Parlem, però ens entenem?

Una conversa clàssica sobre el càncer és el paper de l’estat anímic sobre la malaltia. Quan em pregunten si un disgust pot causar un càncer, no tinc cap dubte en que la resposta és un “no” contundent. Sabem moltes coses sobre el càncer i tenim clar que la causa són mutacions en el DNA cel·lular. No qualsevol mutació. La majoria les coneixem, sabem com i perquè es produeixen i quins mecanismes biològics s’alteren fent que la cèl·lula esdevingui cancerosa. Hi ha moltes coses que no sabem, però també hi ha coses que sí sabem, i entre les que sabem hi ha el fet que l’estat anímic no hi juga cap paper en les mutacions.

Tot i així, aquest coneixement és sistemàticament ignorat i tornen a preguntar si l’estat anímic causa (o millor encara, pot curar) el càncer. Després de tot, els científics no ho sabem tot i no hi ha dubte que la ment té efectes sobre el cos. Per quin motiu no en podria tenir sobre el càncer? Tothom coneix algú que va tenir un disgust i poc després li van diagnosticar un càncer.

L’argument no s’aguanta, perquè també coneixem gent molt feliç que va patir un càncer. Però sobretot perquè, insisteixo, sabem que les mutacions no es causen per l’estat anímic sinó per coses com agents químics o radiacions ionitzants. També pels errors inherents a qualsevol sistema biològic, però no per si estàs content o ensopit.

El que passa és que tot plegat pot ser un problema de comunicació. Quan a un científic li pregunten que causa el càncer, respon exactament allò. La causa. L’inici. La mutació que altera una guanina i fa que s’hi posi una citosina de manera que en determinat factor de transcripció es canviï un aminoàcid clau en el seu centre actiu i deixi de funcionar correctament.

Però el que segurament li estan preguntant és una altra cosa. No el que va causar el primer canvi en la primera cèl·lula sinó en el que va acabar desencadenant el diagnòstic de càncer. Al pacient l’importen un rave els processos moleculars. Només vol entendre la cadena d’esdeveniments que l’ha portat a l’hospital. I resulta que en aquesta cadena l’estat anímic ja no és tan irrellevant.

L’inici del càncer és una mutació que fa que una cèl·lula esdevingui cancerosa i comenci a perdre les seves característiques i a multiplicar-se sense parar. Sembla que això passa més vegades de les que ens imaginem, però que el cos les detecta i destrueix abans que creixin massa. Segurament tots nosaltres tenim al cos algunes cèl·lules canceroses però mai creixeran prou com per donar cap problema ja que els nostres limfòcits les destruiran sense que ens n’arribem a adonar. És el que s’anomena la “immunosupervisió dels tumors“.

El cas és que l’estat anímic sí que pot tenir algun efecte sobre l’activitat dels limfòcits. No per cap motiu espiritual ni esotèric. Simplement passa que els nostre cervell fabrica neurotransmissors i hormones que afecten als limfòcits i fan que estiguin més o menys actius. Per això un disgust pot causar el que els avis en deien una “baixada de defenses” que fa que el sistema immunitari elimini amb menys eficiència virus, bacteris, fongs… i cèl·lules tumorals. Quan això passa, algunes d’aquelles cèl·lules mutades, que normalment serien eliminades, poden escapar de la vigilància del cos i créixer fins esdevenir un problema.

Un científic et dirà, amb tota la raó, que no és l’estat anímic el que ha causat el càncer ja que les mutacions havien tingut lloc prèviament i el càncer (en estat molt inicial) ja hi era. Però per que tot allò acabi sent una malaltia, l’estat anímic pot ser un dels molts factors que hi ha intervingut. Compte! No és, ni de bon tros, el més important i per cert que s’exagera d’una manera quasi religiosa la seva rellevància. Per molt que ens agradaria, no es cert que es curi el càncer només posant bona cara i molta empenta. A més, l’estrès d’esforçar-se a estar animat en una situació tan dura com aquesta pot acabar inhibint encara més als limfòcits. Les coses mai són senzilles.

En tot cas, l’interessant és la distància que hi ha entre la manera d’entendre’s els científics i el públic general. Les mateixes paraules, la mateixa pregunta, i una interpretació completament diferent. “Càncer” pot fer referència a un procés biològic alterat o una malaltia que pateix una persona. “Causa” pot referir-se al desencadenant inicial o al seguit de factors que permeten que la malaltia progressi. Si no ens posem d’acord en el marc conceptual que fem servir, no ens entendrem.

Després ens diuen que som talibans de la ciència per la mania de respondre exactament allò que ens han preguntat enlloc d’interpretar el que ens estan demanant. És una deformació professional, comprensible si voleu, però els científics hauríem d’anar amb més compte si pretenem comunicar.

2 comentaris

  • tramuntaire

    30/10/2015 10:54

    Doncs amb aquests arguments jo seria partidari de considerar que l’estat d’ànim no pot ser la causa d’un TUMOR, ja que només depèn de les mutacions. Però si entenem la formació de tumors i la seva eliminació per part del sistema immunològic com un procés fisiològic “normal”, llavors sí que m’inclinaria a afirmar que una baixada de defenses causada per l’estat d’ànim pot ser la causa d’un CÀNCER.

    Entrem en el terreny dels conceptes, del “no tot és blanc o negre”, els punts de vista, els múltiples factors…

  • Carquinyol

    30/10/2015 9:41

    doncs si als científics ja teniu problemes de comunicació no t’explico els que tenim els informàtics… ;)