Arxiu del divendres, 6/11/2015

Desequilibri adolescent

divendres, 6/11/2015

L’adolescència és una etapa complicada. Complicada quan l’estàs passant i complicada pels que han d’aguantar adolescents al seu voltant. La transició entra la infància i l’edat adulta comporta un grapat de canvis físics, emocionals i socials que a sobre van amanits amb banys hormonals i el despertar de la sexualitat. Tot plegat un còctel complicat de manejar.

Una de les coses que desesperen més als pares d’adolescents són els canvis emocionals i de comportament. Els qui feia poc eren nens tranquils comencen a comportar-se de manera molt poc assenyada. Mostren una inclinació al risc que no sembla que estiguin en condicions de controlar, per molt que ells ho assegurin i es molestin quan els suggereixen el contrari. Els raonaments que fan poden resultar d’una feblesa entranyable si no fos per les implicacions que poden tenir a la seva vida. I no pots deixar de preguntar-te què coi els passa pel cap. En realitat també ens preguntem, quan fem memòria, què coi ens passava pel cap quan nosaltres érem adolescents.

Doncs sembla que era un senzill desequilibri. Al cervell hi ha zones més o menys encarregades de diferents facetes de la ment. No són límits definits ni exclusius, però hi ha un cert grau de compartiments que permet adjudicar funcions a àrees determinades. Una de ben coneguda és la regió límbica. El sistema límbic de vegades s’anomena “cervell reptilià” ja que representa la gran majoria del cervell en aquests animals. És la regió que controla el comportament més instintiu. Menjar, lluitar, reproduir-se. També hi ha els instints primaris i les emocions bàsiques. És de resposta molt ràpida i poc elaborada, imprescindible per la supervivència de l’individu. També està relacionat amb la memòria, l’establiment de relacions afectives i tot que tingui a veure amb les emocions.

En canvi, l’escorça prefrontal, a la part de davant del tot del cervell, té unes funcions ben diferents. S’ha relacionat amb la personalitat individual, amb el raonament complex, amb la generació de conductes elaborades, amb les habilitats abstractes… Persones amb lesions a l’escorça prefrontal tenen problemes per emetre judicis de valor, per distingir el bé i el mal, per anticipar conseqüències futures de les accions. És una part que treballa més lentament i que s’encarrega del raonament i no de les emocions.

Doncs la característica actitud poc assenyada i impulsiva dels adolescents sembla que pot estar causat per el diferent ritme de maduració d’aquestes dues zones del cervell. Amb l’esclat hormonal que té lloc al voltant dels deu anys, el sistema límbic es desenvolupa molt ràpidament. Les neurones que el formen estableixen un gran nombre de connexions i el seu funcionament agafa relativament mes importància. En canvi, l’escorça prefrontal s’ho pren amb més calma i no completarà el grau de maduresa definitiu fins als vint anys. Aleshores tindrà plena capacitat per compensar els instints promoguts pel sistema límbic, però fins aleshores la part instintiva, la que té preferència pel risc, l’aventura i les emocions juga amb avantatge.

El cervell, i en conseqüència la personalitat, és com un edifici en construcció durant molts anys. El que passa és que no totes les parts d’aquest edifici es fan al mateix ritme ni al mateix temps, de manera que és d’esperar que la seva funcionalitat no sigui sempre la mateixa. L’adolescència és simplement una etapa en la que aquests efectes es noten de manera més marcada que mai.