Arxiu del mes: setembre 2015

Excés de precaució?

dimecres, 30/09/2015

Llegeixo que l’ajuntament de Vitoria ha decidit limitar les zones amb WiFi a la ciutat i restringir-les del tot als indrets on hi ha nens. Ho han fet basant-se en el “principi de precaució”, segons el qual, si alguna acció pot tenir conseqüències desconegudes però que se sospita que poden ser perjudicials, cal evitar-la fins que no es disposi dels coneixements necessaris per decidir si efectivament és perillosa o no.

Un raonament similar està al darrera de la sol·licitud de declarar Madrid com a zona lliure de transgènics. De nou, s’argumenta que encara no estem prou segurs que els transgènics siguin innocus, de manera que mentre aquestes garanties no arribin, cal prohibir-los.

El principi de precaució és un raonament molt assenyat i, de fet, està inclòs en la legislació europea (altra cosa és que s’apliqui correctament). No et pots tirar a la piscina a cada novetat que apareix sense tenir garanties raonables de la seva seguretat. Naturalment, la paraula clau és “raonables”. Per desgràcia, aquest principi acostuma a amagar bàsicament, ignorància i por, convenientment atiades per alguns grups.

Quan busques els arguments que esgrimeixen no és gens infreqüent trobar afirmacions com “està ben demostrat el risc que comporta l’exposició a camps electromagnètics”. Una frase inquietant però confosa. De quins camps electromagnètics parla? No tots són iguals. Recorden que la llum és una forma de radiació electromagnètica? Que la radio l’escoltem gracies a ones electromagnètiques? Que fa molts anys que fem servir microones i no s’ha trobat cap efecte advers? I no. Amb les antenes de telefonia tampoc s’ha demostrat cap efecte dolent.

Amb els transgènics passa tres quarts del mateix. A part que no té mèrit eliminar els conreus transgènics de la ciutat de Madrid, on molts conreus no hi ha, les dades que tenim sobre la seva seguretat són aclaparadores. I tot i això, existeix el convenciment que són dolents per… bé, ningú sap explicar massa el perquè.

De fet, la idea d’etiquetar avenços tecnològics com a dolents per principi va calant entre la població. Tant que he trobat físics que se’n riuen de la por a les antenes de telefonia, però sospiten dels transgènics. I al revés, biòlegs que no tenen cap problema amb els transgènics, però que miren amb desconfiança les antenes. Sembla que el vell costum de confiar en els entesos es va perdent ràpidament. Ara només confiem en els qui ens diuen el que esperem sentir.

El principi de precaució és imprescindible, però la pregunta és… de quina manera podem demostrar que una cosa és segura? Que cal per considerar que no hi ha risc, o que el risc és raonable? En alguns temes sembla que és impossible. Tant se val el nombre d’estudis que es facin, hi ha qui mai els considera suficients. En el tema dels transgènics hi ha més estudis sobre la seva seguretat que, potser, en cap altre tema. Als Estats Units ja fa molts anys que en conreen, produeixen i mengen i no s’ha detectat cap problema. El mateix passa amb els telèfons mòbils. S’han fet molts estudis que no han trobat cap efecte perillós per la població. I ja fa molts anys que es fan servir. Semblaria que tot això hauria de ser prou garantia, però totes aquestes dades s’ignoren olímpicament en nom d’un principi de precaució mal entès i portat a l’extrem. I és tan senzill sembrar la llavor de la por…

Al final és curiós, donem per bones coses que sabem que són perjudicials (l’alcohol, prendre el sol…) i ens enfrontem obertament a coses que, fins on sabem, són molt menys perjudicials, però les entenem menys. Es pot guarnir més o menys, però al final, el que s’imposa és la por al desconegut.

Mart, aigua i sals.

dimarts , 29/09/2015

Ahir la NASA va convocar (una vegada més) una conferència per anunciar la resolució d’un “gran misteri a Mart”. Naturalment les expectatives i els rumors es van disparar. Que haguessin trobat alguna forma de vida era el premi gros, però era realment improbable. Les naus que hi ha per allà no estan pensades per trobar formes de vida sinó les condicions que permetin l’existència de vida. De manera que l’altra possibilitat era que haguessin trobat aigua líquida. Fins ara s’han trobat molts indicis que assenyalen que en un temps va haver-hi oceans a Mart i hem trobat gel en determinats indrets dels pols. Però si volem trobar-hi vida, aniria bé que hi hagi aigua en estat líquid ara.

I al final va resultar que la cosa anava per aquí, però encara no del tot. Han trobat evidència que indica que efectivament hi ha aigua líquida per la superfície de Mart. No en temps remots sinó en l’actualitat. Important. Molt important. Però no és el mateix trobar evidències que trobar aigua.

Ja feia temps que s’havien vist unes marques a les parets d’alguns craters marcians. Una mena de reguerots que anaven creixent al llarg de l’estiu marcià i que desapareixien en arribar la tardor. A la Terra no dubtaríem gens a dir que eren línies d’escorrentia, però a Mart no n’hi havia prou amb l’aspecte.

El que han fet ha sigut aprofitar la sonda Mars Reconnaissance Orbiter, que fa anys que està orbitant Mart, per anar fent un escombrat de la superfície del planeta i analitzar les dades amb un espectròmetre. Això ha permès detectar en aquelles línies d’escorrentia de quatre localitzacions un tipus particular de sals anomenades perclorats hidratats. Que a la superfície de Mart hi havia perclorats ja se sabia des de feia temps. Que estiguin hidratats és una novetat important ja que indica que l’aigua els ha dissolt.

El que sembla que passa és que a finals de primavera, els perclorats capten aigua fins formar una mena de sopa super-salada de perclorats que pot relliscar per les pendents dels cràters. Amb la tènue atmosfera de Mart, l’aigua pura només estaria líquida a temperatures entre zero i deu graus. Més enllà ja s’evaporaria. Ara bé, l’aigua salada gràcies als perclorats es mantindria líquida entre els setanta graus sota zero i els vint positius. De manera que a l’estiu, amb la pujada de la temperatura, l’aigua podria estar líquida i fluint, cosa que explicaria les imatges que tenim d’aquells “rierols”.

D’on ve aquesta aigua? Dons no se sap. Potser de condensació atmosfèrica ja que les sals son molt higroscòpiques. Però això ja és especulatiu. El cas és que ara tot indica que actualment hi ha aigua en estat líquid a Mart. Molt salada, de manera ocasional i en indrets restringits però n’hi ha. Naturalment això fa que siguin els indrets millors per anar a buscar-hi vida. Però, al mateix temps, fa que siguin indrets on no ens hi hauríem d’acostar.

El problema és que si enviem un robot a un lloc on hi ha aigua, la possibilitat que contaminem l’indret amb bacteris terrestres portats per la nau és altíssima. Caldria esterilitzar del tot la nau, però això és molt més fàcil de dir que de fer. Sempre queda algun punyetero bacteri o algun fong en algun racó ocult de la nau. El risc no seria que confonguéssim vida terrestre portada per nosaltres amb vida marciana sinó que els nous microorganismes s’adaptessin a aquelles condicions i eliminessin la vida marciana. Podem pensar que és poc probable, però si un microbi pot resistir el viatge a Mart, allò li semblarà un paradís.

De manera que caldrà pensar molt bé els propers passos. No podem simplement anar, allargar el braç (robòtic) i recollir unes mostres, ja que igual trobem vida i simultàniament en causem l’extinció. Però tampoc ens podem quedar mirant-ho de lluny i especulant. Sembla evident que caldrà millorar molt les tècniques d’esterilització i d’obtenció de mostres.

Com ho comptem això?

dilluns, 28/09/2015

És un clàssic el que després de les eleccions tothom ha guanyat, i ahir no va ser una excepció. Només casos extrems, com aquells partits que no aconsegueixen ni un únic escó no tenen més remei que reconèixer que potser no els ha anat gaire bé. Els raonaments que es poden sentir acostumen a fregar el ridícul i l’absurd, i la manera com es retorcen els arguments per donar-los aparença de creïbles acostuma a ser insultant. Ep! Això no és exclusiu del que va passar ahir sinó que es tracta d’un efecte general. Els que no ho fan en unes eleccions ho faran a unes altres perquè, (aquesta és la grandesa de la democràcia) els que un dia guanyen, un altre dia perden i aleshores recorren als mateixos sofismes dialèctics.

Però aquesta vegada en concret, els arguments per justificar postures s’han multiplicat. Vots, escons, percentatges, expectatives… Tothom té una manera de comptar els resultats i concloure que ha guanyat o de dir que l’altre ha perdut. En el cas dels polítics, els raonaments no cal que tinguin cap ni peus. De veritat consideren que qui treu 25 escons guanya enfront del que en treu 62? Que no van anar a classe de matemàtiques? La resposta és que la política és molt més que matemàtiques. Però això no és exclusiu de la política. De fet, decidir com comptar les coses és un problema habitual en ciència. I segons la tria que facis, les conclusions poden ser molt diferents.

Per exemple, el simple fet d’agrupar coses no és tan senzill com sembla. Ahir era divertit (o irritant) veure com es feien agrupacions de partits segons els interessos del qui parlava. Alguns estan clarament definits pel SI i pel NO, però altres no està tant clar. CSQEP és una barreja interessant però indefinida. El PACMA està pel SI o pel NO? Sincerament, no els he sentit mai opinar. El Partit pirata? Recortes zero? Els vots nuls o els vots en blanc ? Els vots de l’estranger que es van perdre pel camí? Segons els interessos sembla que ho tenen molt clar, però quasi sempre són raonaments falsos.

Quan es fan estudis de genètica de mosques has de separar mascles i femelles. La primera vegada que t’hi enfrontes, és complicat. Una primera aproximació es simple. Les mosques molt grans acostumen a ser femelles i les petites són mascles. Però sempre hi ha un grup que tenen una mida intermèdia. Poden ser mascles grans o femelles petites. Posar-les com a mascles o com a femelles segons t’interessi seria un disbarat. Cal fer un referèndum “mosquil”, que en aquest cas implica mirar els genitals de manera que no calgui suposar sinó que es pugui saber exactament el sexe.

D’altra banda, interpretar els resultats també pot ser complex. Pots preparar un medicament per determinada malaltia i descobreixes que aconsegueixes augmentar notablement el nombre de curacions… però els que no es curen no es queden igual sinó que empitjoren. Aleshores considerem que el medicament és un èxit o un fracàs?

Si ets el fabricant diràs que augmenta les curacions malgrat uns petits efectes secundaris. Si ets la competència diràs que presenta efectes secundaris intolerables que no es justifiquen per el petit nombre de curacions. Les dues coses són certes i al final tot dependrà de com es compti, del que es consideri que es vol aconseguir… i dels teus interessos particulars.

És clar. També hi ha els que es limiten a agafar la part de les dades que els interessa i a ignorar olímpicament la resta d’informació. Pot ser una millora en vots, una pèrdua de vots de les altres opcions, tenir o no grup parlamentari, posicionar-se cara a les altres eleccions. N’hi ha per triar i remenar i no deixen de ser una versió política de les “pseudociències”.

Al final hauria de ser més senzill si recordéssim que les eleccions tenen unes normes, uns reglaments, uns procediments… i la resta son romanços. Si és referèndum es compten vots; si són eleccions es compten escons. Igual que si juguem a futbol comptem els gols i prou, però si em fas jugar a bàsquet, no comptem cistelles sinó punts. El que passa és que, de nou, la política és molt més que simples números. Potser per això els científics són tan mals polítics!

Només passarà una vegada

divendres, 25/09/2015

Plutó va ser un planeta pràcticament desconegut durant molt temps. D’ell només podíem especular com seria, quines condiciones tindria a la superfície, quina mena d’atmosfera presentaria i poca cosa més. En realitat només un reduït nombre d’astrònoms hi parava esment i dedicava temps a especular sobre aquell llunyà planeta.

Però un bon dia es va posar en marxa la New Horizons, la missió que permetria explorar aquell món. Es va dissenyar una sonda espacial i es va enviar en un llarg viatge. Al principi no se’n feia gaire cas i la cosa va passar desapercebuda, però mica a mica va anar guanyant volada i al final tothom tenia en ment Plutó i la sonda que s’hi apropava.

Naturalment, hi havia qui deia que allò era un malbaratament de recursos i que no valia la pena destinar esforços per aquell objectiu. Ho puc entendre, encara que no ho comparteixo. Per mi, descobrir la realitat de Plutó era una mena de somni, primer fantasiós ja que resultava simplement impossible, però tant bon punt es va posar en marxa la missió va esdevenir cada vegada més engrescador. Un entusiasme que, amb sorpresa, al final érem molts els que el compartíem.

Més estranya era l’actitud dels que deien que Plutó sí que era interessant, però que no els feia goig la nau que hi havia enviat. Ells haurien triat altres aparells de mesura, altres filtres per les càmeres, altres trajectòries a través de l’espai i, a més, no haurien deixat el comandament en mans de la NASA. Pensaven que era millor deixar passar la missió, ignorar-la, i esperar a que es dissenyés una nau que fos exactament com els semblava que havia de ser.

Potser sí que es podria haver fet millor i segur que es podria haver fet diferent, però resulta que aquella era la única nau de que disposàvem, per tant, o l’aprofitàvem o deixàvem passar l’oportunitat i ens quedàvem sense saber res de Plutó. Al llarg dels anys que em queden ja no hi haurà cap altre nau que vagi cap allà. El que hi hem trobat m’ha entusiasmat, però podria haver resultat decebedor i tot i així hauria valgut la pena. Puc entendre que no hi tinguis cap interès, però defensar l’alternativa de seguir en la foscor només perquè la nau no és exactament la que t’agradaria és… absurda?

Avui s’acaba la campanya electoral. Potser la més intensa de les que he viscut, i ja en porto unes quantes. I des que va començar no deixo de recordar la missió a Plutó. Una d’aquelles oportunitats úniques que calia aprofitar i esprémer al màxim, sempre, és clar, que tinguis interès per esbrinar com era el destí.

Ja ho diuen que hi ha trens que només passen una vegada a la vida. Deixar-lo passar perquè no t’agrada el conductor, perquè els vagons no son bonics, per mandra o perquè has de compartir els seients amb gent amb qui normalment no et fas, és un luxe que només es poden permetre els qui, en realitat, no volen agafar el tren.

Ara, que tothom reflexioni amb calma abans de votar, i que triï serenament si deixa passar el tren o s’hi enfila, per descobrir nous horitzons.

Dietes, omega 3 i genètica.

dimecres, 23/09/2015

Fa uns anys es van posar de moda els àcids grassos omega 3. S’havia vist que poblacions inuit de Groenlàndia i el nord de Canada (els que s’anomenaven esquimals) tenien una dieta basada en peix i mamífers marins que era molt rica en aquests àcids grassos. També resulta que aquestes poblacions presentaven uns nivells molt baixos de problemes cardiovasculars. Tot plegat va fer deduir que els àcids grassos omega 3 permetien controlar els efectes perjudicials d’altres greixos, com el colesterol i de seguida tots els aliments es van començar a omplir de suplements amb aquells omega 3 tan saludables.

Peeeeeeeerò. Resulta que la cosa no és tan senzilla i, com és evident, entre els inuit i les altres poblacions hi ha més diferències a part de la quantitat de peix que mengen. Des de fa uns anys s’estan estudiant les diferències genètiques, i resulta que n’hi ha un munt. El detall interessant es que molts d’aquests canvis afecten enzims que participen en el metabolisme dels greixos i ara han vist que el cos dels inuit processa els omega 3 de manera diferent a la que ho fa la quasi totalitat de la població europea i la immensa majoria de la asiàtica. L’ambient en el que vivien, en aquest cas la dieta de que s’alimentaven, va seleccionar les formes genètiques més adequades per aquells tipus de greixos que ingerien. Unes mutacions que la resta de població del món no té

És a dir, que els omega 3 efectivament poden ser molt saludables… sempre que siguis un inuit. Però potser resulten irrellevants si ets europeu.

Això ens fa veure que la majoria de reclams de la publicitat relacionats amb dietes, suplements, nutrients i alimentació obliden la gran complexitat de l’organisme. Per descomptat hi ha nutrients essencials i cal vigilar amb els dèficits, però la majoria de suplements no serveixen per res ja que normalment no acostumem a tenir carències. A més, limitar-se a dir que hi ha aliments teòricament són beneficiosos perquè “ajuden” a no-se-quines funcions és un error ja que segons la teva genètica l’aliment potser l’aprofitaràs correctament o potser no et servirà per res.

La dieta “paleo” potser podria ser útil si tinguessis el perfil genètic d’un cavernícola (i fins i tot així, en tinc molts dubtes). La dieta del dofí deu ser excel·lent si disposes dels enzims dels dofins. La dieta del… el que sigui, pot tenir alguna utilitat per algunes persones i, potser, causar algun problema a altres ja que no tots processem els aliments de la mateixa manera. El cas dels inuits és un bon exemple que ens ha permès veure-ho ja que la seva població és genèticament molt homogènia.

És repetitiu, però al final sempre s’acaba en el mateix. La millor dieta és aquella molt variada i no excessivament abundant, amb preferència pels aliments d’origen vegetal, però sense eliminar del tot la carn i el peix. Mira! La dieta mediterrània encaixa en aquest perfil (tot i que no és la única).

Sense antisèrum contra les serps verinoses

dimarts , 22/09/2015

És difícil calcular la xifra exacta, però s’estima que al voltant de 100.000 persones moren cada any al món a conseqüència de mossegades de serps verinoses. Cada continent té les seves serps verinoses particulars i la majoria es troben en països amb pocs recursos econòmics, de manera que el tractament, que a sobre s’ha d’administrar amb urgència, no sempre està disponible.

Però la situació està a punt d’empitjorar i molt. Actualment es disposa d’un antisèrum força efectiu i que funciona contra el verí de moltes espècies diferents de serp africanes. El que van fer va ser immunitzar cavalls amb verí de deu de les serps més perilloses o abundants. Els animals van fabricar anticossos contra aquests verins i després els van purificar per aplicar-los, quan calgués a humans. La idea és que serveixi per un bon ventall de serps ja que és molt freqüent que les persones ignorin l’espècie de serp que els ha mossegat.

Aquest antisèrum, anomenat Fav-Afrique, el fabricava “Sanofi Pasteur” i era el preferit per organitzacions com Metges Sense Fronteres. Tenia molta eficiència i pocs efectes secundaris. Hi havia el problema que s’havia de mantenir en fred, cosa que en determinats climes és un problema seriós, i que era car. Entre 300 i 500 dòlars per dosi.

Però l’any 2010, el laboratori que el feia va aturar la producció. Deien que no els sortia rendible ja que en països en desenvolupament estaven començant a oferir altres antisèrums a preus molt mes econòmics amb els que no podien competir. Durant un temps els metges sobre el terreny han anat fent amb les reserves de Fav-Afrique que tenien, però les últimes caducaran el proper 2016 i aleshores ja no n’hi haurà més. Ras i curt, Àfrica és queda sense el millor tractament contra les mossegades de serp.

Han fet servir els antisèrums alternatius, però la veritat és que no semblen ser una bona opció. Amb el tractament antic la mortalitat era del 0,47% mentre que amb la nova alternativa, els morts són del 10%. A més, cal repetir les administracions ja que no sempre n’hi ha prou amb una única dosi, de manera que caldrà trobar alternatives i caldrà fer-ho de pressa.

Els de Sanofi han dit que s’ofereixen a passar la seva tecnologia a altres laboratoris, però sense massa detalls. Segurament caldrà lligar molts calers per entre mig i mentrestant les reserves de l’antisèrum seguiran esgotant-se. Tot plegat un nou recordatori del potencial de les iniciatives privades per impulsar la medicina, però també de les limitacions ja que al final el que compta són els calers. I tampoc pots obligar a una empresa a fabricar productes amb els que no hi guanya o que simplement no li interessen. Però algú ha de posar els calers.

L’alternativa pot ser actuacions com la “Drugs for Neglected Diseases Initiative”, una iniciativa per aconseguir finançament per tractament de malalties oblidades. Malalties, habitualment tropicals i que afecten a persones amb pocs recursos, en les que ningú inverteix per trobar o distribuir tractaments ja que no surten a compte.

Sigui com sigui, caldrà fer-hi alguna cosa. I cal fer-ho de pressa. Una vegada més ens trobem en una d’aquelles desesperants situacions en les que tenim els medis per evitar morts i els deixem d’aplicar per la obtusa manera de ser dels humans.

Els IgNobel 2015

dilluns, 21/09/2015

La setmana passada es van concedir els Premis IgNobel 2015. Aquest es el motiu que explica que divendres es parlés molt del paio que va deixar que una abella li piqués tres vegades al penis o que apareguessin vídeos de gallines amb una mena de desembussador lligat al cul. Com sempre, es tracta que en ciència no falti l’humor i, alhora, que permeti pensar una mica més enllà de les bromes. Aquest any han mantingut un bon nivell i val la pena repassar-ne alguns.

El que ha guanyat més visibilitat és el de Fisiologia i Entomologia i les picades d’abella. L’han guanyat en Justin Smith, per inventar una escala de dolor de picades d’insectes deixant-se picar per 78 espècies d’insectes i en Michael L. Smith per fer servir l’escala per comparar el dolor generat per les picades d’abella en diferents part del cos. A cada punt va fer que li piquessin tres vegades per fer la mitjana.  El més dolorós: el nas. Seguit del penis i del llavi superior. Fa gràcia l’article que ha publicat on avisa que èticament no incompleix res ja que a la Universitat no hi ha normes sobre l’auto-experimentació i ell coneixia els riscs i donava el consentiment.

El de Biologia l’han concedit a uns investigadors xilens per demostrar que una gallina amb un pal a la cua camina com un dinosaure. El vídeo és genial. En realitat el que feien era estudiar com van evolucionar les cames i la locomoció en el pas de dinosaures a aus a mida que la cua es reduïa i, en conseqüència, el centre de gravetat de l’animal es modificava. Un bon estudi de biomecànica evolutiva.

El de medicina se l’han repartit dos grups que han fet diferents estudis per avaluar les conseqüències biomèdiques dels petons intensos. En un dels estudis, per exemple, analitzaven durant quant temps es pot trobar saliva del noi a la boca de la noia després del petó analitzant restes de DNA. La resposta és mitja hora i per la medicina forense no és cap ximpleria! En un altre estudi van veure que petonejar-se intensament fa que disminueixi la resposta al·lèrgica de la pell. Ja ho sabeu; els petons poden ser una bona estratègia contra les al·lèrgies.

El de física l’han guanyat uns investigadors que han observat que els mamífers més grans de tres quilos triguen el mateix a fer pipí, independentment de la mida. Uns 21 segons (més menys 13 segons). Els animals més grans tenen bufetes més llargues que treballen a més pressió i buiden amb més velocitat. Els animals petits tenen més dificultat per les (proporcionalment) més elevades forces de fricció i menor musculatura per empènyer l’orina. Tot plegat fa que el sistema urinari sigui un giny extraordinari que manté el seu funcionament fins i tot modificant la seva mida en un factor de 3.600. Pocs aparells poden dir el mateix!

N’hi ha més, i són divertits de descobrir. Però recordeu que sempre cal mirar d’entendre quin sentit tenia la investigació. A més de les rialles, els IgNobel van bé per pensar en fets en els que habitualment no hi pensem.

La ciència, les dones i la fotografia 51

divendres, 18/09/2015

Pregunta habitual: Quantes dones científiques coneixeu? A part de la Marie Curie! De ben segur que moltes menys que de científics homes. En part és perquè la recerca científica va ser un territori quasi exclusivament masculí fins no fa gaire. En realitat la ciència només reflectia el que passava en tots els àmbits de la societat. Mica a mica les coses van anar canviant i les dones van introduir-se als laboratoris i a la comunitat científica, però en això van topar amb els mateixos obstacles que altres dones en altres camps de la societat. El masclisme ho impregna tot i les científiques tenien unes dificultats extraordinàries per ser reconegudes. Com passa en totes les lluites pels drets de les persones, alguns casos esdevenen paradigmes del que esta passant, i en el camp de la lluita de les dones en el món de la ciència, la gran icona és la Rosalind Franklin.

Tant és així, que la seva història ha esdevingut una obra de teatre que acaben d’estrenar a Londres. I per fer-me encara més feliç, el paper de Rosalind Franklin l’interpreta la Nicole Kidman. L’obra s’anomena “la fotografia 51” i la crítica l’està deixant força bé. Algú podria pensar en portar-la aquí? (encara que no sigui amb la Nicole Kidman…)

Durant la dècada dels 50, el principal problema de la biologia era esbrinar quin era el material genètic. Era una pregunta molt concreta: com emmagatzemaven les cèl·lules les instruccions per fabricar les proteïnes? Durant molts anys es pensava que hi havia unes proteïnes especials encarregades d’això, però diferents experiments van començar a suggerir que un material àcid que hi havia al nucli cel·lular podria ser el responsable. El problema era que ningú sabia com era aquell àcid nucleic i, per tant, no sabien com podia fer-s’ho per contenir informació.

La Rosalind Franklin era una química especialitzada en tècniques de difracció de raigs X. Es tractava d’obtenir cristalls de determinades molècules i fer passar al seu través un feix de raigs X. L’estructura cristal·lina de la substància desviava els raigs X d’una manera que depenia de com estiguessin ordenats els àtoms del cristall. Si aleshores feien una fotografia obtenien un patró de bandes amb el que els químics podien deduir com era la molècula en qüestió. Fàcil de dir, però molt difícil de fer i de interpretar en el cas de molècules grans i complexes.

La Rosalind va incorporar-se al King College de Londres, al laboratori de Maurice Wilkins, que treballava en l’estructura de l’àcid nucleic (el DNA). La relació va ser complicada. En Wilkins mesurava cada paraula i era poc destre en les relacions personals La Rosalind era directa, et clavava la mirada mentre esperava una resposta i no estava per perdre el temps. Temps i subtileses era un luxe que els homes es podien permetre, però no pas ella.

El cas és que van aconseguir bones imatges de difracció del DNA i va emergir la possibilitat que es tractés d’una doble hèlix. Ara hi estem tan acostumats que ens sembla obvi, però en aquell temps es consideraven moltes possibles estructures pel DNA. Una fotografia en concret (la número 51) va resultar particularment bona i mostrava força bé el patró corresponent a una doble hèlix. A l’obra de teatre sembla que Nicole Kidman broda el moment del descobriment, l’instant en que Rosalind mira la fotografia 51 i entén que el DNA és una doble hèlix. Per fer aquest paper tenia un petit avantatge. El pare de la Nicole Kidman era bioquímic, de manera que ella ja coneixia des de petita com és un laboratori i també quina importància va tenir en la ciència la fotografia 51.

He de dir que, recordant el que m’han fet sentir petits descobriments sense gaire rellevància, m’imagino el que ha de ser trobar la resposta a alguna de les grans preguntes de la ciència. M’ho imagino, però costa explicar el que realment se sent.

A partir d’aquí la història té diferents versions, però sembla clar que en Wilkins va mostrar aquella fotografia a un parell d’investigadors, anomenats Watson i Crick, que també treballaven en el problema del material genètic. La imatge els va entusiasmar, ja que una doble hèlix els va permetre proposar el mecanisme per la herència que van publicar, l’any 1953 en un treball a Nature. Al mateix número de la revista, en Wilkins va publicar l‘estructura en doble hèlix obtinguda per difracció de raigs X i, també al mateix número, la Rosalind va publicar un tercer article amb més evidències de la doble hèlix. L’any van guanyar el premi Nobel Watson, Crick i Wilkins. La Rosalind havia mort de càncer quatre anys abans, probablement degut a les radiacions amb les que treballava. En aquell moment, però, el seu paper va quedar força relegat. De fet, al discurs d’acceptació del Nobel, només en Wilkins va fer un breu esment al seu treball.

Ara, però tenim clar que ella va ser qui va aconseguir el material que portaria al descobriment però la fama se la van endur els seus companys masculins. Tot plegat ha esdevingut l’exemple perfecte de la discriminació que les dones van patir durant molt temps als laboratoris. De totes maneres, cal anar amb compte amb les històries de bons i dolents. És cert que ella va obtenir la fotografia 51 i és cert que en Wilkins la va mostrar a Watson i Crick sense dir-li-ho. Una falta ètica que hauria muntat un pollastre monumental si li haguessin fet a un home, que ni es devien plantejar ja que es tractava d’una dona.

Però les coses sempre són mes complexes i potser ella també va cometre errors. Crick, que al final va ser un bon amic amb la Rosalind, deia que en ciència arriba un moment en que t’has d’arriscar i fer propostes. La Rosalind era molt perfeccionista i creia que calia seguir obtenint millors mostres, millors fotografies. Tanta precaució va fer que altres li passessin al davant. Per descomptat això no excusa que ho fessin aprofitant-se del seu material.

Tot plegat, una historia de passió per la feina, de discriminació, d’egos monumentals, de descobriments, de moments històrics, de traïcions…, Normal que en puguin fer una bona obra de teatre. I si a sobre hi actua la Nicole…

(Sí! M’agrada la Nicole Kidman. Que passa?)

No hi ha super-civilitzacions per les rodalies.

dijous, 17/09/2015

La humanitat necessita energia. Cada vegada hi ha més persones consumint cada vegada més energia. Les fonts habituals són els combustibles fòssils o l’energia nuclear. També hi ha les renovables, però encara representen un percentatge petit del total. Això crea dependències, genera contaminació, provoca escalfament atmosfèric, és poc eficient i, a la llarga (o no tan llarga) resultarà insuficient. Ens hi posem com ens hi posem i diguin el que diguin els economistes més optimistes.

Però tot plegat és absurd si alcem els ulls i prenem consciencia de l’immens reactor nuclear que tenim brillant al cel. El Sol genera una quantitat d’energia extraordinàriament fabulosa, de la que a la Terra arriba una part infinitesimal i de la que n’aprofitem una fracció ridícula. Si poguéssim captar una part important de  l’energia total emesa pel Sol, la Terra tindria cobertes les seves necessitats energètiques durant molts milions d’anys i sense problemes per l’increment de població, al menys pel que fa a l’energia.

Aquest raonament el va fer en Freeman Dyson, un físic i matemàtic que va imaginar una mega-estructura d’astre-enginyeria que des d’aleshores s’anomena “esfera Dyson”. La idea molt resumida és: Agafem un planeta i els desmantellem per construir una esfera, més gran que la òrbita de la Terra, que envolti el Sol i amb la que, per la part de dins, podem recollir l’energia del sol per aprofitar-la a gran escala.

Detalls tècnics: Encara que sovint les pinten com una gran pilota, en realitat no pot ser una esfera sòlida ja que, per problemes purament mecànics, acabaria trencant-se. Cal que estigui feta de fragments. Com si fossin milions i milions de panells solars individuals envoltant el Sol. D’altra banda, tampoc cal destruir Júpiter. El gruix de l’esfera no seria superior als tres metres, de manera que amb desmantellar Mercuri o Venus, segurament ja n’hi hauria prou.

Sembla una bestiesa. Però fa tres o quatre de generacions també els hauria semblat una bestiesa anar un cap de setmana a New York de compres i, abans de la crisis hi havia qui ho feia sense plantejar-se res. En realitat, el difícil seria començar a construir-la. Però de seguida s’arriba a un punt en el que amb l’energia que es recull ja vas sobrat per anar accelerant i enllestint la construcció. Teòricament (molt teòricament!) en cinquanta anys es podria fer.

Ara mateix, construir una esfera Dyson està més enllà de les capacitats de la humanitat. Però la idea no és tan dolenta i en els programes de cerca d’intel·ligència extraterrestre s’ha plantejat buscar esferes Dyson com a indicatius de civilitzacions més avançades. En principi la esfera hauria de tapar la llum de l’estrella, però per l’altre banda emetria radiació infraroja que podríem detectar. Podríem, però ai! per ara no n’hem detectat cap.

En realitat una civilització avançada podria construir una esfera Dyson, però tampoc cal aturar-se aquí. Una super-civilització es podria expandir per tota la galàxia amb una mica de temps i creixement exponencial. En aquest cas el que detectaríem serien galàxies amb una quantitat important de fonts de radiació infraroja corresponents a les esferes Dyson fetes per la super-civilització. Fa uns mesos van anunciar el resultat d’una anàlisi feta pel telescopi espacial d’infrarojos WISE a 100.000 galàxies. La majoria no emetien res que fes pensar en esferes Dyson, però n’hi havia unes noranta que emetien més de l’esperable i que caldria estudiar més atentament.

Això és el que han fet i el resultat ha sigut decebedor. En tots els casos, les emissions es podien explicar per fonts naturals. De manera que sembla que no hi ha super-civilitzacions extraterrestres en galàxies properes, o si n’hi ha, no fan servir esferes Dyson. O potser tenen tecnologia per ocultar la marca de les esferes.

Sigui com sigui, caldrà seguir buscant, imaginant altres opcions i obrint la porta a la imaginació. Amb un Univers tan immens, per boges que siguin les nostres idees segur que sempre farem curt.

Stonhenge i els georadars

dimecres, 16/09/2015

El monument megalític de Stonehenge sempre ha despertat fascinació. Aquells cercles concèntrics de immensos blocs de pedra havien de tenir algun significat pels qui els van bastir. Per desgràcia, aquest coneixement es va perdre i ara només podem fer suposicions. S’analitza la disposició de les pedres, la seva orientació respecte dels punts cardinals, les relacions amb altres cultures del neolític… I seguim especulant.

Però sembla que ara, totes les especulacions s’hauran de revisar ja que han descobert un semicercle fet de més de noranta grans blocs de pedra, alguns de més de quatre metres d’altura, que deixen petit el conjunt que ja coneixíem. Ara el que tenim entre mans és una mena de super-Stonehenge.

A les notícies se’n van fer ressò i ja han començat les noves especulacions sobre el sentit de tot el conjunt de construccions. Però el que em sembla més interessant és el que va apuntar un dels descobridors. Durant quasi quatre mil anys les pedres estaven allà i no ho sabíem!

Havien passat desapercebudes ja que estan sota terra, colgades a un metre de fondària. A no ser que algú excavés precisament per allà, mai no ho haurien trobat. Però les noves tecnologies ofereixen oportunitats que de vegades es mostren en tot el seu esplendor en descobriments com aquest.

El investigadors que han descobert les pedres van fer servir un “High resolution ground penetrating radar” és a dir un georadar d’alta resolució. La idea és la mateixa que la que hi ha rere els radars convencionals que fan servir els avions. Enviar ones de radio i veure com reboten amb algun objecte i tornen a l’emissor. En funció de quant triguin podem calcular la distància a que està l’objecte en qüestió.

Fer-ho per l’aire és relativament senzill, però la cosa es complica si emets les ones a través del terra. Les propietats del terreny són molt menys homogènies que l’aire i la distància a la que poden arribar les ones sense dissipar-se és molt menor. A més, com més fons enfoquem, menys precisió aconseguim, de manera que a la pràctica es poden estudiar els primers cinc o deu metres sota el terreny.

La gràcia és que el que es busca no és només si hi ha algun objecte que enviï un eco sinó que analitzant les característiques de les ones de radio retornades es pot obtenir molta informació sobre la seva composició i les seves característiques. L’eco que retornarà una pedra és diferent del que enviarà una clapa de sal, unes restes de petxines o un fragment de metall. La clau és que es tenen en compte coses com la permitivitat dielèctrica, la permeabilitat magnètica la conductivitat o la velocitat de propagació. Les ones de radio poden arribar a portar molta informació! Gràcies a aquests aparells ara podem veure a través de les pedres i el terra.

Ara caldrà veure si les desenterren o ho deixen colgat sota terra (i més protegit). En tot cas, Stonehenge mai més no serà el mateix.