Arxiu del divendres, 16/10/2015

L’arbre més escàs

divendres, 16/10/2015

Cada any es descobreixen noves espècies d’éssers vius. Normalment son insectes i organismes microscòpics, però també n’hi ha uns pocs de més grans que, vulguis o no, fan més gràcia. Això no es limita als animals ja que de plantes també n’anem descobrint cada dos per tres. I algunes de les noves espècies resulten tenir històries ben curioses.

Una de les que encara no sabem com acabarà és la d’una nova espècie d’arbres que es va descobrir l’any 2010 al Camerun. Concretament en algun indret del parc nacional de Korup. Però aquesta és tota la precisió amb que el podem situar. La seva localització exacte es manté en secret per mirar de protegir-lo. El motiu és senzill d’entendre. Només hi ha quatre arbres. Quatre exemplars que representen, fins on sabem, la totalitat d’aquesta espècie.

L’arbre el va descobrir el botànic Xander van der Burgt i el va anomenar Magnistipula multinervia. Al mateix treball també va descriure una altra nou tipus d’arbre que hi està emparentat. Estrictament era una subespècie i la va batejar amb el nom de Magnistipula butayei subsp. Korupensis. D’aquest ja hi ha més exemplars. Un total de quinze. Diguem que tampoc és com per llençar coets.

Amb aquests nombres és comprensible que totes dues espècies estiguin a la llista d’espècies en perill crític ja que es té notícia de menys de cinquanta exemplars de cada.

De moment s’intenta deixar tranquils als arbres que només son visitats ocasionalment per temes de recerca. No es permet l’accés als turistes ja que, fins i tot sense voler, els podrien malmetre. N’hi ha prou amb unes poques espores de fongs, transportades inadvertidament a les soles de les sabates, per acabar amb l’espècie.

Com és natural, han recollit i guardat llavors en les millors condicions possibles a un parell d’herbaris, tot i que sovint això no és suficient. Un arbre no pot viure si el medi ambient on pot créixer no es preserva. En el cas del Magnistipula multinervia els fruits han de ser menjats per micos del tipus dels còlobs vermells, que després deixen caure les llavors i aleshores poden germinar. De manera que per protegir els arbres, també caldria protegir els micos.

O potser no cal escarrassar-s’hi massa. L’extinció és el destí final de totes les espècies i no sempre és culpa de l’activitat humana. Potser simplement havia arribat l’hora d’aquesta espècie i a nosaltres només ens pertoca assistir als seus últims moments. Documentar la seva existència i les seves característiques i deixar que la evolució segueixi el seu curs.