Hänsel i Gretel i els limfòcits T

Segons el conte, un llenyataire pobre no podia alimentar els seus fills Hänsel i Gretel i va decidir portar-los al bosc i abandonar-los (ara s’expliquen versions ensucrades, però els contes originals eren força besties). Els nens, però, eren molt eixerits i van deixar un rastre de pedretes per trobar el camí a casa. La història es va repetir un segon dia, però els nens no van aconseguir pedres i van fer servir molles de pa. Com que els animals se les van cruspir, no van poder trobar la ruta de retorn i van anar a petar a casa d’una bruixa. La història segueix, però la idea de les molles de pa per trobar el camí va tenir èxit i s’ha fet servir moltes vegades com a metàfora (sovint de manera errònia ja que les molles de pa era el sistema que no funcionava).

Doncs ves per on, això d’anar deixant molles de pa per guiar és un sistema que es fa servir dins el nostre organisme. Un mecanisme per guiar els limfòcits de camí cap als indrets on s’hi amaga el virus de la grip (i segurament altres virus)

Circulant per la sang tenim els glòbuls blancs, que són els encarregats de lluitar contra virus i bacteris invasors. I els cossos d’elit d’aquest sistema de defensa son unes cèl·lules anomenades limfòcits T. Sabem des de fa temps que aquests limfòcits T ataquen les cèl·lules infectades per virus i les destrueixen (destruint de pas al virus). El que no teníem tant clar era com s’ho feien per trobar les cèl·lules infectades. Després de tot, ells van tan tranquils pel torrent circulatori, i les infeccions tenen lloc a les cèl·lules de la paret dels teixits.

Però hi ha uns altres actors implicats. Unes altres cèl·lules anomenades neutròfils (simplement perquès es tenyien amb colorants neutres) que participen en el mecanisme de la inflamació. Aquests detecten senyals dels virus i quan ho fan, de seguida abandonen el torrent circulatori i s’acumulen a la zona d’infecció. Quan us feu una punxada, la zona en qüestió s’infla perquè el cos hi envia molta sang de manera que molts neutròfils vagin cap allà.

Els neutròfils són molt barroers quan es tracta de matar virus. Son poc específics i destrueixen virus, teixits infectats i teixits sans sense mirar-s’ho gaire. Per això va bé que de seguida siguin substituïts pels limfòcits T, molt més selectius i letals pels virus.

Doncs be. Acaben de veure que quan els neutròfils s’activen i s’encaminen cap a la zona infectada van deixant una mena de grumolls cel·lulars on hi ha unes proteïnes concretes anomenades CXCL12 (Sí. Posem noms estranys a les proteïnes. Però és que cal inventar moltíssims noms!). Doncs els limfòcits T van seguint aquests grumolls talment com Hänsel i Gretel anaven seguint les pedretes per trobar el camí. Aquests grumolls marcats amb CXL12 deixats pels neutròfils indiquen als limfòcits el camí fins a les cèl·lules infectades.

Hi ha persones que tenen una alteració genètica i els seus neutròfils no fan el CXCL12 o no deixen els grumolls. És l’equivalent a quan Hänsel i Gretel van deixar molles de pa enlloc de pedretes i no van trobar el camí. En aquests pacients, els limfòcits T no troben el camí fins els virus i són molt més susceptibles a les infeccions.

De vegades sembla que passin coses misterioses i sofisticades dins el nostre cos. És cert. És una màquina d’una complexitat fabulosa que tot just anem començant a entendre. Però les coses que passen, al final es poden entendre de maneres similars a les del món macroscòpic. Exploradors que troben camins, anar deixant senyals, repartir-se les tasques entre cèl·lules amb determinades especialitats… El resultat final pot semblar màgic, però és simple i fascinant fisiologia.

5 comentaris

  • Jordi Espinet

    10/09/2015 11:11

    “Però les coses que passen, al final es poden entendre de maneres similars a les del món macroscòpic.”
    Com la vella analogia entre el Sistema Solar i l’estructura de l’àtom. I, així, la complexitat certament fabulosa potser s’acaba reduint a un patró quintaessencialment senzill.

  • Daniel Closa

    09/09/2015 23:59

    Carquinyol:Senzill i eficient. Fins ara sabíem qui eren els actors implicats i sabíem que CXCL12 hi participava, però no sabíem el com. Especulàvem amb gradients i coses similars, però sembla que anàvem errats. Ara tot s’entén millor.

    Pons. Aquella era una de les millors sèries de divulgació que he fet. tenia un nivell increïblement encertat.
    Compte amb les vagonetes (els macròfags) que jo hi treballo molt i sempre me’ls imagino així :-)

    Angelderos: Genial que sigui útil!

  • Angeldelròs

    09/09/2015 15:24

    Quin material més bo per a la docència. Gràcies, Daniel.

  • Pons

    09/09/2015 13:26

    Amb la gent nova que hem descobert que corre pel nostre cos ja tocaria tornar a refer la sèrie del “el cuerpo humano” perquè sembla que la versió dels policies blancs, les càpsules que llencen mosquits i les vagonetes ja ha quedat obsoleta.

  • Carquinyol

    09/09/2015 8:35

    Curiós… els neutròfils no només actuen com a primera línia de defensa en plan bèstia sinó que crida reforços per la via d’indicar-los el camí, perquè la senyal aquesta indica dues coses: que hi ha infecció i cap a on està.

    Força eficient !