Arxiu del dijous, 5/11/2015

Els pueblo, els maies, els sirians…

dijous, 5/11/2015

A l’oest dels Estats Units, per la zona on conflueixen els estats d’Arizona, Colorado, Utah i Nou Mèxic, es poden admirar unes restes arqueològiques espectaculars. Els assentaments dels indis Pueblo (o Anasazi) estan construïts a les parets de fantàstics penya segats que els oferien protecció contra els elements i els enemics, aigua que filtrava des de dalt, i accés a les planúries que els envoltaven. Els Pueblo van anar progressant durant segles, però l’any 1200 va passar alguna cosa que els va fer abandonar la regió per no tornar mai més. Poc després, els Navajo provinents del nord van ocupar aquelles terres i ara encara hi viuen.

La desaparició dels Pueblo és un d’aquells misteris de l’arqueologia que resulten fascinants. La sort és que disposem de molta informació sobre com vivien. Després de tot, van deixar els seus pobles pràcticament intactes. Per exemple, els arqueòlegs analitzen les bigues de fusta de les cases per establir amb precisió quan les van construir o quan van fer reformes. Durant molt temps es va atribuir l’èxode a una sequera que va castigar la regió en aquell segle. Però ara sembla que van marxar uns quants anys abans que les coses es posessin difícils.

A mida que s’han anat recollint i interpretant dades, va emergint un procés més complex. La cultura Pueblo va anar augmentant la població amb el pas dels anys i va anar ocupant més i més terrenys ja que depenien molt del conreu del blat de moro. Quan es van examinar els esquelets trobats per allà van adonar-se que a mida que passaven els anys, cada vegada n’hi havia més amb marques de traumatismes i ferides. Aparentment amb l’augment de població, les lluites entre els diferents clans de la civilització es van anar fent més intenses. Això, junt amb els períodes de bonança i de sequera feia que ocasionalment hi haguessin pics de població que podien superar la capacitat del territori per mantenir-los.

La situació va arribar al límit l’any 1200. L’inici de la sequera junt amb la violència entre faccions va fer que la majoria de la població decidissin emigrar i marxar, probablement cap al sud on es van fusionar amb altres cultures i els Pueblo van desaparèixer.

Tot plegat recorda una mica la història dels Maies. Els Maies van bastir una civilització molt més imponent, però al final també va desaparèixer, deixant ciutats abandonades i construccions impressionants, quan la violència dins la pròpia cultura es va combinar amb períodes climàtics que perjudicaven la capacitat de generar aliments. Una combinació que empenyia la població a marxar, abandonant la seva terra i buscant-se la vida en altres indrets.

I si ho pensem un moment, la història és familiar i molt propera. El que estem veient que passa a Síria i l’orient mitjà no deixa de ser una repetició tot plegat. Violència entre classes, faccions, clans o grups religiosos. Moviments de població, primer a petita escala, que quan es combinen amb unes condicions que fan la vida massa difícil desencadenen desplaçaments massius de persones que marxen a buscar nous indrets on viure en millors condicions. Unes persones (pueblo, maies, sirians…) que de ben segur mai haurien pensat que arribaria un moment en que haurien de marxar de la seva terra.

Els humans som ben contradictoris. Ens les enginyem per trobem la manera d’aprendre moltes coses sobre els avantpassats i sobre la història en general, però som incapaços d’aprendre les lliçons que ens ofereix la història. I ja se sap el que és diu: “qui no aprèn de la història està condemnat a repetir-la”.