Arxiu del mes: juny 2015

Plutó, el final de l’espera.

divendres, 5/06/2015

El moment de la veritat s’acosta i aviat res serà com era. Fins ara, Plutó era un simple punt de llum en una imatge d’un telescopi. No hi havia relleu, ombres, trets característics ni res que permetés visualitzar-lo com un món, com un indret amb les seves peculiaritats. Acabar amb aquesta ignorància era l’objectiu de la missió New Horizons, que fa deu anys que està de camí cap al que ara és un planeta nan, però que en el moment d’enlairar-se era l’últim planeta de la llista i l’únic del que ho desconeixíem quasi tot.

Però això ja s’acaba. En poques setmanes tot el que ara sabem sobre Plutó passarà a ser anecdòtic perquè disposarem, si tot va bé, de grapats de nova informació. La New Horizons està arribant al seu destí i les coses es van posant cada vegada més interessants.

Primer va ser descobrir que Plutó tenia cinc satèl·lits. Feia temps que coneixíem l’existència de Caront, però quan l’equip de missió va analitzar les imatges del telescopi Hubble per determinar amb precisió per on havia de passar la sonda, van descobrir que hi havia quatre petits satèl·lits orbitant Plutó. Batejats amb els noms de Nix, Hidra, Cèrber i Estix, ja estan donant alguna sorpresa.

En la majoria de sistemes, els satèl·lits ajusten la seva rotació al període de la seva òrbita. És a dir que si, com en el cas de la Lluna, triga 28 dies a completar una òrbita al voltant de la terra, també triga 28 dies a fer una rotació sobre sí mateixa. Això, anomenat rotació sincrònica, fa que sempre estigui presentant la mateixa cara en direcció a la Terra. La majoria de satèl·lits del sistema solar presenten aquest fenomen, causat per els equilibris en les forces gravitatòries, però el cas és que els petits satèl·lits de Plutó no ho fan.

Això fa que la cara que mira a Plutó va canviant en el temps, i com que a més no són gaire esfèrics sinó que semblen patates allargades, l’aspecte de la seva rotació és més aviat caòtic, girant esbojarradament al voltant del planeta mare. Però aquest aparent desori no fa que les seves trajectòries siguin inestables. Els seus camins estan lligats per la gravetat i per cada òrbita que fa Caront, Estix en fa tres, Nix quatre i Hidra sis. Aquestes són les tres més llunyanes i semblen ser de color força blanc, en canvi Cèrber és fosca com el carbó. De moment encara ignorem el motiu.

I pel que fa al mateix Plutó, doncs ja no és un puntet. Encara no és un indret, però la cosa va millorant. Han presentat fotografies fetes per la New Horizons el 16 d’Abril i el 12 de maig. En un mes s’ha apropat uns trenta milions de quilòmetres i la imatge va guanyant resolució, malgrat que encara és, bàsicament, un petit grapat de píxels. Però uns píxels que ja permeten intuir zones fosques i clares a la superfície de Plutó.

A finals de Juny la resolució serà quatre vegades millor, i quan arribi a la màxima proximitat tindrem imatges com Déu mana. Mentrestant caldrà esperar una miqueta més.

Les coses estan a punt de posar-se molt interessants als confins del sistema solar!

 

 

 

Benvolgut Jaume Barberà

dijous, 4/06/2015

Benvolgut Jaume Barberà.

Sempre he pensat que ets un gran periodista. Dels que ofereixen oportunitats per aprendre, per enriquir-nos intel·lectualment, per esdevenir una mica menys ignorants. Feies entrevistes a gent interessant i experts que aconseguies que fossin entenedors. De fet, ets dels pocs periodistes que feia les preguntes que esperava escoltar. En un medi ambient cada vegada més colonitzat per pseudo-periodistes que només afalaguen als seus convidats, tu sabies com fer que compartissin els seus coneixements. No puc demanar més a un periodista.

I per això no entenc res del que fas ara.

M’explico. Et recordo en programes en els que entrevistaves economistes que ens oferien una mica de llum sobre la crisi, les seves causes i les conseqüències previsibles. Semblaven gent que sabien el que es deia. Economistes de prestigi que entenien del tema. Per tant, jo valorava la seva opinió. I el fet que tu els haguessis triat era una mena de segell de garantia. Ja ho sé. Enlloc està escrit que m’hagi de refiar de tu, ni de ningú. Però un tria a qui li ofereix un vot de confiança en funció del que va veient.

El cas és que des de fa un temps has canviat. Les teves entrevistes segueixen sent interessants des del punt de vista televisiu. Portes persones que enganxen, que cauen bé i que, dedueixo, deuen tenir un cert valor televisiu. El problema és que diuen bestieses. I en temes de salut, això és delicat.

Jo d’economia no hi entenc. Però com a biòleg i aficionat a parlar de ciència, alguna cosa entenc sobre fisiologia, hormones, dietes, nutrició i tots aquests temes. I ara que puc valorar amb precisió el que es diu als teus programes descobreixo que la informació que flueix és esbiaixada, errònia i, de vegades, pura i simplement falsa.

Per exemple, llegeixo al web del programa de les propietats de l’aigua de mar d’ahir que “l’aigua de mar és potable, ingerible i benèfica, per tractar malalties i millorar la desnutrició, ja que conté àcids nucleics, ADN, minerals, greixos, proteïnes, plàncton, ous i larves de peixos, cadenes de carboni, virus i bacteris, vitamines, aminoàcids. Els nostres trilions de cèl·lules neden en una matriu intracel·lular i extracel·lular constituïda per aigua de mar.”

Saps? Res de tot això és cert. L’aigua de mar no és potable. I en alguns casos et pot matar. No millorarà la desnutrició ja que els continguts que té en nutrients són irrisoris, irrellevants. El que sí que hi ha són bacteris, virus, fitoplàncton i altres microorganismes que no, no es moren pel fet d’estar al mar. Per cert, això que és saludable ja que té tots els elements de la taula periòdica… has sentit parlar del mercuri, el cadmi, l’urani o el plom? (I no, no hi són tots els elements. Això tampoc és veritat).

Ah! I les nostres cèl·lules no neden en una matriu feta d’aigua de mar. Ni de conya! En qualsevol llibre de ciència bàsica es poden trobar les diferències. La més important, però no la única, és la quantitat de sal. L’aigua de mar en té molta més i això és el que la fa no-potable. Diluir-la un terç pot ser encertat, però només en algun mar ja que no tots els mars són iguals. De fet, les seves salinitats poden ser molt diferents. Un detall que una persona amb formació científica hauria de tenir present.  Certament l’aigua de mar pot ser bona per cuinar, ja que porta la sal incorporada i a més és una sal que conté iode, cosa que la fa més interessant. Però això és tot.

A mi m’agrada la ciència. Crec que això d’avaluar les dades i anar descobrint fets desconeguts, noves maneres de curar malalties, fonts d’energia més eficients i tot això, és una bona cosa. I crec que els científics hem de sortir de la torre d’ivori on estem massa instal·lats i compartir la ciència amb la població que se la mira des de la distància. Però últimament m’ho fas complicat.

I ara em sorgeix un dubte. Els economistes que vas portar en temps anteriors, eren igual de poc fiables que alguns dels últims entrevistats? Els portaves només perquè eren simpàtics i quedaven bé a la tele? O perquè realment eren seriosos i dominaven el tema? Si m’he de guiar per els últims pseudocientífics o pseudometges que has portat…, ja no se que pensar.

M’acomiado amb afecte. Tot això que et dic no t’ho prenguis malament. Segueixo pensant que ets un gran periodista. Un dels millors. Però en temes de salut i ciència les teves fonts d’informació son més que dubtoses. Si vols, et convido a una cervesa i parlem dels problemes per distingir una dada científica d’una enganyifa amb aspecte de ciència. Com quasi tot en la vida, quan ho saps, no és difícil. Tu em podries explicar per quin motiu agraden tant, a totes les televisions, els personatges que venen fum i fantasies.

Cordialment

Per cert. No pateixis per les caques. Tot allò que et van explicar en un altre programa de si floten o no… és una bestiesa. Poden flotar o enfonsar-se per mil motius i la majoria són perfectament normals. Lo de la histamina i lo del gluten… tampoc en facis massa cas. Hi ha casos en que efectivament són perjudicials, però això no vol dir que sempre ho siguin.

El retorn de la diftèria

dimecres, 3/06/2015

L’any 1983 van passar un parell de coses memorables a Catalunya. Va començar a emetre TV3 i va tenir lloc l’últim cas de diftèria. Han passat trenta dos anys i la diftèria ha tornat. Un nen de sis anys d’Olot va ingressar ahir en estat greu a la UCI de l’Hospital de la Vall d’Hebron per causa de la diftèria. L’informe de l’Agència de Salut Pública aclareix que no l’havien vacunat.

La diftèria la causa un bacteri anomenat Corynebacterium diphtheriae. Infecta la gola i les vies aèries superiors i s’escampa amb microgotetes que deixem anar al tossir o simplement al parlar. D’aquest bacteri hi ha diferents soques que són més o menys agressives. A més, cada persona pot respondre de manera diferent a la malaltia. Per això hi ha qui està infectat i ni se n’assabenta mentre que en casos greus, pot acabar causant la mort del pacient.

La malaltia es pot presentar de moltes maneres però el problema real no és tant el bacteri sinó una toxina que fabrica i allibera i que es va escampant per la resta del cos. Aquesta toxina, extremadament potent, actua bloquejant la traducció del RNA, és a dir, impedeix que les cèl·lules fabriquin proteïnes. Com que per funcionar cal anar fabricant proteïnes constantment, quan la toxina actua les cèl·lules afectades no triguen a morir. Els casos més greus es donen quan les cèl·lules afectades són les del cor. Aleshores la mort té lloc per una miocarditis.

De totes maneres, la toxina s’escampa per tot el cos, de manera que pot afectar altres sistemes de l’organisme i causar fallida renal o paràlisi. Durant els primers dies també pot provocar la mort per asfíxia degut a que la inflamació que té lloc en resposta als bacteris genera unes membranes a la gola que poden obturar el pas de l’aire, però això és pot controlar intubant al pacient.

Existeix una antitoxina feta amb anticossos obtinguts de plasma de cavalls immunitzats amb la toxina. La seva eficàcia és elevada, però no absoluta. Del voltant del noranta per cent. També presenta molts més problemes de toxicitat i al·lèrgies que la vacuna. I un altre problema és que quan busques antitoxina diftèrica trobes que per aquí ja no hi ha medicaments d’aquests. Simplement no feien falta ja que la malaltia es considerava eradicada gràcies a les campanyes de vacunació. Aquesta vegada ha calgut importar algunes dosis des de Rússia.

Tot plegat és un dramàtic cas dels efectes del moviment antivacunes. Disposem d’un tractament, la vacuna, que evita que les persones emmalalteixin de diftèria. De fet, la vacuna és la DTPa, que protegeix contra diftèria, tètanus i tosferina. S’administra als dos, quatre i sis mesos i després als divuit mesos, als sis anys i als dotze anys. Sí, un grapat d’injeccions. Estaria bé disposar d’una vacuna que amb una única dosi protegís per tota la vida, però resulta que encara no l’hem sabut inventar. El nostre sistema immunitari té unes característiques que no sempre segueixen els nostres desitjos.

Hi ha qui creu que les vacunes no son efectives. S’han mirat les dades? A més, considerant que l’únic cas en trenta anys s’ha donat en un nano que forma part del 4% de la població que no s’ha vacunat, potser s’ho haurien de repensar això de dubtar de la seva eficàcia.

I no cal patir. La vacuna no causa la malaltia ja que no s’administra el bacteri sinó la toxina desactivada. Com que la toxina no es multiplica com els bacteris, no pot causar la malaltia però sí que pot induir la resposta immunitària. La seva eficàcia no la posa en dubte ningú amb dos dits de seny i que s’hagi mirat les estadístiques de la malaltia abans i després de la vacuna. En realitat, mica a mica es va perdent immunitat, però no passa res ja que la majoria de població està vacunada fent que no sigui previsible contactar amb algú infectat en la nostra societat per allò de la immunitat de grup.

Ara molta gent criticarà als pares d’aquest nano. Però en realitat la responsabilitat és dels qui transmeten informació tendenciosa, esbiaixada o simplement falsa per promoure que la gent no vacuni. És com si hi hagués una campanya contra els cinturons de seguretat o contra aturar-se quan el semàfor està vermell. Aquesta vegada han aconseguit que alguna farmacèutica deixi de guanyar uns catorze euros però han aconseguit posar en perill la vida d’un nano. A sobre ho fan de manera indigna, vergonyosa i mesquina. Qui podria comparar una vacuna amb una violació? Doncs hi ha anuncis de campanyes antivacunes que ho fan. Ells, i no els pares, en són els autèntics responsables. Després de tot, la majoria de pares intenten fer el millor pels seus fills. Si algú els dóna informació errònia, és comprensible que adoptin decisions errònies.

La mala sort de les saigues

dimarts , 2/06/2015

Les saigues (Saiga tatarica) son uns animals amb mala sort. Aquests curiosos antílops que habiten les estepes de Rússia, Mongòlia i el Kazakhstan va estar apunt de desaparèixer per culpa de l’excés de caça. Antigament ocupava una zona molt més extensa, arribant fins a la península ibèrica, però això ja és història. A principis del segle XX gairebé van desaparèixer, però la població es va recuperar i a la meitat del segle ja havia arribat a disposar de més de dos milions d’exemplars. Un miratge, perquè aviat va tornar a decaure per culpa de la medicina tradicional xinesa que fa servir les seves banyes. Una banya es paga a més de quatre mil dòlars. Això explica que avui només en queden uns dos-cents cinquanta mil.

De fet, aquesta xifra no és exacta ja que n’hi havia dos-cents cinquanta mil fa uns mesos, però una estranya malaltia està delmant ramats sencers de saigues a un ritme mai vist. En poc temps ha mort un terç de tots els animals, i quan l’epidèmia arriba a un ramat, la mortalitat és propera al 100 %. El deu de maig es va detectar que els animals començaven a morir en grans quantitats, i ara ja s’han contat més de cent vint mil saigues mortes.

Dos microorganismes semblen estar-hi implicats. Tots dos, Pasteurella i Clostridia, són el que s’anomena patògens oportunistes. Microbis que normalment no causen problemes però que si el sistema immunològic de l’hoste s’afebleix aprofiten per desencadenar la patologia. La qüestió, aleshores és esbrinar quin factor ha desencadenat aquest procés als ramats de saigues.

Hi ha qui diu que la culpa és dels coets llançats des de la base de Baikonur, al Kazakhstan. El seu combustible podria haver contaminat els territoris on pasturen les saigues. Això seria factible si la mortalitat s’hagués trobat en zones properes al cosmòdrom, però no sembla que expliqui una mortalitat tan estesa en l’espai.

Per desgràcia (o potser hi ha una relació causal) aquesta mortaldat ha passat en el període de naixement de les cries. Les saigues tenen una curiosa característica. Les femelles arriben a l’edat reproductiva molt aviat i la primera vegada que tenen cries pareixen dues saigues bessones. Però la resta de vegades neixen d’una en una. Aquesta bessonada inicial és una bona notícia ja que permet refer una població delmada amb erta rapidesa, però aquesta vegada no podrà ser. Tant les mares com les cries han mort aquest mes, deixant a les estepes milers de cadàvers.

L’episodi sembla que ja està acabant i amb saigues d’altres indrets es podrà tornar a refer la població, una vegada més. Però si a més de la cacera furtiva i dels comerciants de medicines tradicionals, han de lluitar contra infeccions oportunistes, el futur d’aquests curiosos animals sembla ben complicat.

En realitat, si les seves banyes van tan buscades és perquè amb l’excusa de les seves suposades propietats afrodisíaques ja s’han polit la majoria dels rinoceronts. No és l’únic motiu, és clar, però amb milions de xinesos demanant aquesta mena de productes, les extincions de molts animals que tenen la mala sort de tenir banyes està cantada.

Sabor a canvi climàtic

dilluns, 1/06/2015

És un clàssic dir que les coses ja no tenen el mateix sabor que abans. Una afirmació difícil de verificar ja que els records acostumen a fer-nos males passades i tots tenim una injustificada tendència a pensar que els temps passats van ser millors.

Però en algun aspecte sí que podem dir que hi ha coses que han perdut el sabor que tenien fa uns anys. I és més, podem entendre el mecanisme que ha causat aquesta modificació. Es tracta d’un efecte secundari de l’escalfament global que ja esta fent que coses com el te, el vi o moltes fruites no tinguin el mateix sabor que fa uns anys.

Ben pensat no és sorprenent. El sabor del te és la conseqüència d’una delicada barreja de productes químics que fabrica la planta en determinades proporcions. Quasi tots són dels que anomenem metabòlits secundaris ja que la seva funció no està relacionada amb les coses més bàsiques (créixer, fer fotosíntesi, diferenciar els teixits…) i, per tant, no són essencials per la supervivència del vegetal. Naturalment la planta no els sintetitza per fer-nos feliços als humans sinó que serveixen per lluitar contra infeccions, per atreure pol·linitzadors, per secretar productes residuals o per altres funcions que fan que la planta estigui millor adaptada a l’ambient.

El cas és que la síntesi d’aquests productes (flavonoides, terpens, alcaloides, fenols,…) depèn molt de les condicions en que viu la planta. La pluja, la llum, la salinitat, l’acidesa del terra, tot això modifica subtilment la quantitat de molts d’aquests metabòlits i per tant, quan els humans els col·lectem per fer-ne infusions o per menjar-la directament podem notar les diferencies.

És el que està passant amb el te a la Índia, que ja no presenta el mateix sabor de fa uns anys ja que les concentracions d’alguns dels fitoquímics que el feien característic, estan modificant-se degut als canvis en el regim de pluges.

Però el te no es l’únic. El mateix passa amb el vi, les pomes i altres fruits. Els vegetals faran el que puguin per adaptar-se a un perfil climàtic diferent i el resultat serà que la composició química que els caracteritza quedarà alterada.

De fet, ja sabem que les condicions ambientals afecte molt el sabor del te. Coses com el temps que faci que s’ha recollit o la manera com s’ha processat afecten molt el sabor final del producte. Els compostos es perden, es degraden, s’oxiden o reaccionen entre ells i es modifiquen en funció de la temperatura, l’exposició a l’oxigen, a la llum o a la humitat. El que passa és que sovint oblidem que tot això també passa dins la planta i no nomes després de la recol·lecció. Per això, un augment de les temperatures del planeta farà que el te, el cacau, el vi o els fruits realment tinguin un sabor diferent del que tenien en els bons vells temps.