Homes, dones, i testosterona

Que els homes i les dones som físicament diferents és una obvietat. Les diferències no es limiten als caràcters sexuals evidents sinó que afecten a tots els aspectes de la fisiologia. Els ronyons masculins i femenins s’assemblen molt però no són exactament iguals, el metabolisme del greix presenta diferències, la textura de la pell no es la mateixa, el gruix del miocardi, la secreció de suc digestiu… El desenvolupament es fa en un ambient hormonal diferent i això causa grapats de petites diferències en tots els òrgans. I naturalment al cervell també li passa. No tenim cervells que funcionin exactament igual.

Descriure aquest fet no costa res. Però quan comencem a atribuir diferències concretes de comportament a fets ambientals, socials o biològics és quan comença el ball. Hi ha qui, simplement, nega la biologia i atribueix totes les diferències a l’efecte de la societat, l’educació o la cultura masclista-patriarcal en que vivim. A l’altre extrem, hi ha qui creu que la societat s’ha organitzat de manera que reflecteix fidelment els imperatius biològics i que les dones estiguin subordinades als homes és natural i biològicament inevitable.

Totes dues postures extremes són un disbarat. Simples intents barroers de justificar ideologies poc elaborades. La realitat segurament està en un punt intermedi; hi ha una base biològica que és absurd negar, però l’ambient social té un efecte molt important. De nou, una descripció ambigua, però és que si no en sabem més, no podem dir gaire cosa més.

Un treball recent m’ha fet pensar en la complexitat del tema. Si hi ha una hormona que creiem que entenem és la testosterona. Dius testosterona i penses en masculinitat, agressivitat i mala llet en general. Si els homes són com són és perquè tenen testicles on es fabrica molta testosterona que els empeny a competir i a solucionar les coses de manera expeditiva i agressiva. També fa que sempre tinguin interès pel sexe i, finalment, que el seu cos tingui més massa muscular i, en general, estigui més adaptat a la lluita.

I és fàcil llegir que si a una dona li augmenten els nivells de testosterona, per fàrmacs, per malalties o pel motiu que sigui, el seu comportament es “masculinitza”. Presenten més agressivitat, un comportament més directe i més interès pel sexe.

El cas és que tot això és aproximadament cert, però és una simplificació excessiva. Les dones també fan testosterona, encara que molta menys. En sang, els nivells van dels aproximadament quaranta nanograms per mil·lilitre de les dones, als més de set-cents nanograms en els homes. Però han vist que si posen dones en situacions en que han d’exercir poder, resulta que els seus nivells de testosterona augmenten. Això indica que la hormona condiciona el comportament, però el comportament també modula d’alguna manera els nivells d’hormona. En realitat no hauria de ser una sorpresa ja que el nostre cos constantment es va adaptant a l’ambient que l’envolta.

En un altre experiment van administrar testosterona a dones que, com era previsible, van adoptar un comportament més competitiu. No és sorprenent, però l’interessant és que al grup placebo els va passar el mateix. Creure que prenien testosterona va fer que actuessin de manera més masculina. I si ho lliguem amb l’experiment anterior, potser la manera de comportar-se va fer que al final sí que augmentés la testosterona.

I tot això només amb una hormona. Però al cos el que tenim és una barreja de diferents hormones que va modificant les proporcions en funció de l’ambient i de ritmes endògens. La mateixa testosterona ens empenyerà a actuar de manera diferent segons els nivells de cortisol o d’adrenalina que l’acompanyin. Encara més si al còctel hi posem estrògens o progesterona. I, naturalment, no hem d’oblidar que les hormones poden modular el nostre comportament, però en absolut són l’únic factor.

Que ens diu tot això? Doncs que encara ens queda molt per entendre les bases biològiques del nostre comportament, dels arquetips de gènere i del que fa que siguem com som. Per això, qualsevol afirmació que atribueix comportaments o rols socials a homes i dones en base a la biologia o a la socialització s’ha d’agafar amb moltes, moltíssimes, precaucions. Som animals socials i això vol dir que tenim els dos components. El social, però també l’animal. Insinuar que les diferències entre homes i dones també tenen un component biològic fa que sovint t’acusin de masclista, però ignorar el rerefons biològic és igual d’absurd com ignorar els condicionants socials.

5 comentaris

  • Maya Vall

    31/10/2015 22:16

    El que sempre m’ha fet molta gràcia és quan es fa esment als homes de les cavernes per explicar qualsevol comportament actual: com que els homes anàvem a caçar mamuts… com que les dones us quedàveu a la cova… una ignorància insondable sobre les societats primitives. S’ha de llegir més i anar a les fonts expertes.

  • Daniel Closa

    30/10/2015 8:46

    Sí tu! Hi ha temes en que sempre acabes rebent. Que hi farem!:-)

  • Pons

    29/10/2015 22:33

    Fantàstic, has fet un article que et poden atacar per les dues bandes :D

  • Daniel Closa

    29/10/2015 11:37

    És molt important tenir clars els límits del nostre coneixement. Així evitem que ens enredin donant per bones coses que només són suposicions.

  • Carquinyol

    29/10/2015 9:09

    O sigui, que no podem dir res sobre el tema, però almenys sabem que la cosa no és tan simple com alguns volen/els interessa que ens creiem.

    Que tampoc està tan malament saber-ho, penso jo…