaluació escolar els alumnes han de fer servir la memòria de treball, la de curt termini com a eina principal d’estudi. I els nens amb TDAH no poden, no en són capaços d’exercir-la amb la mateixa facilitat que els seus companys de classe. Amb els resultats d’aquests exàmens s’avaluarà si repeteixen de curs, si poden entrar a la carrera que vulguin, si poden rebre una beca, etc… la diferència entre medicar-se o no pot ser la d’assolir èxits a la vida o la de del fracàs i la frustració que arrossegaran tota la vida.

    Si alguna cosa falla no és que els que es prenen aquesta medicació assoleixin unes estadístiques més semblants a les de la resta de la població, sinó en tot cas el sistema d’avaluació de coneixements. Si no agrada que es mediquin el que caldrà canviar és com es mesura el que saben els estudiants. La histèria contra la medicació pel TDAH pot arruïnar la vida de molta gent que tenia la solució al seu abast.

    I ara spam: https://2.bp.blogspot.com/-K4P15LgDBv8/VPj7Utk6ohI/AAAAAAAALt8/GUS5K3BrKQs/s1600/Medicalitzaci%C3%B3%2Bdepenent%2Bdel%2Bnom.png

  • JordiC

    08/06/2015 9:44

    M’has deixat més encuriosit amb la referència al TDAH. No recordo cap article al respecte (si vaig errat correetgiu-me) i, tenint present que dins de la legió de seguidors hi tens un grapat de docents, t’agrairia ( agrairíem?) més informació al respecte.

  • Pons

    08/06/2015 9:35

    40%!! És molt! Com ho han comptat això? Des de quina edat fins a quina edat? Perquè una senyora de 95 anys es possible que no tingui el mateix interès que una de 35.