Arxiu del mes: octubre 2015

Parlem, però ens entenem?

divendres, 30/10/2015

Una conversa clàssica sobre el càncer és el paper de l’estat anímic sobre la malaltia. Quan em pregunten si un disgust pot causar un càncer, no tinc cap dubte en que la resposta és un “no” contundent. Sabem moltes coses sobre el càncer i tenim clar que la causa són mutacions en el DNA cel·lular. No qualsevol mutació. La majoria les coneixem, sabem com i perquè es produeixen i quins mecanismes biològics s’alteren fent que la cèl·lula esdevingui cancerosa. Hi ha moltes coses que no sabem, però també hi ha coses que sí sabem, i entre les que sabem hi ha el fet que l’estat anímic no hi juga cap paper en les mutacions.

Tot i així, aquest coneixement és sistemàticament ignorat i tornen a preguntar si l’estat anímic causa (o millor encara, pot curar) el càncer. Després de tot, els científics no ho sabem tot i no hi ha dubte que la ment té efectes sobre el cos. Per quin motiu no en podria tenir sobre el càncer? Tothom coneix algú que va tenir un disgust i poc després li van diagnosticar un càncer.

L’argument no s’aguanta, perquè també coneixem gent molt feliç que va patir un càncer. Però sobretot perquè, insisteixo, sabem que les mutacions no es causen per l’estat anímic sinó per coses com agents químics o radiacions ionitzants. També pels errors inherents a qualsevol sistema biològic, però no per si estàs content o ensopit.

El que passa és que tot plegat pot ser un problema de comunicació. Quan a un científic li pregunten que causa el càncer, respon exactament allò. La causa. L’inici. La mutació que altera una guanina i fa que s’hi posi una citosina de manera que en determinat factor de transcripció es canviï un aminoàcid clau en el seu centre actiu i deixi de funcionar correctament.

Però el que segurament li estan preguntant és una altra cosa. No el que va causar el primer canvi en la primera cèl·lula sinó en el que va acabar desencadenant el diagnòstic de càncer. Al pacient l’importen un rave els processos moleculars. Només vol entendre la cadena d’esdeveniments que l’ha portat a l’hospital. I resulta que en aquesta cadena l’estat anímic ja no és tan irrellevant.

L’inici del càncer és una mutació que fa que una cèl·lula esdevingui cancerosa i comenci a perdre les seves característiques i a multiplicar-se sense parar. Sembla que això passa més vegades de les que ens imaginem, però que el cos les detecta i destrueix abans que creixin massa. Segurament tots nosaltres tenim al cos algunes cèl·lules canceroses però mai creixeran prou com per donar cap problema ja que els nostres limfòcits les destruiran sense que ens n’arribem a adonar. És el que s’anomena la “immunosupervisió dels tumors“.

El cas és que l’estat anímic sí que pot tenir algun efecte sobre l’activitat dels limfòcits. No per cap motiu espiritual ni esotèric. Simplement passa que els nostre cervell fabrica neurotransmissors i hormones que afecten als limfòcits i fan que estiguin més o menys actius. Per això un disgust pot causar el que els avis en deien una “baixada de defenses” que fa que el sistema immunitari elimini amb menys eficiència virus, bacteris, fongs… i cèl·lules tumorals. Quan això passa, algunes d’aquelles cèl·lules mutades, que normalment serien eliminades, poden escapar de la vigilància del cos i créixer fins esdevenir un problema.

Un científic et dirà, amb tota la raó, que no és l’estat anímic el que ha causat el càncer ja que les mutacions havien tingut lloc prèviament i el càncer (en estat molt inicial) ja hi era. Però per que tot allò acabi sent una malaltia, l’estat anímic pot ser un dels molts factors que hi ha intervingut. Compte! No és, ni de bon tros, el més important i per cert que s’exagera d’una manera quasi religiosa la seva rellevància. Per molt que ens agradaria, no es cert que es curi el càncer només posant bona cara i molta empenta. A més, l’estrès d’esforçar-se a estar animat en una situació tan dura com aquesta pot acabar inhibint encara més als limfòcits. Les coses mai són senzilles.

En tot cas, l’interessant és la distància que hi ha entre la manera d’entendre’s els científics i el públic general. Les mateixes paraules, la mateixa pregunta, i una interpretació completament diferent. “Càncer” pot fer referència a un procés biològic alterat o una malaltia que pateix una persona. “Causa” pot referir-se al desencadenant inicial o al seguit de factors que permeten que la malaltia progressi. Si no ens posem d’acord en el marc conceptual que fem servir, no ens entendrem.

Després ens diuen que som talibans de la ciència per la mania de respondre exactament allò que ens han preguntat enlloc d’interpretar el que ens estan demanant. És una deformació professional, comprensible si voleu, però els científics hauríem d’anar amb més compte si pretenem comunicar.

Homes, dones, i testosterona

dijous, 29/10/2015

Que els homes i les dones som físicament diferents és una obvietat. Les diferències no es limiten als caràcters sexuals evidents sinó que afecten a tots els aspectes de la fisiologia. Els ronyons masculins i femenins s’assemblen molt però no són exactament iguals, el metabolisme del greix presenta diferències, la textura de la pell no es la mateixa, el gruix del miocardi, la secreció de suc digestiu… El desenvolupament es fa en un ambient hormonal diferent i això causa grapats de petites diferències en tots els òrgans. I naturalment al cervell també li passa. No tenim cervells que funcionin exactament igual.

Descriure aquest fet no costa res. Però quan comencem a atribuir diferències concretes de comportament a fets ambientals, socials o biològics és quan comença el ball. Hi ha qui, simplement, nega la biologia i atribueix totes les diferències a l’efecte de la societat, l’educació o la cultura masclista-patriarcal en que vivim. A l’altre extrem, hi ha qui creu que la societat s’ha organitzat de manera que reflecteix fidelment els imperatius biològics i que les dones estiguin subordinades als homes és natural i biològicament inevitable.

Totes dues postures extremes són un disbarat. Simples intents barroers de justificar ideologies poc elaborades. La realitat segurament està en un punt intermedi; hi ha una base biològica que és absurd negar, però l’ambient social té un efecte molt important. De nou, una descripció ambigua, però és que si no en sabem més, no podem dir gaire cosa més.

Un treball recent m’ha fet pensar en la complexitat del tema. Si hi ha una hormona que creiem que entenem és la testosterona. Dius testosterona i penses en masculinitat, agressivitat i mala llet en general. Si els homes són com són és perquè tenen testicles on es fabrica molta testosterona que els empeny a competir i a solucionar les coses de manera expeditiva i agressiva. També fa que sempre tinguin interès pel sexe i, finalment, que el seu cos tingui més massa muscular i, en general, estigui més adaptat a la lluita.

I és fàcil llegir que si a una dona li augmenten els nivells de testosterona, per fàrmacs, per malalties o pel motiu que sigui, el seu comportament es “masculinitza”. Presenten més agressivitat, un comportament més directe i més interès pel sexe.

El cas és que tot això és aproximadament cert, però és una simplificació excessiva. Les dones també fan testosterona, encara que molta menys. En sang, els nivells van dels aproximadament quaranta nanograms per mil·lilitre de les dones, als més de set-cents nanograms en els homes. Però han vist que si posen dones en situacions en que han d’exercir poder, resulta que els seus nivells de testosterona augmenten. Això indica que la hormona condiciona el comportament, però el comportament també modula d’alguna manera els nivells d’hormona. En realitat no hauria de ser una sorpresa ja que el nostre cos constantment es va adaptant a l’ambient que l’envolta.

En un altre experiment van administrar testosterona a dones que, com era previsible, van adoptar un comportament més competitiu. No és sorprenent, però l’interessant és que al grup placebo els va passar el mateix. Creure que prenien testosterona va fer que actuessin de manera més masculina. I si ho lliguem amb l’experiment anterior, potser la manera de comportar-se va fer que al final sí que augmentés la testosterona.

I tot això només amb una hormona. Però al cos el que tenim és una barreja de diferents hormones que va modificant les proporcions en funció de l’ambient i de ritmes endògens. La mateixa testosterona ens empenyerà a actuar de manera diferent segons els nivells de cortisol o d’adrenalina que l’acompanyin. Encara més si al còctel hi posem estrògens o progesterona. I, naturalment, no hem d’oblidar que les hormones poden modular el nostre comportament, però en absolut són l’únic factor.

Que ens diu tot això? Doncs que encara ens queda molt per entendre les bases biològiques del nostre comportament, dels arquetips de gènere i del que fa que siguem com som. Per això, qualsevol afirmació que atribueix comportaments o rols socials a homes i dones en base a la biologia o a la socialització s’ha d’agafar amb moltes, moltíssimes, precaucions. Som animals socials i això vol dir que tenim els dos components. El social, però també l’animal. Insinuar que les diferències entre homes i dones també tenen un component biològic fa que sovint t’acusin de masclista, però ignorar el rerefons biològic és igual d’absurd com ignorar els condicionants socials.

Remullada espacial

dimecres, 28/10/2015

Saturn és un planeta fascinant per molts motius, però resulta que té el sistema d’anells més espectacular que coneixem i això fa que tota la resta passi desapercebuda. Per exemple, la Terra té un satèl·lit, la Lluna. Mart en té dos, Fobos i Deimos. Però Saturn té més de dos-cents satèl·lits. Dues centes llunes de les que cinquanta vuit son ben conegudes i la resta, més petites i la majoria encara sense nom, s’han descobert fa poc amb les sondes que hi hem anat enviant.

La més coneguda de totes és Tità, però també hi ha Rea, Jàpet, Mimas, Dione… i Encèlad, que aviat guanyarà molt protagonisme ja que està a punt de rebre la visita de la sonda espacial Cassini. No serà la primera vegada que aparells enviats pels humans s’acosten a Encèlad, però aquesta vegada tindrà una particularitat. La nau passarà, literalment, a fregar del satèl·lit.

Encèlad és una lluna que presenta moltes similituds amb Europa, la gran lluna de Júpiter. Té una superfície gelada, amb cràters deformats a mida que el gel s’anava movent, amb línies que suggereixen esquerdes i activitat geològica, i amb un suposat oceà d’aigua líquida sota la superfície de gel. Com que hi ha aigua, els astrobiòlegs s’ho miren amb més interès que altres indrets, però estarem d’acord en que és complicat estudiar l’oceà d’un satèl·lit de Saturn que s’amaga sota uns quants quilòmetres de gel.

Però resulta que hi ha una manera. Fa uns anys la mateixa sonda Cassini va enviar unes fotografies on es veia clarament que al pol sud d’Encèlad hi havia una mena de sortidors que, com gegantescos guèisers, emetien partícules gelades d’aigua a gran altura. Tanta que bona part aconsegueix escapar de la gravetat del satèl·lit i acaba formant part del més extern dels anells de Saturn.

Estudiar aquestes partícules emeses des de l’oceà interior d’Encèlad ens permetria aprendre moltes coses sobre les característiques d’aquest mar. Doncs això és el que intentarà fer la Cassini, sobrevolant a baixa altura el satèl·lit de manera que passi a través de la part més feble d’aquests sortidors per recollir partícules i analitzar-les.

Els sobrevols de satèl·lits (flyby en anglès) són relativament freqüents en aquestes missions, però sempre a una distància important de la superfície. Ara, però, la Cassini passarà a nomes 49 quilòmetres d’altura. Per comparar, la estació espacial internacional orbita la Terra a una distància de 400 quilòmetres. Quan la Cassini passi, recollirà una petita quantitat de partícules i farà algunes anàlisis. No ens fem il·lusions, no porta aparells per detectar vida de cap tipus. Simplement analitzarà coses com el tipus de molècules que trobi o les composicions isotòpiques de l’hidrogen.

Sembla poc, però serà una anàlisi química de primera mà amb mostres de l’oceà profund d’Encèlad. Segur que amb el darrer sobrevol de la Cassini, començarem a mirar aquest satèl·lit amb ulls diferents.

Hem de patir per la carn?

dimarts , 27/10/2015

Les carns processades poden causar càncer i la carn vermella és “probablement” cancerígena. La conclusió emesa per la OMS ha revolucionat tothom i ha creat una certa inquietud per la salut i un grapat de bromes a les xarxes socials. Hem de deixar de menjar carn vermella? I carns processades? No se vosaltres, però jo penso seguir com sempre. Bàsicament perquè ja anava amb compte de no consumir-ne en excés. Tornem amb allò de la dieta equilibrada… menjar poca quantitat de moltes coses diferents…, dieta mediterrània…

De totes maneres cal tenir present un parell de detalls Primer que res, el que ha dit, exactament, la OMS. Tot i que a molts titulars apareixen junts, les conclusions no són iguals per les carns vermelles i per les processades. Les vermelles les han catalogat com “probablement carcinogèniques pels humans” (categoria 2A) mentre que les processades s’han catalogat com “carcinogèniques pels humans” (categoria 1).

En el segon cas, el de les carns processades, no hi ha volta de fulla. Són una causa de càncer. Les dades epidemiològiques es consideren concloents i en coneixem els mecanismes implicats. Podríem dir que passa el mateix que amb l’alcohol, el tabac, prendre el Sol o la radioactivitat, (tots estan a la categoria 1) però no seria exacte ja que per desencadenar un càncer cal molt poca radioactivitat, cal prendre bastant el Sol o cal menjar moltíssima carn processada. Tot això causa càncer, però la llista no ens diu res de les quantitats necessàries per fer-ho. Menjant un tros de fuet, un tall de pernil o una hamburguesa, no et passarà res (tret de la gana). Ara bé, si fas una dieta basada majoritàriament en carns processades, especialment si al cuinar les cremes molt i es generen coses com els hidrocarburs aromàtics policíclics (tenia ganes de fer servir aquesta parauleta), potser sí que tindràs problemes.

El cas de les carns vermelles és menys clar. No hi ha dades concloents, però la categoria 2A seria aquella en la que els científics venen a dir “encara no puc assegurar que causi càncer, però apostaria a que sí”. És aquella mania dels científics de no afirmar una cosa fins que no en tens proves concloents. Aquí, de nou, cal recordar que això no ens diu gran cosa de les dosis necessàries. De fet, moltes coses de la llista 2A resulten sorprenents i no totes són productes químics amb noms estranys. Per exemple, els argentins beuen molta herba mate, que està en aquesta categoria, igual que treballar en una perruqueria, els horaris laborals per torns que alterin els ritmes circadiaris o la fabricació d’envasos i artesania de vidre. Tot això probablement està relacionat amb algun tipus de càncer. També hi ha el glifosat, aquell herbicida que associen als transgènics. El moviment antitransgènic posa el crit al cel per la classificació 2A del glifosat, però el pernil ara està en la classificació 1 i no espero que mostrin massa indignació. No es tracta de comparar una cosa amb l’altra, però sí posar de manifest que en molts temes es fan servir arguments molt tendenciosos pensats bàsicament per aconseguir titulars cridaners.

En tot cas, no hem de deixar el seny de banda. Un consum excessiu de qualsevol cosa, quasi segur que serà perjudicial per un motiu o altre. En el cas de les carns processades hem identificat el risc i això és una bona cosa, però amb aquesta informació hem de fer el mateix que amb la resta de coses que causen càncer. Prendre el Sol causa melanomes, de manera que prendrem el Sol amb precaució i sense exagerar. Doncs la mateixa actitud s’ha de tenir amb les carns processades. Amb un consum ocasional no hi ha motius per patir, però està clar que han de ser elements esporàdics en la dieta. Una vegada més anem a petar a les virtuts de la dieta mediterrània. Però la de veritat. Que no consisteix únicament en posar un rajolinet d’oli d’oliva!

Un parell de detalls finals. Que tot, consumit en excés és dolent ho indica la mateixa llista de la IARC. Al grup 1 (que causa càncer) hi ha 107 productes. Al grup 2 (probablement el causa) hi ha 58 productes. Però al grup 4 (sabem que no causa càncer) només n’hi ha 1; la caprolactama, que es fa servir per fabricar coses com el nylon i que no causa càncer però és irritant i també presenta certa toxicitat.

L’altre detall és que ara criticarem la OMS per esverar al personal, per fer-ho en unes dates inadequades o per mil motius. Però si es demostra que una cosa causa càncer, realment algú defensa que la OMS hauria d’ocultar aquesta informació?

Tabac, mutacions i càncer

dilluns, 26/10/2015

Han diagnosticat càncer de pulmó a Johan Cruyff. Una mala notícia, per descomptat, però no es pot dir que sigui sorprenent si recordem el passat de gran fumador que havia sigut. Un ensurt amb el cor i una intervenció quirúrgica important van fer que deixés el tabac, ara ja fa molts anys. Per casos particulars no hi ha manera d’establir una correlació directa entre el haver fumat fa anys i el patir un càncer en un moment donat, però les estadístiques indiquen clarament que la correlació existeix.

El tabac no és com un verí que quan el deixes et recuperes. En alguns aspectes sí que funciona així. Per exemple, deixes de fumar i la teva capacitat pulmonar es va recuperant lentament. Però pel que fa al risc de càncer la cosa funciona diferent. El tabac conté grapats de productes que causen mutacions al llarg de la cadena de DNA. Uns danys que, segons on caiguin, causaran efectes més o menys greus. És una loteria. Pots fumar molt i que les mutacions causades mai caiguin en un gen important, i pots fumar poc i que danyis un gen clau per al desenvolupament del càncer de bones a primeres.

Però en les loteries, com més temps juguis i més números compris, més probable és que et toqui. L’important en el cas del tabac és que aquestes mutacions no desapareixen quan deixes de fumar. S’ha causat un dany al DNA que ja quedarà per sempre. Les cèl·lules del pulmó es duplicaran i al fer-ho copiaran la mutació una vegada i una altra.

El que passa és que no és tan senzill desenvolupar un càncer. El nostre cos disposa de mecanismes de control, de sistemes redundants i senyals d’alerta. En realitat, les mutacions més perilloses, les que causen càncer amb més probabilitat són, precisament, les que afecten als mecanismes de control. Un dels gens més coneguts implicats en el càncer és p53, un gen anomenat “supressor de tumors”. Si funciona correctament, s’encarrega de mantenir el càncer a ratlla. Si la mutació fa que deixi de funcionar, el càncer ho tindrà molt més senzill per aparèixer.

Ara sabem que, perquè el càncer sorgeixi, cal que tinguin lloc un determinat nombre de mutacions. Al llarg dels anys, tots n’anem incorporant, inevitablement. Les nostres cèl·lules són extremadament eficients, però no són perfectes, de manera que cometen errors i apareixen les mutacions. El que fa el tabac és accelerar molt aquest procés. De nou amb l’exemple de la loteria, tots anem comprant algun bitllet de tant en tant, però el tabac ens regala un grapat de números de cop. Uns números que ja mantindrem sempre.

Si per transformar una cèl·lula en una de cancerosa calen, posem per cas, sis mutacions, i amb el tabac n’hem acumulat quatre, ja només ens en faltaran dues per desencadenar la malaltia. Potser no apareixeran mai, però certament tenim molts més números que els que no han fumat i han d’acumular les sis mutacions per atzar. No és impossible i, de fet, passa, però la freqüència és molt menor. Per això el fet de fumar de jove és una hipoteca per la salut quan ja som grans.

No podem viure aïllats i protegits al cent per cent de tot el que ens pot causar un càncer a la llarga, però sí que podem fer el risc tant petit com sigui possible. I no fumar, mai, és la primera de les mesures que cal prendre.

Món microscòpic i una mica d’imaginació

divendres, 23/10/2015

Un any més s’ha celebrat el concurs Nikon Small World on es poden trobar algunes de les millors imatges del món microscòpic. I un any més us proposo jugar amb les imatges i al imaginació. Les regles són les de sempre. No es tracta d’encertar que és cada imatge (això ja ho posaré demà), sinó de deixar anar la imaginació i dir el que us suggereixen. Una excusa com una altra per gaudir de les meravelles del món microscòpic i un bon moment per deixar anar l’artista que tots portem dins..

Imatge 1

Ull d’abella cobert de pol·len

Imatge 2

Embrions de Llissa llobarrera (Mugil cephalus)

Imatge 3

Llavor d”herba australiana (Austrostipa nodosa)

Imatge 4

Larva de sipúncul (cuc marí)

Imatge 5

“Sacs s’aigua” d’una hepàtica (Lepidolaena taylorii)

Imatge 6

Pseudo-tràquea d’una mosca (Calliphora vomitoria)

Toxicitats, correlacions i interpretacions

dijous, 22/10/2015

Dilluns vaig assistir a una conferència sobre toxicologia on va sortir un parell de mapes que ja he vist altres vegades i que sempre m’han cridat l’atenció. Per molts motius. Si ets aprensiu, els estudis sobre toxicologia ambiental són un mal negoci perquè surts pensant que no has de menjar res, ni tocar res, i millor ni respirar. Amb la metodologia analítica que tenim avui en dia es pot trobar traces de qualsevol producte tòxic a tot arreu, incloent-nos nosaltres mateixos.

Però les coses cal saber-les. Els perills s’han d’identificar i catalogar com reals o exagerats. I per això cal fer estudis buscant contaminants, detectant alteracions de la salut i determinant si una cosa està o no està relacionada amb l’altra. I aquí és on les coses esdevenen complicades.

Aquest és un mapa on es mostra el risc de morir per la malaltia de Parkinson. Malgrat que els colors són cridaners, les diferències cal posar-les en la mida justa. El més vermell presenta un risc relatiu dos vegades superior al verd més fosc. Això és molt o poc? Doncs depèn, però és el que hi ha i tampoc s’ha d’ignorar.

El primer que veiem és que hi ha indrets de la península amb un risc marcadament més elevat que altres. I el que toca és preguntar-se el motiu. Per veure per on van les coses cal mirar el segon mapa.

Aquí hi ha les zones amb més contaminació per abocaments industrials, especialment dels anys 80. La coincidència no és perfecte, però seria forassenyat ignorar la correlació entre els dos mapes. Les zones amb més risc de Parkinson coincideixen amb les més industrials com Tarragona, Bilbao, Gijón o Madrid. La vall de l’Ebre està relativament industrialitzada, però la mateixa geografia de la vall arrossega, per aigua o aire, els contaminants al llarg del trajecte.

Hi ha alguna curiositat, com un punt vermell a Badajoz, que precisament coincideix amb Jerez de los Caballeros. Una zona amb una important indústria envoltada de regions molt més rurals. En realitat el problema sembla més causat per les industries que hi havia fa dècades i que van deixar residus a cabassos. Feu una passejada per Flix i entendreu el que passa. Ara els abocaments ja estan (o haurien d’estar) controlats, però molts dels que es van generar fa vint, trenta o quaranta anys segueixen allà.

Ara bé. Cal anar amb compte amb les interpretacions. Moltes vegades diem que correlació no implica causalitat. Sense identificar els mecanismes és arriscat treure conclusions. Probablement hi ha una relació, però de vegades trobem sorpreses. El que toca és investigar-ho, i quan identifiquem la presència de compostos que afecten les neurones, aleshores sí que podem establir la causalitat, assenyalar les empreses responsables (i només aquelles) i engegar a fer punyetes als advocats que diuen que no hi ha proves que els incriminin.

D’altra banda tampoc es poden fer correlacions inverses. Un augment en la incidència del Parkinson no implica necessàriament una zona amb toxicitat ambiental. És el que passa a les Illes. Allà el vermell també és molt marcat, però el motiu difícilment serà la contaminació industrial. Simplement passa que hi viuen molts jubilats europeus. El perfil de la població es diferent de la resta i augmentar el nombre de persones amb edat avançada (allò que abans en dèiem vells) fa que, inevitablement, augmenti la incidència de malalties com aquestes.

De manera que aquests mapes mostren moltes coses. Sobre toxicitat, sobre la importància de lleis que regulin els abocaments, sobre els riscos ambientals, sobre el preu del progrés… Però també sobre la precaució que sempre cal tenir a l’hora d’interpretar les dades, per molt evidents que semblin.

Dates assenyalades de la ciència ficció

dimecres, 21/10/2015

Avui és el dia. El 21 d’octubre de 2015 és la data a on viatjaven en Marty McFly i el doctor Emmett L. Brown, conegut simplement com “Doc”, en la pel·lícula “Retorn al futur II”. De manera que ens farem un fart de veure llistes comparant les prediccions fetes l’any 1989, quan es va rodar la pel·lícula. Cal dir que en algunes coses, com ara les pantalles planes de televisió amb múltiples canals, ho van encertar. En altres, però, van fallar estrepitosament. Ni els va passar pel cap la importància que tindria Internet. I no, encara no hi ha ni monopatins ni cotxes voladors.

En realitat això és un dels problemes de la ciència ficció. Al final, el futur acaba arribant i el podem comparar amb les prediccions. Si hem de treure alguna conclusió és que els autors són molt optimistes pel que fa a les capacitats de progrés dels humans.

Un dels casos evidents és el clàssic “2001, una odissea de l’espai”. Ja fa temps que va quedar enrere la data en que havíem de trobar un estrany monòlit alienígena a la Lluna. I de moment no tenim ni bases lunars, ni estacions espacials comercials, ni molt menys capacitat per enviar una nau tripulada a Júpiter. En canvi, al HAL 9000 se’l veu una miqueta antic.

Tampoc tenim una base a la Lluna, com es postulava a una sèrie que feien fa molts anys titulada “Espacio 1999”. Aquells eren els anys de la ciència ficció entranyable en la que tot semblava una pel·lícula d’espies o un western però ambientat a l’espai. Qüestions com la gravetat, les radiacions, el pes de combustible o la biologia extraterrestre, ni es plantejaven.

Ara estem a l’any de “retorn al futur”, però no falta gaire pel 2019. I sembla que quan hi arribem tampoc hi haurà “replicants” intentant tornar a la Terra provinents de les colònies exteriors, ni Blade Runners perseguint-los. En canvi, les imatges que vèiem de San Francisco sota la boira, la contaminació i la inacabable pluja no van desencaminades. Nomes han errat el lloc, però Beijin ja ha ofert imatges desconcertantment similars.

Una miqueta més tard arribarem al 2033 i segons les previsions de “Jo Robot”, la U.S. Robots haurà omplert el planeta de robots amb cervells positrònics. Esperem que amb les tres lleis de la robòtica incorporades. De moment els millors robots tenen aplicacions militars i sospito que no els hi posen la primera llei.

Per endinsar-nos en l’Univers de Star Trek caldrà esperar fins l’any 2063, quan tingui lloc el primer contacte al fer les proves amb el motor Warp. Per sort, l’arribada del borg queda molt més lluny.

També caldrà vigilar l’any 2122, quan la nau Nostromo deixarà entrar a bord un vuitè passatger amb molt males puces. El que passa és que no en tindrem notícies fins unes dècades després, de manera que per aquells Aliens en concret, no cal patir de moment.

Poc abans, però, Venècia haurà quedat destruïda per un meteorit que caurà sobre la Mediterrània l’any 2077. Això farà que es posi en marxa el projecte “vigilància espacial” que l’any 2130 detectarà el primer visitant de les estrelles tal com descriuen al llibre “Encontre amb Rama”. En realitat un sistema de vigilància espacial ja el tenim en el programa que fa el seguiment dels NEO (Near Earth Objects) que ens avisa cada vegada que un meteorit passa més a prop de la Terra del que ens agrada. Si més no, en això anem una miqueta avançats.

Ratolins despullats

dimarts , 20/10/2015

Quan es parla de gens, s’acostuma a explicar ràpidament quina és la funció en concret que tenen. Això és pot fer amb més o menys encert, sobretot perquè un gen són les instruccions per fabricar una proteïna, però una mateixa proteïna pot tenir moltes funcions. I de vegades, aquestes funcions poden ser completament diferents, depenent de en quina cèl·lula funcioni. Això és veu molt clar en un dels animals que més servei ha fet en la recerca contra el càncer, uns ratolins anomenats “nude” (despullats) que, tot s’ha de dir, fan una mica d’angúnia la primera vegada que els veus.

El problema més evident d’aquests animalons, i que explica el seu nom, és que pràcticament no tenen pèl. Aquesta calvície els dóna l’aspecte estrany ja que en veiem directament la pell i no la bonica mata de pèl blanquet típica dels ratolins de laboratori. En realitat, tots els ratolins neixen amb aquest aspecte, però a partir de la primera setmana comença a sortir el pèl. Això no passa amb els ratolins nude.

Els van descobrir l’any 1966 i van sorgir d’una mutació espontània que ara sabem que afecta un gen anomenat FOXN1. D’entrada semblava ser una curiositat interessant que estava relacionada amb la pell, el pèl i poca cosa més. Però un parell d’anys més tard es van adonar que aquests ratolins tenien un segon problema. El seu timus no es desenvolupava correctament. Ah! Però resulta que hi ha un tipus de limfòcits que maduren precisament al timus. Per això s’anomenen limfòcits T. Els altres són els limfòcits B que maduren al moll de l’os (Bone marrow en anglès).

La gràcia és que sense limfòcits T, els sistema immunitari funciona molt malament, i una cosa que no pot fer és lluitar contra cèl·lules alienes a l’organisme. Per això, aquests ratolinets d’una banda són molt sensibles a determinades infeccions i, d’altra, no rebutgen els trasplantaments que li facis. En realitat no rebutgen res, ni tan sols trasplantaments de cèl·lules d’organismes diferents.

Aquesta va ser la característica important. Estudiar el càncer és molt complicat. Podem tenir cèl·lules canceroses en un cultiu, però el seu comportament és completament diferent del que tenen quan estan en un organisme, amb altres cèl·lules envoltant-les, amb un flux de nutrients particular, amb uns nivells hormonals que van i venen… Però naturalment no podem fer experiments sobre tumors dins el cos d’una persona. Tampoc es podien estudiar en ratolins normals ja que el seu sistema immunitari detecta que són cèl·lules humanes i els elimina immediatament. En canvi, es poden posar fragments de tumors humans sota la pell de ratolins nude i seguiran allà, creixent i en unes condicions que, si bé no són exactament les reals del cos humà, són molt més similars que no pas les que hi ha en una placa de cultiu cel·lular.

Ara ja hi ha models millors, però durant molts anys, bona part de la lluita contra el càncer passava pels ratolins nude. Això va fer que l’efecte de la mutació FOXN1 sobre la pell i el pèl perdessin tota la importància. Si pots estudiar com curar el càncer, qui es dedica a la calvície? Cal dir que ara ja es comencen a fer servir també per estudiar trasplantaments de pèl humà. No només per qüestions estètiques sinó per entendre el desenvolupament de l’estructura dels fol·licles capil·lars.

Però no deixa de ser interessant i un bon exemple de com funcionen els gens, notar que una única mutació pot tenir dos efectes tan diferents: perdre el pèl i quedar-se sense timus. I una cosa no és conseqüència de l’altre. Si trasplantaven un timus a un ratolí nude, recuperaven el sistema immunitari, però no el pèl.

Ara sabem que el problema està en la fabricació de queratines que afecten al creixement d’un tipus particular de cèl·lules epitelials. Aquestes cèl·lules són necessàries tant per fer el timus com per fer el bulb capil·lar. El mateix gen, una proteïna igual, però funcions cel·lulars completament diferents segons l’òrgan on s’expressin i, en conseqüència, efectes fisiològics totalment deslligats. Un fet que val la pena recordar cada vegada que ens diguin que “la funció de tal gen és aquesta”. Potser sigui la funció principal o la que més gràcia ens fa, però és gairebé segur que en tindrà d’altres.

Misteri a KIC 8462852

dilluns, 19/10/2015

Fa poc parlava d’unes hipotètiques mega-estructures amb les que els autors de ciència ficció primer, i els astrofísics després, especulen en la recerca de civilitzacions extraterrestres. Les esferes Dyson en són un exemple. Immensos panells solars que envoltarien l’estel per aprofitar l’energia irradiada. Una característica és que emetrien a determinades longituds d’ona i que, naturalment, taparien la llum de l’estrella. Parlem d’esferes, però no cal que siguin completament esfèriques. Podrien ser anells o estols de panells solars. Podem imaginar un grapat de sistemes i cada un deixaria una empremta característica en les observacions.

Doncs resulta que des de fa uns dies s’especula amb si unes observacions fetes pel telescopi espacial Kepler corresponen a una d’aquestes mega-estructures alienígenes. En realitat no és estrany que cada vegada que trobem alguna cosa que no sabem explicar s’esgrimeixi la opció de la civilització extraterrestre i, qui ho sap!, alguna vegada potser l’encertarem.

Aquesta vegada l’estrella es coneix amb les sigles KIC 8462852. Està a uns mil cinc-cents anys llum de la Terra, entre les constel·lacions de Lira i el Cigne. És una de les estrelles observades per la missió Keppler, buscant exoplanetes. El sistema per trobar planetes en estrelles llunyanes és analitzar la llum de l’estel i veure si la seva lluminositat mostra descensos periòdics. Cada vegada que un planeta passa per davant de l’estrella, tapa una mica de llum i, amb el Kepler, podem detectar aquesta petita, petitíssima variació. La intensitat del descens i la freqüència amb la que té lloc ens permet calcular la òrbita i la mida del planeta.

El problema amb KIC 8462852 és que les dades no semblen tenir sentit. Hi ha baixades en la lluminositat, però són extremadament importants. De fins al 20 %. Això no ho fa un planeta passant per davant. Ni un gegant com Júpiter tindria tant efecte sobre la llum. A més, aquestes baixades no segueixen un patró que suggereixi una òrbita estable de res.

Ras i curt. Hi ha alguna cosa molt gran al voltant de KIC 8462852 que tapa la seva llum ocasionalment, però que no sabem el que és.

El cas és que una super-estructura extraterrestre similar a una esfera Dyson a mig fer o mig destruïda, podria explicar aquest patró d’observacions. Però com ja han fet notar, tot i que aquesta seria una explicació, estaria al final del tot de la llista de possibilitats ja que, per exemple, no es detecta l’excés de radiació infraroja que esperaríem si fos el cas. Hi ha altres maneres d’explicar-ho, menys excitants per la imaginació, però més probables.

Per exemple, l’estel pot estar envoltat per núvols de cometes que es moguin en grup. També podria tenir discos protoplanetaris al volant, amb asteroides i planetoides xocant uns amb els altres (encara que això seria esperable en una estrella jove, però no és el cas de  KIC 8462852). Pot tractar-se de les restes de la col·lisió entre dos planetes del seu sistema. O pot ser alguna altra explicació en la que encara no hi hem pensat. És clar que també podria ser una estructura d’una civilització extraterrestre, però habitualment les explicacions més espectaculars acostumen a ser les menys freqüents. En tot cas, sembla clar que caldrà seguir observant atentament KIC 8462852. Perquè alguna cosa estranya hi ha allà.