Pensament racional

De què serveix la ciència? Doncs de vegades la seva utilitat és ben inesperada. Pensar com un científic, intentant racionalitzar, analitzar i contrastar; no deixar-se arrossegar pels desitjos, les intuïcions o les esperances personals; distanciar-se del que t’envolta i limitar-te a les dades mantenint un esperit analític, fred i impersonal. Pot semblar una actitud massa freda, però hi ha ocasions en les que et fa un gran servei.

Un vespre estàs tafanejant el twitter i una frase et crida l’atenció: “Explosiones alrededor del estadio donde se juega el Alemania-Francia y tiroteo con fallecidos en el centro de Paris”. Comences a seguir el fil i el malson va prenent forma. Les dades s’acumulen i amb elles una barreja de sentiments va prenent el control de les teves emocions. Sorpresa, indignació, ràbia…, i després notes que volen treure el nas l’odi i el menyspreu. Emocions que saps que has de controlar, sentiments als que no has de donar via lliure. Mai.

Tothom ho afronta com pot. Una manera és fer l’esforç de racionalitzar. Amb això no vull dir intentar entendre o justificar la barbàrie. Ho dic en el sentit de mirar d’analitzar les noticies que arriben intentant mantenir els sentiments al mínim nivell, com quan analitzes dades experimentals. Via watsapp m’asseguro que les persones que conec i que viuen a París estan sanes i estalvies. I a partir d’aleshores intento analitzar amb tanta fredor com pugui el que m’arriba.

No és gens fàcil, però permet no caure en paranys senzills com els d’equiparar terroristes amb musulmans. Una obvietat que molts prefereixen passar per alt. Permet comparar el seguiment informatiu que fan diferents cadenes i decidir quines compleixen la seva funció i quines no ho fan. També permet entendre el motiu pel qual hi ha interessos en fer desaparèixer determinades cadenes.

Permet mirar twits escrits per persones carregades d’odi, de por o d’ignorància sense deixar-se arrossegar pel seu odi, les seves pors o la seva ignorància. Permet reflexionar sobre el poder del fanatisme i la importància (innegociable) d’una bona educació que formi persones crítiques però respectuoses. Permet veure els intents barroers i mesquins que algunes persones fan per treure profit fins i tot de desgràcies com aquella.

Permet recordar el camí que ha portat fins aquí i les mentides que s’han fet servir per desencadenar guerres. Però també permet no simplificar en excés pensant que va ser aleshores quan va començar tot. Hi ha camins que es van iniciar fa molt més temps i tothom assenyala culpables únics amb massa facilitat. Per descomptat, permet entendre per quin motiu hi ha milers de persones que fugen de casa buscant refugi en indrets on coses similars a la que va passar a París no sigui la rutina diària.

Permet recordar una conversa amb una persona de vida religiosa. Malgrat els diferents camins vitals, tots dos coincidíem en moltes coses i una de les més importants és que el que més ens interessava a tots dos no era la fe que professaven les persones sinó el fet que fossin bones persones.

Permet observar i analitzar mil formes d’hipocresia. Dels qui assenyalen una religió, dels qui pretenen que la religió no té cap responsabilitat, dels qui em volen culpabilitzar per no lamentar morts llunyanes de la mateixa manera que les morts més properes, dels qui pensen que n’hi ha prou amb canviar una foto en una web, dels qui demanen que preguem enlloc de pensar, actuar o educar…

Malgrat tot, arriba un punt en que ja no et pots distanciar. Hi ha imatges que no pots racionalitzar de cap manera. Només les pots entomar i repetir-te una vegada i altra que tots hem de treballar, fermament, per mantenir la llum de la civilització.

3 comentaris

  • Vicent Bosch i Paús

    16/11/2015 16:51

    Article d’una persona que pensa. Jo no he posat cap “drapeau”, ara, ni cap “bandeira” pel que va passar fa poc a MG, Brasil. Tampoc la del Líban, el mateix divendres.
    Per furtar petroli, gas, coltan (al Congo, déu ni do, el que moren) i matèries primeres duen a males conseqüències.

  • Sinera

    16/11/2015 12:52

    Tardarà més o menys però s’acabarà per acceptar el perill dels atacs terroristes com quelcom tan normal com el perill que entranya agafar un cotxe. Tot és questió de temps.

    Als caps de setmana, els informatius ens diran que han mort 60 persones en accidents de tràfic, 6 ò 7 dones per violència de gènere i 200 per atacs terrotistes. Com sempre, deixaran de banda el nombre de morts per suicidi.

    Ens hi haurem d’acostumar. Qüestió de temps, al meu entendre.

    És el signe dels temps.

  • Xavier Gil

    16/11/2015 11:57

    Excel·lent.
    Una lliçó de filosofia, de valors, de calma enmig del caos.
    Gràcies!