La importància del “qui”

En moments de gran (però gran gran!) intensitat política, és un exercici saludable mirar de distanciar-se una mica i analitzar la mena de missatges que es creuen en totes direccions. Normalment, donem per bons i correctes els que diuen els representants dels partits afins a la ideologia particular de cada un de nosaltres, i considerem impresentables i absurds els que diuen els rivals. Això ho fem sobretot per la càrrega emocional i no pas la lògica. Més encara quan els missatges han de se de menys de 140 caràcters. Impossible matisar. Simplesa màxima.

El tema estrella d’aquests dies ha sigut la investidura del president i la discussió sobre si l’important és el què i el com, però no el qui… o potser resulta que sí que ho és. Tot intentant distanciar-me una mica de la política, he aprofitat per preguntar-me si en ciència passa alguna cosa similar.

Per començar, en el dia a dia d’un científic, el “qui” sí que és important. Als investigadors famosos tenen un plus de facilitat per que els seus treballs siguin acceptats. Hi ha mil motius. El prestigi fa que en cas de conflicte sobre la seva feina, els sigui concedit el benefici del dubte. També és probable que coneguin l’editor de la revista, de manera que la seva feina serà analitzada amb bons ulls. Que els editors també són humans! Finalment, els investigadors reconsagrats tenen poder. T’ho penses dues vegades abans de criticar durament algun treball seu, a no ser que tu també siguis un pes pesant en el teu camp.

Però encara pot ser més subtil. Una pregunta que es fa de vegades és, que hauria passat si el capità FitzRoy no hagués acceptat Charles Darwin com a naturalista a bord del Beagle. Ens hauríem quedat sense la teoria de l’evolució? La resposta habitual és que no. Simplement ara parlaríem de “la teoria de l’evolució de Wallace”. Alfred Russell Wallace va ser un altre naturalista que també va fer un viatge per Indonèsia a partir del qual va proposar una teoria de l’evolució basada en la selecció natural que era quasi idèntica a la de Darwin.

Per tant, diem que si Darwin no l’hagués fet, no passaria res ja que Wallace l’hauria fet en el seu lloc. De manera que el “qui” és més aviat anecdòtic.

Però segurament això és una manera de pensar bastant innocent. Un dels motius pels que la teoria de l’evolució va tenir un èxit tan esclatant va ser precisament que la va proposar Charles Darwin. Quan ho va fer, Darwin ja era un naturalista reconegut. Una autoritat mundial en cirrípedes (sí; els percebes!) i malgrat ser més aviat callat i discret, el seu prestigi era tingut molt en consideració. A més era de bona família, amb contactes i amb molts amics situats en llocs acadèmics importants que li van donar suport de bon començament.

Per exemple, als debats sobre religió i evolució no hi anava Darwin sinó en Thomas Henry Huxley, un home amb una oratòria, un caràcter i una capacitat de debat molt superior a la de Darwin. Per això li deien “el bulldog de Darwin”. A més era un dels millors anatomistes del segle XIX. La seva opinió era tinguda molt en compte.

Res de tot això ho tenia Wallace. Ell era de família humil i sense contactes importants. Les seves idees potser haurien sigut escoltades atentament, però és molt probable que quedessin arraconades en un arxiu i passessin desapercebudes. La teoria de l’evolució era pràcticament idèntica, però l’home que la defensava marcava molt la diferència. Gairebé segur que al final s’hauria imposat, però haurien hagut de passar molts més anys per aconseguir-ho.

Això també es veu en un exemple molt relacionat, però en el que les coses van anar al revés. La teoria de l’evolució va tenir molts problemes inicials ja que no permetia explicar com era que els caràcters seleccionats no s’anaven diluint a mida que passaven les generacions. La ironia és que, en aquell moment, la resposta ja s’havia descobert. Estava en les lleis de Mendel sobre l’herència. Els caràcters no desapareixen sinó que es transmeten intactes seguin determinats patrons. El problema és que Gregor Mendel havia publicat la seva feina uns anys abans, però ningú ho sabia. La feina d’un monjo hongarès no tenia cap ressò al món acadèmic. Fins que no ho va redescobrir Hugo de Vries, junt amb altres botànics, la feina va seguir oculta al món.

De manera que no. Com a idea pot quedar molt bonic, però no sembla cert que la persona que hi ha al capdavant d’una idea, teoria, moviment, exèrcit o el que sigui, no sigui important. Ho és i molt. El món fora un lloc millor si les coses fossin diferents i els humans fóssim més racionals, però som com som i ignorar-ho no porta enlloc.

Per descomptat això no vol dir, (ni molt menys!) que el “qui sigui el més important. En absolut. La Teoria de l’Evolució és un pilar fonamental de la biologia des de fa generacions. I ho és independentment de qui fos el que la proposés fa un grapat d’anys. Però per fer-la triomfar calien el què, el qui, i el com.

10 comentaris

  • Gorka Zubia

    14/11/2015 20:12

    L’aforisme més adient és “En este mundo traidor, nada es verdad ni es mentira; todo es según el color del cristal con que se mira”.

  • Jordi Busqué

    13/11/2015 17:41

    Tanr de bo el mètode científic impregnés tots els àmbits humans. Inclòs el món científic!

  • JordiC

    13/11/2015 13:17

    Vicent, discrepo: Les coses no són com són, sinó com les veiem. Amb la ciènci intentem buscar fets demostrables i innegables, però seguim snet esclaus dels nostres sentits i interpretem el que ens envolta a partir d’ells.

  • David BC

    13/11/2015 12:34

    “Les coses són com són…” o no tant. Les coses són com són en el moment que algú les interpreta. Vul dir que, existeix una realitat sense que ningú no la interpreti? (això ja és més filosofia que no pas ciencia)
    I interpretar un model matemàtic no és el mateix que interpretar un “quí”. En el primer hi ha unes regles quasi immutables, en el segon la empatia i les emocions vestiran les nostres interpretacions de la “realitat”.

  • Vicent Bosch i Paús

    13/11/2015 10:53

    Les coses són com són i no com nosaltres voldríem que foren. Mon pare m’ho deia alguna vegada.

  • Pons

    13/11/2015 10:43

    Lo bo que tenim ara respecte abans es que el coneixement no es queda aturat tan fàcilment com en el cas de Mendel, tenim els mitjans per posar-lo dins del mon científic i segur que algú que tingui importància ho acaba veient i fent eco de la noticia.

  • Daniel Closa

    13/11/2015 10:12

    Carquinyol. Ai el món mediàtic. Tantes oportunitats i alhora tants merders…

    JordiC. No me facis embolics, que només aprofito píndoles de l’actualitat política per reflexionar sobre la ciència :-) I el cas de Wallace és interessant perquè al final va fallar i es va passar a l’espiritisme i a pensar que l’evolució servia per tot… excepte pels humans.

    XeXu. Suposo que en qualsevol activitat humana. L’evolució ens ha seleccionat molt gregaris. Sobre el que implica que tal o qual lideri. Uf. N’hi ha per parlar-ne molt. Però aquí l’únic que volia esmentar era que aquesta afirmació que s0ha fet: en el sentit que el “qui” no és important, és errònia. En política , en castells, en religions i en tot. Fins i tot en ciència, que suposadament és on la racionalitat té més pes.

  • XeXu

    13/11/2015 10:02

    Més que cert, i posaré un exemple proper que segurament entendràs: no és el mateix un cap de colla que un altre.

    Però en el cas que ocupa no és tan senzill com això. No és qui ho pot fer millor, sinó el que implica que aquesta persona lideri. Tot plegat és, com a mínim, discutible.

  • JordiC

    13/11/2015 9:42

    Veig que avui el contingut polític del bloc supera el científic, tot i que des del punt de científic la lectura també és molt interessant.
    Em fa l’efecte que la conclusió hauria de ser que en Wallace va fer bé de recolzar en Darwin enlloc de fer el joc als creacionistes, però potser no és una conclusió massa científica.
    ;-)

  • Carquinyol

    13/11/2015 9:09

    Això al món on vivim encara es multiplica més, només cal veure el dia a dia: si qualsevol persona “mediàtica” diu una bajenada automàticament la veuràs per tot arreu, si qualsevol anònim descubreix quelcom important gairebé no se’n parla… excepte si un “mediàtic” ho repeteix !

    I en política on la imatge, el coneixement el “saber fer” ho és tot encara és molt més important.