Arxiu del dimarts , 20/10/2015

Ratolins despullats

dimarts , 20/10/2015

Quan es parla de gens, s’acostuma a explicar ràpidament quina és la funció en concret que tenen. Això és pot fer amb més o menys encert, sobretot perquè un gen són les instruccions per fabricar una proteïna, però una mateixa proteïna pot tenir moltes funcions. I de vegades, aquestes funcions poden ser completament diferents, depenent de en quina cèl·lula funcioni. Això és veu molt clar en un dels animals que més servei ha fet en la recerca contra el càncer, uns ratolins anomenats “nude” (despullats) que, tot s’ha de dir, fan una mica d’angúnia la primera vegada que els veus.

El problema més evident d’aquests animalons, i que explica el seu nom, és que pràcticament no tenen pèl. Aquesta calvície els dóna l’aspecte estrany ja que en veiem directament la pell i no la bonica mata de pèl blanquet típica dels ratolins de laboratori. En realitat, tots els ratolins neixen amb aquest aspecte, però a partir de la primera setmana comença a sortir el pèl. Això no passa amb els ratolins nude.

Els van descobrir l’any 1966 i van sorgir d’una mutació espontània que ara sabem que afecta un gen anomenat FOXN1. D’entrada semblava ser una curiositat interessant que estava relacionada amb la pell, el pèl i poca cosa més. Però un parell d’anys més tard es van adonar que aquests ratolins tenien un segon problema. El seu timus no es desenvolupava correctament. Ah! Però resulta que hi ha un tipus de limfòcits que maduren precisament al timus. Per això s’anomenen limfòcits T. Els altres són els limfòcits B que maduren al moll de l’os (Bone marrow en anglès).

La gràcia és que sense limfòcits T, els sistema immunitari funciona molt malament, i una cosa que no pot fer és lluitar contra cèl·lules alienes a l’organisme. Per això, aquests ratolinets d’una banda són molt sensibles a determinades infeccions i, d’altra, no rebutgen els trasplantaments que li facis. En realitat no rebutgen res, ni tan sols trasplantaments de cèl·lules d’organismes diferents.

Aquesta va ser la característica important. Estudiar el càncer és molt complicat. Podem tenir cèl·lules canceroses en un cultiu, però el seu comportament és completament diferent del que tenen quan estan en un organisme, amb altres cèl·lules envoltant-les, amb un flux de nutrients particular, amb uns nivells hormonals que van i venen… Però naturalment no podem fer experiments sobre tumors dins el cos d’una persona. Tampoc es podien estudiar en ratolins normals ja que el seu sistema immunitari detecta que són cèl·lules humanes i els elimina immediatament. En canvi, es poden posar fragments de tumors humans sota la pell de ratolins nude i seguiran allà, creixent i en unes condicions que, si bé no són exactament les reals del cos humà, són molt més similars que no pas les que hi ha en una placa de cultiu cel·lular.

Ara ja hi ha models millors, però durant molts anys, bona part de la lluita contra el càncer passava pels ratolins nude. Això va fer que l’efecte de la mutació FOXN1 sobre la pell i el pèl perdessin tota la importància. Si pots estudiar com curar el càncer, qui es dedica a la calvície? Cal dir que ara ja es comencen a fer servir també per estudiar trasplantaments de pèl humà. No només per qüestions estètiques sinó per entendre el desenvolupament de l’estructura dels fol·licles capil·lars.

Però no deixa de ser interessant i un bon exemple de com funcionen els gens, notar que una única mutació pot tenir dos efectes tan diferents: perdre el pèl i quedar-se sense timus. I una cosa no és conseqüència de l’altre. Si trasplantaven un timus a un ratolí nude, recuperaven el sistema immunitari, però no el pèl.

Ara sabem que el problema està en la fabricació de queratines que afecten al creixement d’un tipus particular de cèl·lules epitelials. Aquestes cèl·lules són necessàries tant per fer el timus com per fer el bulb capil·lar. El mateix gen, una proteïna igual, però funcions cel·lulars completament diferents segons l’òrgan on s’expressin i, en conseqüència, efectes fisiològics totalment deslligats. Un fet que val la pena recordar cada vegada que ens diguin que “la funció de tal gen és aquesta”. Potser sigui la funció principal o la que més gràcia ens fa, però és gairebé segur que en tindrà d’altres.