L’arbre més escàs

Cada any es descobreixen noves espècies d’éssers vius. Normalment son insectes i organismes microscòpics, però també n’hi ha uns pocs de més grans que, vulguis o no, fan més gràcia. Això no es limita als animals ja que de plantes també n’anem descobrint cada dos per tres. I algunes de les noves espècies resulten tenir històries ben curioses.

Una de les que encara no sabem com acabarà és la d’una nova espècie d’arbres que es va descobrir l’any 2010 al Camerun. Concretament en algun indret del parc nacional de Korup. Però aquesta és tota la precisió amb que el podem situar. La seva localització exacte es manté en secret per mirar de protegir-lo. El motiu és senzill d’entendre. Només hi ha quatre arbres. Quatre exemplars que representen, fins on sabem, la totalitat d’aquesta espècie.

L’arbre el va descobrir el botànic Xander van der Burgt i el va anomenar Magnistipula multinervia. Al mateix treball també va descriure una altra nou tipus d’arbre que hi està emparentat. Estrictament era una subespècie i la va batejar amb el nom de Magnistipula butayei subsp. Korupensis. D’aquest ja hi ha més exemplars. Un total de quinze. Diguem que tampoc és com per llençar coets.

Amb aquests nombres és comprensible que totes dues espècies estiguin a la llista d’espècies en perill crític ja que es té notícia de menys de cinquanta exemplars de cada.

De moment s’intenta deixar tranquils als arbres que només son visitats ocasionalment per temes de recerca. No es permet l’accés als turistes ja que, fins i tot sense voler, els podrien malmetre. N’hi ha prou amb unes poques espores de fongs, transportades inadvertidament a les soles de les sabates, per acabar amb l’espècie.

Com és natural, han recollit i guardat llavors en les millors condicions possibles a un parell d’herbaris, tot i que sovint això no és suficient. Un arbre no pot viure si el medi ambient on pot créixer no es preserva. En el cas del Magnistipula multinervia els fruits han de ser menjats per micos del tipus dels còlobs vermells, que després deixen caure les llavors i aleshores poden germinar. De manera que per protegir els arbres, també caldria protegir els micos.

O potser no cal escarrassar-s’hi massa. L’extinció és el destí final de totes les espècies i no sempre és culpa de l’activitat humana. Potser simplement havia arribat l’hora d’aquesta espècie i a nosaltres només ens pertoca assistir als seus últims moments. Documentar la seva existència i les seves característiques i deixar que la evolució segueixi el seu curs.

 

8 comentaris

  • Manolo Martínez Chipre

    17/10/2015 6:28

    Sovint oblidem que som part de la natura, així que segurament ens endurem per davant algunes especies. Però no patiu la espècie humana també s’extingirà i llavors la vida salvatge repoblarà el buit que deixem.

  • JordiMB

    16/10/2015 12:09

    Pons, això que dius és absolutament cert. És innegable. Però hi ha una diferència, que jo veig com a important: les extincions “naturals” són inevitables i, podríem dir, normals. Les extincions a causa de l’acció humana moltes vegades són gratuïtes i resultat de l’estupidesa, la cobdícia o la ignorància. I, a més, poden ser evitables. Sí, segur que els tigres acabarien desapareixent, tard o d’hora, per la mateixa pressió ecològica o evolutiva per la que van desaparèixer els dents de sabre. Però si la humanitat els pot preservar una mica més i deixar que sigui la natura que segueixi el seu curs, vaja jo penso que és millor.

  • JordiC

    16/10/2015 11:56

    Pons, tot i que és cert el que comentes en nombres absoluts, si ens fixem amb la “feina” que hem fet els éssers humans des de la nostra aparició, la nostra acció com a font d’extinció és comparable a la de fenòmens naturals catastròfics i, a diferència d’aquests, està seguint un ritme exponencial. Malauradament, som massa bons adaptant el medi a les nostres necessitats i aquesta gran capacitat de transformació (=destrucció?) causa problemes a la resta d’espècies i, paradoxalment, a nosaltres mateixos.

  • Pons

    16/10/2015 11:40

    Cal saber que l’home ha contribuit a extinguir moltes espècies, però de moment el planeta en si mateix es qui s’ha carregat més espècies i de llarg. Tal com diu en Bill Bryson: “Vivimos en un planeta al que se le da muy bien fomentar la vida pero al que se le da aún mejor extinguirla”

  • Jordi C

    16/10/2015 10:34

    Molt encertat el tema de “documentar”. Si realment ha arribat la seva hora, les opcions haurien de ser o mirar d’intervenir per salvar-la o limitar-nos a ser espectadors de la seva desaparició. Llàstima que dins del mon de la ciència encara hi hagi actituds pròpies del segle XIX. Feu un copd’ull al cas del blauet de bigotis (https://actualidad.rt.com/ciencias/188473-mataron-ave-martin-pescador-bigotudo-ciencia-polemica) , en què els suposats científics col·laboren en el procés d’extinció … imperdonable i, malgrat el que argumenten, injustificable.

  • JordiMB

    16/10/2015 10:16

    Potser sí, Esther, però potser val la pena intentar-ho. A veure què passa… Tal vegada ens podem sorprendre de la nostra capacitat de fer coses positives.

  • Esther

    16/10/2015 9:00

    No té cap sentit protegir una espècie si no protegim tot el seu ecosistema. I potser no ens ho podem permetre protegir l’ecosistema sencer, així que potser sí que hem de perdre alguna espècie,i no passa res, d’altres se’n formaran.

  • Carquinyol

    16/10/2015 8:33

    “Diguem que tampoc és com per llençar coets.” … i menys al costat d’aquests arbres !!!!