Arxiu del dijous, 18/06/2015

Fa setanta mil anys…

dijous, 18/06/2015

L’any 2013, l’astrònom Ralf-Dieter Scholz publicar el descobriment d’un estel poc brillant en la constel·lació de Monoceros. Es tractava d’una estrella binària, és a dir un sistema de dos estels; en aquest cas una nana roja i una nana marró. Els dos tipus d’estrelles són petites i poc brillants. De fet, les nanes marrons s’assemblen més a Júpiter que a un estel normal. No tenen prou massa per entrar en ignició i bàsicament emeten radiació infraroja. A ull nu son impossibles de veure malgrat que estan “relativament” properes. Només uns vint anys llum de distància.

De moment li han posat el nom d’estrella de Scholz, i hauria passat completament desapercebuda si no fos perquè fa uns mesos, uns astrònoms de l’Observatori Europeu del Sud es van adonar que el moviment aparent d’aquest estel era sorprenentment petit. En realitat el que era petit era el moviment tangencial, és a dir la manera com aparentment es movia cap un costat si ho mirem des del Sol. Aleshores li van donar una segona ullada més detallada, fixant-se no en les característiques de les estrelles sinó en el camí que portaven.

El motiu és que si estàs en un indret on tothom es mou i veus algú que aparentment no es desplaça, una possible explicació és que vingui directament cap a tu o s’allunyi de tu. Per això van mirar el desplaçament al roig, que es la manera de veure si un estel s’apropa o s’allunya, i efectivament, l’estrella de Scholtz s’està allunyant del sistema solar.

La gràcia és que, quan van refer la trajectòria que havia seguit van trobar que fa 70.000 anys va passar a fregar del sistema solar. Tant que va arribar a transitar per dins del que anomenem núvol d’Oort, la zona on es creu que hi ha els cometes que acompanyen al Sol i que ocasionalment cauen cap a l’interior de les seves òrbites.

Tot i així, seguia estant molt lluny. Al moment de màxima proximitat estava a 0,8 anys llum del Sol. O en unes altres unitats de mesura, a 50.000 unitats astronòmiques. És a dir 50.000 vegades la distància entre la Terra i el Sol. Ens pot semblar molt, però en termes astronòmics és una distància minúscula.

Els astrònoms han mesurat l’efecte gravitatori que pogués tenir, especialment desestabilitzant les òrbites dels objectes del núvol d’Oort i han arribat a la conclusió que seria un efecte molt lleu. Després de tot, és una estrella petiteta. Ara bé. Si ho pensem un moment, potser l’estrella de Scholtz porti el seu propi núvol d’Oort, i aleshores vam ser nosaltres els que vam creuar la seva zona d’influència. Potser alguns meteorits o cometes que pensem que venen del nostre núvol d’Oort van arribar procedents del núvol de l’estrella de Scholtz.

Quins efecte va poder tenir tot això? Ni idea. En realitat ni tan sòls sé si efectivament té un núvol. No tenim dades i només podem especular. Però per una interessant casualitat, fa precisament setanta mil anys, alguns grups humans estaven iniciant la migració que els portaria a sortir d’Àfrica i escampar-se pel planeta. (La data no és exacte del tot. Diguem que fa entre seixanta mil i cent mil anys. Però m’agrada pensar en la coincidència). En condicions normals, fins i tot tan a prop aquella estrella seria invisible. El que passa és que ocasionalment emeten flaixos de llum de durada variable, de manera que potser sí que algunes d’aquelles tribus nòmades van adonar-se que alguna cosa brillant havia aparegut al cel.