Arxiu del dimecres, 28/10/2015

Remullada espacial

dimecres, 28/10/2015

Saturn és un planeta fascinant per molts motius, però resulta que té el sistema d’anells més espectacular que coneixem i això fa que tota la resta passi desapercebuda. Per exemple, la Terra té un satèl·lit, la Lluna. Mart en té dos, Fobos i Deimos. Però Saturn té més de dos-cents satèl·lits. Dues centes llunes de les que cinquanta vuit son ben conegudes i la resta, més petites i la majoria encara sense nom, s’han descobert fa poc amb les sondes que hi hem anat enviant.

La més coneguda de totes és Tità, però també hi ha Rea, Jàpet, Mimas, Dione… i Encèlad, que aviat guanyarà molt protagonisme ja que està a punt de rebre la visita de la sonda espacial Cassini. No serà la primera vegada que aparells enviats pels humans s’acosten a Encèlad, però aquesta vegada tindrà una particularitat. La nau passarà, literalment, a fregar del satèl·lit.

Encèlad és una lluna que presenta moltes similituds amb Europa, la gran lluna de Júpiter. Té una superfície gelada, amb cràters deformats a mida que el gel s’anava movent, amb línies que suggereixen esquerdes i activitat geològica, i amb un suposat oceà d’aigua líquida sota la superfície de gel. Com que hi ha aigua, els astrobiòlegs s’ho miren amb més interès que altres indrets, però estarem d’acord en que és complicat estudiar l’oceà d’un satèl·lit de Saturn que s’amaga sota uns quants quilòmetres de gel.

Però resulta que hi ha una manera. Fa uns anys la mateixa sonda Cassini va enviar unes fotografies on es veia clarament que al pol sud d’Encèlad hi havia una mena de sortidors que, com gegantescos guèisers, emetien partícules gelades d’aigua a gran altura. Tanta que bona part aconsegueix escapar de la gravetat del satèl·lit i acaba formant part del més extern dels anells de Saturn.

Estudiar aquestes partícules emeses des de l’oceà interior d’Encèlad ens permetria aprendre moltes coses sobre les característiques d’aquest mar. Doncs això és el que intentarà fer la Cassini, sobrevolant a baixa altura el satèl·lit de manera que passi a través de la part més feble d’aquests sortidors per recollir partícules i analitzar-les.

Els sobrevols de satèl·lits (flyby en anglès) són relativament freqüents en aquestes missions, però sempre a una distància important de la superfície. Ara, però, la Cassini passarà a nomes 49 quilòmetres d’altura. Per comparar, la estació espacial internacional orbita la Terra a una distància de 400 quilòmetres. Quan la Cassini passi, recollirà una petita quantitat de partícules i farà algunes anàlisis. No ens fem il·lusions, no porta aparells per detectar vida de cap tipus. Simplement analitzarà coses com el tipus de molècules que trobi o les composicions isotòpiques de l’hidrogen.

Sembla poc, però serà una anàlisi química de primera mà amb mostres de l’oceà profund d’Encèlad. Segur que amb el darrer sobrevol de la Cassini, començarem a mirar aquest satèl·lit amb ulls diferents.