Arxiu del divendres, 18/09/2015

La ciència, les dones i la fotografia 51

divendres, 18/09/2015

Pregunta habitual: Quantes dones científiques coneixeu? A part de la Marie Curie! De ben segur que moltes menys que de científics homes. En part és perquè la recerca científica va ser un territori quasi exclusivament masculí fins no fa gaire. En realitat la ciència només reflectia el que passava en tots els àmbits de la societat. Mica a mica les coses van anar canviant i les dones van introduir-se als laboratoris i a la comunitat científica, però en això van topar amb els mateixos obstacles que altres dones en altres camps de la societat. El masclisme ho impregna tot i les científiques tenien unes dificultats extraordinàries per ser reconegudes. Com passa en totes les lluites pels drets de les persones, alguns casos esdevenen paradigmes del que esta passant, i en el camp de la lluita de les dones en el món de la ciència, la gran icona és la Rosalind Franklin.

Tant és així, que la seva història ha esdevingut una obra de teatre que acaben d’estrenar a Londres. I per fer-me encara més feliç, el paper de Rosalind Franklin l’interpreta la Nicole Kidman. L’obra s’anomena “la fotografia 51” i la crítica l’està deixant força bé. Algú podria pensar en portar-la aquí? (encara que no sigui amb la Nicole Kidman…)

Durant la dècada dels 50, el principal problema de la biologia era esbrinar quin era el material genètic. Era una pregunta molt concreta: com emmagatzemaven les cèl·lules les instruccions per fabricar les proteïnes? Durant molts anys es pensava que hi havia unes proteïnes especials encarregades d’això, però diferents experiments van començar a suggerir que un material àcid que hi havia al nucli cel·lular podria ser el responsable. El problema era que ningú sabia com era aquell àcid nucleic i, per tant, no sabien com podia fer-s’ho per contenir informació.

La Rosalind Franklin era una química especialitzada en tècniques de difracció de raigs X. Es tractava d’obtenir cristalls de determinades molècules i fer passar al seu través un feix de raigs X. L’estructura cristal·lina de la substància desviava els raigs X d’una manera que depenia de com estiguessin ordenats els àtoms del cristall. Si aleshores feien una fotografia obtenien un patró de bandes amb el que els químics podien deduir com era la molècula en qüestió. Fàcil de dir, però molt difícil de fer i de interpretar en el cas de molècules grans i complexes.

La Rosalind va incorporar-se al King College de Londres, al laboratori de Maurice Wilkins, que treballava en l’estructura de l’àcid nucleic (el DNA). La relació va ser complicada. En Wilkins mesurava cada paraula i era poc destre en les relacions personals La Rosalind era directa, et clavava la mirada mentre esperava una resposta i no estava per perdre el temps. Temps i subtileses era un luxe que els homes es podien permetre, però no pas ella.

El cas és que van aconseguir bones imatges de difracció del DNA i va emergir la possibilitat que es tractés d’una doble hèlix. Ara hi estem tan acostumats que ens sembla obvi, però en aquell temps es consideraven moltes possibles estructures pel DNA. Una fotografia en concret (la número 51) va resultar particularment bona i mostrava força bé el patró corresponent a una doble hèlix. A l’obra de teatre sembla que Nicole Kidman broda el moment del descobriment, l’instant en que Rosalind mira la fotografia 51 i entén que el DNA és una doble hèlix. Per fer aquest paper tenia un petit avantatge. El pare de la Nicole Kidman era bioquímic, de manera que ella ja coneixia des de petita com és un laboratori i també quina importància va tenir en la ciència la fotografia 51.

He de dir que, recordant el que m’han fet sentir petits descobriments sense gaire rellevància, m’imagino el que ha de ser trobar la resposta a alguna de les grans preguntes de la ciència. M’ho imagino, però costa explicar el que realment se sent.

A partir d’aquí la història té diferents versions, però sembla clar que en Wilkins va mostrar aquella fotografia a un parell d’investigadors, anomenats Watson i Crick, que també treballaven en el problema del material genètic. La imatge els va entusiasmar, ja que una doble hèlix els va permetre proposar el mecanisme per la herència que van publicar, l’any 1953 en un treball a Nature. Al mateix número de la revista, en Wilkins va publicar l‘estructura en doble hèlix obtinguda per difracció de raigs X i, també al mateix número, la Rosalind va publicar un tercer article amb més evidències de la doble hèlix. L’any van guanyar el premi Nobel Watson, Crick i Wilkins. La Rosalind havia mort de càncer quatre anys abans, probablement degut a les radiacions amb les que treballava. En aquell moment, però, el seu paper va quedar força relegat. De fet, al discurs d’acceptació del Nobel, només en Wilkins va fer un breu esment al seu treball.

Ara, però tenim clar que ella va ser qui va aconseguir el material que portaria al descobriment però la fama se la van endur els seus companys masculins. Tot plegat ha esdevingut l’exemple perfecte de la discriminació que les dones van patir durant molt temps als laboratoris. De totes maneres, cal anar amb compte amb les històries de bons i dolents. És cert que ella va obtenir la fotografia 51 i és cert que en Wilkins la va mostrar a Watson i Crick sense dir-li-ho. Una falta ètica que hauria muntat un pollastre monumental si li haguessin fet a un home, que ni es devien plantejar ja que es tractava d’una dona.

Però les coses sempre són mes complexes i potser ella també va cometre errors. Crick, que al final va ser un bon amic amb la Rosalind, deia que en ciència arriba un moment en que t’has d’arriscar i fer propostes. La Rosalind era molt perfeccionista i creia que calia seguir obtenint millors mostres, millors fotografies. Tanta precaució va fer que altres li passessin al davant. Per descomptat això no excusa que ho fessin aprofitant-se del seu material.

Tot plegat, una historia de passió per la feina, de discriminació, d’egos monumentals, de descobriments, de moments històrics, de traïcions…, Normal que en puguin fer una bona obra de teatre. I si a sobre hi actua la Nicole…

(Sí! M’agrada la Nicole Kidman. Que passa?)