Arxiu del mes: novembre 2015

De pares a fills

dilluns, 30/11/2015

Les discussions sobre si determinada condició està causada per la genètica o per l’ambient, són més filosòfiques que científiques ja que, per ara, encara no hem trobat la manera de quantificar l’efecte d’una i altra variables. Però és que a més, la genètica, que hauria de ser la part inamovible, definitiva i intractable, amaga una mica més de variabilitat de la que es dóna per fet.

Els fills hereten els gens provinents dels pares. La meitat són de la mare i l’altra meitat del pare. Són com les instruccions per fabricar un ordinador, mentre que l’ambient seria el software que hi instal·les. El tipus d’ordinador que tinguis imposa unes quantes condicions, però després caldrà veure quin programa executes amb l’ordinador. Però resulta que els gens que passen els pares amaguen unes quantes sorpreses.

Se sap que hi ha una certa correlació entre tenir un pare obès i un fill amb diabetis. Normalment es pensava que l’ambient era el responsable. Un pare obès segurament no segueix una bona alimentació, de manera que el fill creixerà en un ambient on anirà menjant massa sucres, massa greixos i massa de tot que acabin causant també obesitat, diabetis i totes les malalties del món modern. Amb molta probabilitat també portarà una vida sedentària, que ho empitjorarà tot.

Però la explicació era massa simple. I sobretot hi havia un detall que no encaixava en tot això de l’ambient. La relació entre obesitat paterna i diabetis dels fills es veia en el cas dels pares, però no de les mares. I la clau sembla que està, no tant en els gens sinó en les marques que porten els gens. En la epigenètica.

El DNA és la seqüència de instruccions per fabricar les proteïnes del nostre cos. Algunes d’aquestes proteïnes actuen regulant el metabolisme, de manera que segons com funcionin, cremarem més o menys el menjar, el metabolitzarem amb més o menys eficiència i la nostra fisiologia serà d’un tipus o altre. Semblaria que si tens determinat gen, ja saps com anirà la cosa, però resulta que el DNA pot portar “marques” que fan que funcioni d’una manera o d’una altra. Les marques solen ser grups metil units a la molècula del DNA en determinats llocs i la gràcia és que es poden posar i treure. De manera que el mateix gen funciona de maneres diferents.

És com el joc de mirar com canvia una frase si li afegeixes o li treus una coma. No és el mateix “tinc una feina de puta mare”, que “tinc una feina de puta, mare”.

Doncs resulta que el patró de metilació d’un gen, anomenat IGF-2 i implicat en el creixement, el desenvolupament i un grapat de processos més, presenta un patró de metilació diferent segons si el pare és obès o no. Aquest estat de metilació, aquest programa epigenètic superposat al programa genètic serà el que heretarà el fill i, potser condicionarà la seva fisiologia. En realitat no sabem exactament de quina manera, però quasi segur que d’alguna manera.

Això no passa només amb la obesitat. Els pares sotmesos a estrès també metilen diferent alguns gens que poden passar als fills. I tot i que encara no estan clars els efectes, això sembla ser el mecanisme que explica el lligam entre malalties dels nens i estat físic dels progenitors masculins.

De manera que si esteu pensant en tenir fills, millor intenteu estar en bona forma, tranquils, alimentats correctament i tot això. Els gens que els transmetreu no seran exactament idèntics en un cas o altre. Però tampoc us deixeu entabanar per previsions apocalíptiques. Les diferencies són petites i els seus efectes tampoc estan tan clars. Però, per si de cas està bé recordar que no només la mare ha de vigilar la seva alimentació.

Anells per Mart

divendres, 27/11/2015

Comparat amb la Terra, Mart té poques coses per lluir. No té atmosfera, no té magnetosfera, no té aigua, no hi ha vida… Només guanya en nombre de satèl·lits. Dos per Mart contra un la Terra. Cal dir, però, que la nostra Lluna li dóna mil voltes a les esquifides Fobos i Deimos que van donant voltes al voltant de Mart. Són dos satèl·lits tan petits que ni tan sols tenen forma rodona i recorden un parell de patates orbitals.

Però tenen algunes característiques curioses. Per exemple, que tot i que giren en el mateix sentit, si estiguessis a Mart veuries com una lluna surt per un costat de l’horitzó i l’altre pel costat contrari. Sembla contradictori, però és només el resultat de les diferent velocitats. Deimos fa com la nostra Lluna, va més lent completant una òrbita que la Terra a completar un gir. Però en el cas de Fobos això no passa i va més de pressa el satèl·lit que la rotació de Mart. Des de la superfície, veus com el satèl·lit t’acaba avançant i dóna la sensació de moure’s en direcció contrària a Deimos.

Una altra característica és que, en ser tan petits, la seva gravetat és molt feble. Si des de la superfície de Deimos fas un salt prou fort pots escapar de la seva atracció i perdre’t per l’espai. En el cas de Fobos també podries, però només si saltes en direcció a Mart. En aquest cas no et perdries a l’espai sinó que t’estamparies contra el planeta.

I estampar-se contra el planeta és el que li passarà a Fobos d’aquí uns vint milions d’anys ja que cada any s’acosta una mica a Mart. Bé, estrictament no s’arribarà a estampar ja que les forces de la gravetat trencaran el satèl·lit abans de caure del tot, l’esmicolaran i generaran un núvol de restes que s’escamparà al voltant de Mart creant un anell, no tan gran com els de Saturn, però igualment espectacular.

Serà aleshores quan Mart podrà presumir de tenir alguna cosa més destacada que la Terra. Al sistema solar hi ha quatre planetes amb anells. El més conegut és, amb raó, Saturn. Però Júpiter, Urà i Neptú també en tenen. Amb el temps sembla que Mart s’afegirà a la llista de planetes anellats.

A més, el trencament de Fobos i la formació dels anells serà ràpid. Qüestió de setmanes. La clau és que la seva composició és diferent de la resta de satèl·lits als que estem acostumats. Fobos ve a ser un grumoll força porós de gel i pedres, i amb una capa d’un metre de pols cobrint-lo. Quan les forces de marea arribin al punt de trencament, es desfarà molt ràpidament en milers de bocinets.

Però això serà d’aquí a vint milions d’anys pel cap baix. No hi serem per veure-ho, però al menys podem calcular-ho i predir-ho. No ens podem queixar!

Salmó transgènic

dijous, 26/11/2015

El primer salmó transgènic ha rebut la llum verda de la FDA per ser comercialitzat als Estats Units. Les fotos que acompanyen la notícia resulten enganyoses. S’hi pot veure un salmó el doble de gran que un altre, de manera que podria semblar que el nou salmó serà monstruosament gran. Però res d’això. Simplement creix més de pressa. El que hi ha a la foto són dos salmons de la mateixa edat i, efectivament, el transgènic ja ha arribat a la mida adulta mentre que el salvatge encara és relativament petit. Però en uns pocs mesos serà igual de gran que l’altre.

L’animal transgènic és un salmó de l’Atlàntic (Salmo salar), que normalment triga una mica més de dos anys (800 dies) en arribar a la mida màxima. En canvi el nou salmó hi arriba en menys de dos anys (600 dies) Per aconseguir-ho han afegit el gen de la hormona del creixement d’un altre tipus de salmó més gran, el salmó reial del Pacífic (Oncorhynchus tshawytscha).

D’altra banda, la hormona del creixement no es sintetitza quan la temperatura cau per sota de determinats nivells. El motiu és que el sistema de control d’aquesta hormona de creixement, allò que anomenem el promotor, està regulat per la temperatura ambient. Però en el salmó transgènic li han posat un promotor diferent. El del Zoarces americanus, un peix que viu a l’Atlàntic nord, en aigües més aviat fredes. Això fa que el promotor no es freni a temperatures baixes i el salmó va fent hormona del creixement fins i tot durant l’hivern, de manera que el seu creixement no s’atura.

El resultat és, simplement, un salmó que creix més de pressa. Això és una bona cosa per la industria del salmó, que el pot posar a la venta en menys temps. També diuen que és bo pel medi ambient ja que com que triga menys a créixer, consumeix menys recursos. Sospito que en realitat és interessant per l’empresa, ja que es gastaran menys diners alimentant-lo ja que, de nou, arriba a l’edat adulta abans. Segurament consumirà més però ho farà durant menys temps. El saldo final és favorable.

Cara a consumir-lo nosaltres, no sembla que tingui cap problema. Els valors nutritius són iguals que els del salmó salvatge ja que l’únic que ha passat és que, en resposta a més hormona del creixement, les seves cèl·lules s’han dividit més de pressa i han arribat a la mida adulta abans. Les anàlisis de nivells d’hormones, nutrients i altres elements, han indicat que no es diferent del salmó normal. Podríem posar en dubte la rigurositat de les anàlisis, però abans hauríem de recordar que el salmó es va fabricar l’any 1992, i fins ara l’han estat avaluant del dret i del revés.

Per tant, cara al menjar, és un salmó igual que l’altre. Tot i que de moment això no ho podrem comparar a Europa ja que amb la por, quasi supersticiosa, que hi ha per aquí a qualsevol cosa que porti la etiqueta de transgènic, encara no està aprovat. Mirar el twitter és divertit quan constates que hi ha qui pateix per si menjant aquest salmó li sortiran escates de peix. Bàsicament és la por al desconegut combinada amb la mandra per esbrinar que és realment un transgènic i amanit amb una bona dosi de propaganda anti-transgènics de tota mena.

Relativitat i Evolució

dimecres, 25/11/2015

Aquesta és una setmana molt especial pels amants de la història de la ciència. Avui fa 100 anys que Albert Einstein va presentar a l’Acadèmia Prussiana de les Ciències, a Berlín, la seva Teoria de la Relativitat General. Aquell 25 de novembre del 1915 va marcar tota una fita en la física. Però és que ahir també va ser un altre aniversari remarcable. Va ser el 24 de novembre de 1859 quan Charles Darwin va publicar “L’Origen de les Espècies”. El llibre que resumia la Teoria de l’evolució de les espècies i que va marcar tota una fita en la biologia.

Com en qualsevol camp de les activitats humanes, el progrés científic no és constant, ni lineal, ni previsible. Anem millorant a partir del que sabem i interpretem el que ens envolta d’acord amb els coneixements disponibles en cada moment. Inevitablement arriba un punt en que comencem a fer curt. Trobem coses que no podem explicar, obtenim resultats que no acaben de coincidir amb l’esperat, observem fets que no encaixen amb el que sabem…

Aleshores tenim dues opcions fàcils, però errònies. Podem simplement ignorar allò que no ens fa el pes i seguir en la zona confortable del coneixement confirmat. Un error perquè les dades inexplicables seguiran apareixent una vegada i altra fins que ja no les podrem ignorar. L’altre opció és forçar les interpretacions, tergiversar les dades, fer encaixar per la força en la teoria allò que en realitat no hi encaixa. Un altre error perquè cada vegada costarà més i més fer quadrar les coses.

La solució està en bastir un nou marc conceptual. Una nova teoria que inclogui tot el que sabem i permeti afegir-hi els nous coneixements. Fàcil de dir, però a l’abast nomes de grans ments. No tenim gaires Einsteins ni Darwins, Newtons o Galileus.

Però de vegades passa i aleshores una branca de la ciència rep una embranzida formidable. Tot es mira amb nous ulls i ens preguntem com era que no ho vèiem abans. Per descomptat sempre hi ha qui es queda enrere i segueix en el confortable marc intel·lectual antic. Canviar és difícil i no tothom hi està preparat. Per això encara hi ha qui dubta de l’evolució o qui creu que la relativitat és un disbarat. Ells s’ho perden! La seva incapacitat no ens privarà a la resta de gaudir dels nous camps de coneixement que s’obren cada vegada que es genera una nova teoria.

Tot i que, en certa manera tenen una mica de raó. Les teories actuals seran superades per altres que vindran en un futur. Si tot va bé, d’aquí un parell de segles disposaran de noves teories que hauran deixat enrere les actuals i ens miraran amb la mateixa condescendència amb la que nosaltres ens mirem als naturalistes del segle XVII. Ells, però, feien el mateix que nosaltres. Interpretar el món, l’univers, amb les eines intel·lectuals de que disposaven.

Sigui com sigui, aquesta setmana podem alçar les copes i brindar pels aniversaris consecutius d’aquestes grans obres de l’intel·lecte humà. Einstein i Darwin van presentar noves teories que van representar un abans i un després en la ciència. Però sobretot, ens van oferir la possibilitat de mirar més enllà i amb una mirada nova. Un regal que poques vegades valorem com cal.

El fracàs de les dietes

dimarts , 24/11/2015

És una cosa que molts sospitàvem des de fa temps. Això de les dietes és un món ple de promeses que acaben quedant-se en això, promeses. La majoria dels qui les segueixen no s’aprimen com prometien els llibres, fulletons, pàgines web o amics. Poseu “dieta” a Google i trobareu milers d’imatges de noies primes i somrient envoltades de peces de fruita. Tothom sap que aquella dieta és meravellosa, però per algun motiu a tu no et fa gaire efecte. Potser els primers dies, però de seguida deixes de notar canvis.

És que ens enganyen els promotors d’aquests sistemes per aprimar? Bé. En molts cassos sí que ens estan prenent el pèl o directament posant en risc la nostra salut promovent dietes que freguen el disbarat. Però la gent fem molts disbarats per estar guapos, de manera que no passa res de nou.

De totes maneres, semblaria que no ha de ser tan complicat trobar una dieta que realment aprimi. La teoria és super-senzilla: Ingereixes menys del que consumeixes i inevitablement t’aprimes. Un investigador en tindria prou amb combinar aliments, contar calories, fer estadístiques i abans o després hauria de trobar la dieta miraculosa que fa aprimar. Però el cas és que això no passa. I ara ja entreveiem el motiu.

L’han trobat uns investigadors que no han fet estadístiques amb grans grups de població sinó que han analitzat amb detall que li passa a cada persona per separat. I el que s’han trobat és que cada un de nosaltres processa el menjar de manera diferent, particular i intransferible. El que per alguns representarà una pujada brutal en els nivells de glucèmia passa desapercebut en el sistema digestiu d’altres. L’aliment que anirà mantenint la generació de sucres estabilitzada en uns tindrà efectes contraris en altres. De manera que qualsevol generalització sembla avocada al fracàs, de moment.

La clau sembla que està en la flora intestinal. Aquesta flora que en els últims anys està en el punt de mira de la ciència i que ens amaga tantes sorpreses. Depenent del tipus i proporcions de bacteris que tinguem els aliments es processaran d’una manera o altra als budells. Les proteïnes es digeriran amb més o menys eficiència, els sucres arribaran a la sang més o menys de pressa, a la femta que deixem anar al final del tub digestiu hi quedarà més o menys material aprofitable nutricionalment… de manera que l’impacte que tindrà el mateix aliment sobre el nostre metabolisme pot ser completament diferent del que tindrà en el veí.

Tot això ens recorda que acostumem a especular amb els coneixements que tenim pensant que ja ho sabem tot, però la realitat és diferent. Per descomptat que hem d’anar aprofitant el que ja sabem i rectificar o millorar a mida que anem incorporant nous coneixements. Però tampoc estaria de més una mica d’humilitat a l’hora de fer promeses com ara publicar llibres amb dietes fantàstiques i garantides. Més que res, perquè era molt evident que normalment la majoria no funcionaven. Per això qui feia una dieta, després en provava una altra, i després una de diferent, i així anar fent.

Potser aviat les coses canviaran i podrem establir amb més precisió quina mena de dieta pots seguir i quins efecte pots esperar en funció del teu cos i del teu metabolisme particular. Quines limitacions té i quins avantatges t’ofereix. Mentre no arribem a aquest nivell de personalització ens haurem de conformar amb el sentit comú de sempre. Menjar amb seny i sense excessos, fer activitat física però sense passar-se i no amargar-nos la vida per no tenir un cos impecable segons l’estètica del moment que, a més, gairebé ningú el té.

Llum de Venus, caca de gos, fragments d’imant…

dilluns, 23/11/2015

Una alenada d’aire contaminat, restes de dinosaure, el fragment d’un imant, unes quantes teranyines, secrecions d’un malalt de gonorrea, pols d’una casa vella, llet de gossa, una mica de merda de vaca i un polsim de caspa. Ho farem passar per l’arc de sant Martí i l’exposarem a la llum tremolosa del planeta Saturn. Amb això, administrat de forma natural, us podreu curar.

Si algú m’explica aquest remei no puc evitar pensar en Gargamel preparant una poció per capturar barrufets, o en un grup de bruixes al voltant d’una marmita que bull i bombolleja amb un color estrany. Però el cas és que es tracta, simplement, de remeis homeopàtics.

Ho he anat descobrint a partir d’una entrada en un blog on posaven una llista de coses sorprenents i preguntaven quina NO s’havia fet servir com remei homeopàtic. No ho he trobat. Cada vegada que pensava que allò era impossible, que havien d’estar molt sonats per pensar que allò tenia propietats terapèutiques, buscava i trobava que sí. Que algú havia preparat un remei homeopàtic amb allò.

Podeu creure que es prepari un remei a partir d’un forat negre? Doncs sembla que ja ho han fet (tot i que encara dubto si no és una broma….). Han enfocat un telescopi en direcció a CigX1, una font de raigs X de la constel·lació del Cigne, on es pensa que hi ha un forat negre. Al punt on enfocaven els raigs de llum que sortien del telescopi hi ha posat una ampolla amb alcohol on, suposadament, quedaven retingudes les propietats terapèutiques de les emanacions del forat negre. No és cap novetat ja que una estratègia similar l’han fet servir per captar el potencial curatiu de la llum del planeta Venus.

El cas de Venus m’ha fet gràcia pel nom. Suposo que si poses “llum del planeta Venus” en un remei, queda poc seriós i no en vendràs gaire. El que han fet és posar-ho en llatí; “Venus Stella errans”. Reconeixereu que queda molt millor!

També hi posen imaginació a les aplicacions de cada cas. Per que serveix un extracte homeopàtic del pol sud d’un imant? Doncs per persones que se senten desorientades, confoses i inestables. Per descomptat, l’hem de buscar pel seu nom en llatí: Magnetis polus australis. I què passa amb el pol nord? Doncs també trobem el Magnetis polus arcticus. En aquest cas he mirat el que em sembla que es la llista de coses que es poden tractar i descobreixo que van des dels dolors de la regla fins als ulls prominents o el formigueig a la pell.

En realitat no hi ha massa problema. Com que són productes homeopàtics, només venen aigua o sucre. Allò que presumptament van posar al principi, siguin les emanacions d’un forat negre (Lux foraminis nigris), la caca d’un gos (excrementum caninum) o el fetge d’una oca (el famós oscillococcinum), ha quedat tan diluït que la seva presència és nul·la, zero, inexistent.

Al menys, les pocions que preparaven les bruixes contenien allò que hi posaven. De totes maneres, al final, tant en un cas com en l’altre, el seu poder curatiu residia, bàsicament, en la fe que hi posessis.

A tu qui et paga?

divendres, 20/11/2015

No cal tenir un doctorat en biologia marina per saber que salvar les balenes de l’extinció és una bona cosa, però quan estàs analitzant quins productes químics cal prohibir necessites saber alguna cosa de ciència.”

Aquesta frase és de Patrick Moore, un dels fundadors de Greenpeace, però que va deixar l’organització quan, segons ell, es va apartar de la idea inicial i va començar a funcionar més per motius polítics i econòmics que no pas ambientals. Criticava, per exemple, que les dades científiques ja no eren tingudes en compte si anaven en contra de la ideologia de la organització i que dels sis directors internacionals ell era l’únic que tenia formació científica. És a dir, que en qüestions on la ciència era fonamental, les persones que prenien les decisions sobre la postura de la organització no tenien prou coneixements sobre el tema.

En realitat ignoro el rerefons de tot plegat. Greenpeace acusa a Moore de passar a estar a sou dels lobbys nuclear i transgènic. També he vist que ell es posiciona junt amb els escèptics del paper dels humans en el canvi climàtic. I per descomptat, no tinc ni idea (i tampoc m’interessa gaire) com va anar la sortida de la organització. Però l’experiència em diu que sempre hi ha més factors implicats. Les lluites de poder o les afinitats personals acostumen a jugar-hi un paper determinant.

Però més enllà de si l’home cau bé o malament, la frase del principi és absolutament certa. Tothom opina sobre temes dels que no en te prou coneixement. Antenes de telefonia, transgènics, productes químics, additius alimentaris, tractaments mèdics,… tots tenim clar quins són acceptables i quins caldria prohibir, sense, en realitat, entendre ni remotament de que estem parlant. Quan ho fem discutint al bar no és greu, però quan els passa a polítics o periodistes ja és més inquietant.

I cada vegada és més freqüent que els arguments es limitin a una acusació velada d’estar a sou de alguna industria que porta l’etiqueta de “maligna”. Aquí al blog m’ha fet gràcia veure que també hi ha qui, quan no està d’acord amb la postura que mostro, suggereix que estic a sou d’alguna multinacional. A la pregunta de “a tu qui et paga?” sempre tinc ganes de respondre que “fins i tot si em pagués el mateix dimoni, la dada que he esmentat seguiria sent certa”. Però és clar, no val la pena ja que en arribar a aquest punt els arguments deixen de tenir cap valor. Només es tracta de deixar anar frases enginyoses per desautoritzar als que no combreguen amb el teu punt de vista. Més menys com qualsevol debat polític.

Això complica qualsevol argumentació. Però és que això de posicionar-se a favor o en contra és una mala idea. Per exemple, respecte al mateix Moore, puc coincidir en que sí que cal salvar les balenes i en que prohibir el clor, com es va proposar, és una ximpleria. En canvi, discrepo profundament sobre les evidències que tenim respecte al paper dels humans en l’escalfament global. I els arguments que fa servir per defensar que l’augment de CO2 no és dolent em semblen ridículs. Però intentaria discutir les dades i les seves interpretacions. No qui li paga el sou. Aquesta és una dada a considerar, per descomptat, però que per sí sola no permet descartar un argument.

Els humans som animals bàsicament emocionals. Per això resulta complicat enfrontar dades crues a campanyes basades en les emocions. Ens volen fer prendre partit empenyent-nos amb arguments en blanc o negre i amb imatges basades en la por o les esperances. I qualsevol argument es ventila amb un… “tu deus estar a sou dels altres”. En una època on patim d’excés d’informació sense filtrar, inevitablement ens quedem amb la més superficial. I això quasi sempre ens porta a l’error.

I d’altra banda… com és que mai no ens preguntem qui li paga als que defensen postures anti-transgènics, anti-vacunes o anti-qualsevol cosa?

Nuclis, atmosferes i magnetosferes

dijous, 19/11/2015

Mart i la Terra s’assemblen en moltes coses, però pel que fa a l’atmosfera són planetes ben diferents. La de la Terra és remarcable, amb una bona quantitat d’aigua en forma de vapor i un gruix considerable. L’atmosfera marciana, en canvi, és extremadament feble i seca. Això resulta sorprenent ja que sabem que fa temps, Mart va tenir oceans a la seva superfície. On va anar a parar l’aigua i l’atmosfera? I com es va perdre?

Doncs la resposta la trobem dins el planeta. Al seu nucli. Un nucli que, a diferència del de la Terra, no genera un camp magnètic important. A la Terra suposem que el nucli, que conté molt ferro fos, gira ràpidament, de manera que actua com una dinamo, generant el camp magnètic que ens envolta; la magnetosfera. Això ens va molt bé ja que actua com un escut protector enfront les partícules que arriben de l’espai. La majoria venen del Sol, però en realitat ens protegeix de qualsevol partícula amb càrrega elèctrica. En canvi, els astronautes que un dia caminin sobre la superfície de Mart tindran un problema seriós amb les radiacions. No hi ha magnetosfera i per tant, no hi ha protecció.

La importància d’aquesta absència sobre els gasos de l’atmosfera es va començar a veure fa uns anys, quan una flamarada solar va afectar tant la Terra com Mart. Va ser el 6 de gener del 2008, i es va poder aprofitar per veure com afectava l’atmosfera aquella onada de radiacions provinents del Sol. Les partícules que van impactar sobre els dos planetes es van endur una petita quantitat de l’atmosfera terrestre i una quantitat comparativament molt més gran en el cas de la marciana.

Això ja va donar la pista del que deuria passar a Mart. En absència d’un nucli calent i en rotació que generi una magnetosfera com Déu mana, el vent solar, el flux de partícules carregades provinents del Sol, va anar escombrant mica a mica els gasos de l’atmosfera marciana. Això deuria accelerar-se cada vegada que una flamarada solar impactava sobre el planeta vermell. Amb el temps, els gasos es van perdre, els mars es van evaporar i també van ser expulsats i, finalment, el planeta va quedar com el desert erm que coneixem ara.

(Cal dir que tot això deu ser, només, una part de la història, ja que Venus tampoc té magnetosfera i, en canvi, té una atmosfera espectacularment densa.)

Diuen que molt sovint l’important es troba a l’interior. En el cas de les atmosferes planetàries sembla que efectivament, la seva existència depèn de com sigui el nucli interior del planeta En això, la Terra resulta particularment amable i el seu nucli genera una magnetosfera que protegeix l’atmosfera i, de pas, ens regala unes aurores boreals espectaculars.

Deu anys!

dimecres, 18/11/2015

Deu anys! Avui el Centpeus fa deu anys. I estrenar un numero de dues xifres no és poca cosa. Cada any em sorprenc del camí que porta fet aquest blog, de les alegries que m’ha donat, la gent que m’ha permès conèixer i les noves trajectòries vitals que m’ha aportat. Aquell novembre del 2005, quan vaig decidir descobrir que era un blog, no em podia imaginar tot el que vindria a continuació.

Gràcies a aquest centpeus xafarder he publicat més llibres dels que mai hauria imaginat, he col·laborat amb radios, he participat en programes de televisió i he acabat fent un munt de conferències que, per un paio tímid com era ja fa uns anys, representa una fita extraordinària. A “el senyor dels anells”, en Bilbo avisa a Frodo que és perillós creuar la porta i sortir fora, perquè tots els camins estan entrelligats i mai no saps on et duran les teves passes. Comences a caminar i pots acabar al mont del destí. Jo no he anat per indrets tan tèrbols, però en certa manera començar a fer camí amb el blog també va ser el principi d’una gran aventura.

Naturalment, tot això ha sigut, en bona part, gràcies a vosaltres, que passeu per aquest racó de la xarxa, llegiu, comenteu, m’envieu missatges o m’ho comenteu en persona. De manera que permeteu-me agrair-vos, un any més, el fet d’haver-me acompanyat al llarg d’aquest trajecte.

Mirant al nord

dimarts , 17/11/2015

Els nostres sentits ens ofereixen informació de molts tipus sobre el món que ens envolta. Amb els cinc sentits clàssics detectem la llum, els sons, les olors, els sabors, i les pressions sobre la pell. Però també podem percebre coses com la temperatura o la direcció de la gravetat. No està malament, tot i que altres organismes en poden fer una mica d’enveja. Hi ha bestioles que detecten la radiació infraroja, els ultrasons o els camps elèctrics. I sabem que molts organismes detecten el camp magnètic de la Terra. Un sentit extremadament útil per orientar-te.

El problema és que sabem que ho fan, però no tenim tan clar com ho fan. Des de fa uns anys tenim clar que els ocells poden detectar el camp magnètic amb ajuda d’unes molècules anomenades criptocroms. Estan en algunes cèl·lules de la retina dels seus ulls i tenen una estructura similar a la dels fotocroms que nosaltres fem servir per detectar la llum. Sabem que els criptocroms participen en la magnetocepció perquè mosques que tenen mutacions en el gen dels criptocroms perden la capacitat de respondre al camp magnètic. Sí; les mosques també el detecten. De fet, moltíssims animals poden fer-ho.

El problema era que amb els criptocroms no n’hi havia prou. Sense aquesta molècula, els animals no “veuen” el camp magnètic, però la molècula en si no sembla veure’s afectada pel camp magnètic. Ni pel terrestre ni per cap altre. Tot semblava indicar que el criptocrom era una peca del trencaclosques, però en faltava alguna altra. I sembla que uns investigadors xinesos l’han trobat.

Com que és una proteïna magnetoreceptora li han posat el nom de MagR i sembla que és la que actua com la brúixola que indica on és el nord. Pot fer-ho gràcies als àtoms de ferro que té a la seva estructura. Per treballar, MagR s’uneix a Cry (el criptoreceptor) i les dues, treballant plegades són les encarregades de fer que l’animal detecti on és el nord. No en tots els animals es forma aquesta unió amb la mateixa efectivitat i potser això expliqui que uns detectin molt bé el camp magnètic i altres no el veiem de cap manera. I és que nosaltres també tenim criptocroms, però és evident que no els aprofitem com els ocells.

El fet que estiguin en cèl·lules de la retina pot fer sospitar que treballen de manera similar a la vista. MagR s’orienta cap al nord i cada petita desviació que experimenta és amplificada per Crip, que modula l’activitat de la cèl·lula on es troba. Això envia un senyal al cervell que ho interpreta d’alguna manera similar a la visió. Literalment podria ser que els ocells “veiessin” on para el nord.

De totes maneres cal vigilar. De moment només han identificat la molècula. El mecanisme que li permet enviar els senyals al cervell encara és especulatiu. I, com sempre, caldrà esperar que altres grups confirmin la troballa. Però resulta fascinant veure com l’evolució se les ha empescat per dotar diferents organismes amb capacitats tan insospitades com la de detectar camps magnètics fent servir mecanismes moleculars tan elegants. De moment podrem recordar amb enveja que, sigui de dia o de nit, els ocells poden veure el camp magnètic de la Terra amb la mateixa facilitat que nosaltres veiem la llum que ens envolta.