Arxiu del dimarts , 17/11/2015

Mirant al nord

dimarts , 17/11/2015

Els nostres sentits ens ofereixen informació de molts tipus sobre el món que ens envolta. Amb els cinc sentits clàssics detectem la llum, els sons, les olors, els sabors, i les pressions sobre la pell. Però també podem percebre coses com la temperatura o la direcció de la gravetat. No està malament, tot i que altres organismes en poden fer una mica d’enveja. Hi ha bestioles que detecten la radiació infraroja, els ultrasons o els camps elèctrics. I sabem que molts organismes detecten el camp magnètic de la Terra. Un sentit extremadament útil per orientar-te.

El problema és que sabem que ho fan, però no tenim tan clar com ho fan. Des de fa uns anys tenim clar que els ocells poden detectar el camp magnètic amb ajuda d’unes molècules anomenades criptocroms. Estan en algunes cèl·lules de la retina dels seus ulls i tenen una estructura similar a la dels fotocroms que nosaltres fem servir per detectar la llum. Sabem que els criptocroms participen en la magnetocepció perquè mosques que tenen mutacions en el gen dels criptocroms perden la capacitat de respondre al camp magnètic. Sí; les mosques també el detecten. De fet, moltíssims animals poden fer-ho.

El problema era que amb els criptocroms no n’hi havia prou. Sense aquesta molècula, els animals no “veuen” el camp magnètic, però la molècula en si no sembla veure’s afectada pel camp magnètic. Ni pel terrestre ni per cap altre. Tot semblava indicar que el criptocrom era una peca del trencaclosques, però en faltava alguna altra. I sembla que uns investigadors xinesos l’han trobat.

Com que és una proteïna magnetoreceptora li han posat el nom de MagR i sembla que és la que actua com la brúixola que indica on és el nord. Pot fer-ho gràcies als àtoms de ferro que té a la seva estructura. Per treballar, MagR s’uneix a Cry (el criptoreceptor) i les dues, treballant plegades són les encarregades de fer que l’animal detecti on és el nord. No en tots els animals es forma aquesta unió amb la mateixa efectivitat i potser això expliqui que uns detectin molt bé el camp magnètic i altres no el veiem de cap manera. I és que nosaltres també tenim criptocroms, però és evident que no els aprofitem com els ocells.

El fet que estiguin en cèl·lules de la retina pot fer sospitar que treballen de manera similar a la vista. MagR s’orienta cap al nord i cada petita desviació que experimenta és amplificada per Crip, que modula l’activitat de la cèl·lula on es troba. Això envia un senyal al cervell que ho interpreta d’alguna manera similar a la visió. Literalment podria ser que els ocells “veiessin” on para el nord.

De totes maneres cal vigilar. De moment només han identificat la molècula. El mecanisme que li permet enviar els senyals al cervell encara és especulatiu. I, com sempre, caldrà esperar que altres grups confirmin la troballa. Però resulta fascinant veure com l’evolució se les ha empescat per dotar diferents organismes amb capacitats tan insospitades com la de detectar camps magnètics fent servir mecanismes moleculars tan elegants. De moment podrem recordar amb enveja que, sigui de dia o de nit, els ocells poden veure el camp magnètic de la Terra amb la mateixa facilitat que nosaltres veiem la llum que ens envolta.