Arxiu del divendres, 13/11/2015

La importància del “qui”

divendres, 13/11/2015

En moments de gran (però gran gran!) intensitat política, és un exercici saludable mirar de distanciar-se una mica i analitzar la mena de missatges que es creuen en totes direccions. Normalment, donem per bons i correctes els que diuen els representants dels partits afins a la ideologia particular de cada un de nosaltres, i considerem impresentables i absurds els que diuen els rivals. Això ho fem sobretot per la càrrega emocional i no pas la lògica. Més encara quan els missatges han de se de menys de 140 caràcters. Impossible matisar. Simplesa màxima.

El tema estrella d’aquests dies ha sigut la investidura del president i la discussió sobre si l’important és el què i el com, però no el qui… o potser resulta que sí que ho és. Tot intentant distanciar-me una mica de la política, he aprofitat per preguntar-me si en ciència passa alguna cosa similar.

Per començar, en el dia a dia d’un científic, el “qui” sí que és important. Als investigadors famosos tenen un plus de facilitat per que els seus treballs siguin acceptats. Hi ha mil motius. El prestigi fa que en cas de conflicte sobre la seva feina, els sigui concedit el benefici del dubte. També és probable que coneguin l’editor de la revista, de manera que la seva feina serà analitzada amb bons ulls. Que els editors també són humans! Finalment, els investigadors reconsagrats tenen poder. T’ho penses dues vegades abans de criticar durament algun treball seu, a no ser que tu també siguis un pes pesant en el teu camp.

Però encara pot ser més subtil. Una pregunta que es fa de vegades és, que hauria passat si el capità FitzRoy no hagués acceptat Charles Darwin com a naturalista a bord del Beagle. Ens hauríem quedat sense la teoria de l’evolució? La resposta habitual és que no. Simplement ara parlaríem de “la teoria de l’evolució de Wallace”. Alfred Russell Wallace va ser un altre naturalista que també va fer un viatge per Indonèsia a partir del qual va proposar una teoria de l’evolució basada en la selecció natural que era quasi idèntica a la de Darwin.

Per tant, diem que si Darwin no l’hagués fet, no passaria res ja que Wallace l’hauria fet en el seu lloc. De manera que el “qui” és més aviat anecdòtic.

Però segurament això és una manera de pensar bastant innocent. Un dels motius pels que la teoria de l’evolució va tenir un èxit tan esclatant va ser precisament que la va proposar Charles Darwin. Quan ho va fer, Darwin ja era un naturalista reconegut. Una autoritat mundial en cirrípedes (sí; els percebes!) i malgrat ser més aviat callat i discret, el seu prestigi era tingut molt en consideració. A més era de bona família, amb contactes i amb molts amics situats en llocs acadèmics importants que li van donar suport de bon començament.

Per exemple, als debats sobre religió i evolució no hi anava Darwin sinó en Thomas Henry Huxley, un home amb una oratòria, un caràcter i una capacitat de debat molt superior a la de Darwin. Per això li deien “el bulldog de Darwin”. A més era un dels millors anatomistes del segle XIX. La seva opinió era tinguda molt en compte.

Res de tot això ho tenia Wallace. Ell era de família humil i sense contactes importants. Les seves idees potser haurien sigut escoltades atentament, però és molt probable que quedessin arraconades en un arxiu i passessin desapercebudes. La teoria de l’evolució era pràcticament idèntica, però l’home que la defensava marcava molt la diferència. Gairebé segur que al final s’hauria imposat, però haurien hagut de passar molts més anys per aconseguir-ho.

Això també es veu en un exemple molt relacionat, però en el que les coses van anar al revés. La teoria de l’evolució va tenir molts problemes inicials ja que no permetia explicar com era que els caràcters seleccionats no s’anaven diluint a mida que passaven les generacions. La ironia és que, en aquell moment, la resposta ja s’havia descobert. Estava en les lleis de Mendel sobre l’herència. Els caràcters no desapareixen sinó que es transmeten intactes seguin determinats patrons. El problema és que Gregor Mendel havia publicat la seva feina uns anys abans, però ningú ho sabia. La feina d’un monjo hongarès no tenia cap ressò al món acadèmic. Fins que no ho va redescobrir Hugo de Vries, junt amb altres botànics, la feina va seguir oculta al món.

De manera que no. Com a idea pot quedar molt bonic, però no sembla cert que la persona que hi ha al capdavant d’una idea, teoria, moviment, exèrcit o el que sigui, no sigui important. Ho és i molt. El món fora un lloc millor si les coses fossin diferents i els humans fóssim més racionals, però som com som i ignorar-ho no porta enlloc.

Per descomptat això no vol dir, (ni molt menys!) que el “qui sigui el més important. En absolut. La Teoria de l’Evolució és un pilar fonamental de la biologia des de fa generacions. I ho és independentment de qui fos el que la proposés fa un grapat d’anys. Però per fer-la triomfar calien el què, el qui, i el com.