Mirant al nord

Els nostres sentits ens ofereixen informació de molts tipus sobre el món que ens envolta. Amb els cinc sentits clàssics detectem la llum, els sons, les olors, els sabors, i les pressions sobre la pell. Però també podem percebre coses com la temperatura o la direcció de la gravetat. No està malament, tot i que altres organismes en poden fer una mica d’enveja. Hi ha bestioles que detecten la radiació infraroja, els ultrasons o els camps elèctrics. I sabem que molts organismes detecten el camp magnètic de la Terra. Un sentit extremadament útil per orientar-te.

El problema és que sabem que ho fan, però no tenim tan clar com ho fan. Des de fa uns anys tenim clar que els ocells poden detectar el camp magnètic amb ajuda d’unes molècules anomenades criptocroms. Estan en algunes cèl·lules de la retina dels seus ulls i tenen una estructura similar a la dels fotocroms que nosaltres fem servir per detectar la llum. Sabem que els criptocroms participen en la magnetocepció perquè mosques que tenen mutacions en el gen dels criptocroms perden la capacitat de respondre al camp magnètic. Sí; les mosques també el detecten. De fet, moltíssims animals poden fer-ho.

El problema era que amb els criptocroms no n’hi havia prou. Sense aquesta molècula, els animals no “veuen” el camp magnètic, però la molècula en si no sembla veure’s afectada pel camp magnètic. Ni pel terrestre ni per cap altre. Tot semblava indicar que el criptocrom era una peca del trencaclosques, però en faltava alguna altra. I sembla que uns investigadors xinesos l’han trobat.

Com que és una proteïna magnetoreceptora li han posat el nom de MagR i sembla que és la que actua com la brúixola que indica on és el nord. Pot fer-ho gràcies als àtoms de ferro que té a la seva estructura. Per treballar, MagR s’uneix a Cry (el criptoreceptor) i les dues, treballant plegades són les encarregades de fer que l’animal detecti on és el nord. No en tots els animals es forma aquesta unió amb la mateixa efectivitat i potser això expliqui que uns detectin molt bé el camp magnètic i altres no el veiem de cap manera. I és que nosaltres també tenim criptocroms, però és evident que no els aprofitem com els ocells.

El fet que estiguin en cèl·lules de la retina pot fer sospitar que treballen de manera similar a la vista. MagR s’orienta cap al nord i cada petita desviació que experimenta és amplificada per Crip, que modula l’activitat de la cèl·lula on es troba. Això envia un senyal al cervell que ho interpreta d’alguna manera similar a la visió. Literalment podria ser que els ocells “veiessin” on para el nord.

De totes maneres cal vigilar. De moment només han identificat la molècula. El mecanisme que li permet enviar els senyals al cervell encara és especulatiu. I, com sempre, caldrà esperar que altres grups confirmin la troballa. Però resulta fascinant veure com l’evolució se les ha empescat per dotar diferents organismes amb capacitats tan insospitades com la de detectar camps magnètics fent servir mecanismes moleculars tan elegants. De moment podrem recordar amb enveja que, sigui de dia o de nit, els ocells poden veure el camp magnètic de la Terra amb la mateixa facilitat que nosaltres veiem la llum que ens envolta.

4 comentaris

  • Jordi Domènech

    17/11/2015 22:43

    Fa gairebé 35 anys, amb un grup d’adolescents vaig ver un joc-experiment, que sempre m’ha fet pensar. De fet, la meva idea era veure si hi havia diferencies de gènere lligades a la orientació, i sí, era bastant evident que n’hi havia.
    El joc consistia, en una casa de colònies que ningú no coneixia prèviament, se’ls explicava en quina direcció hi havia Barcelona; aleshores, amb els ulls envenats passaven d’un en un a un altre espai, on se’ls feia donar mitja dotzena de voltes, encarant-los en una direcció aleatòria escollida amb un dau. Es tractava de que sense mirar indiquessin en quina direcció creien que estava Barcelona.
    Els resultats dels nois —eren uns 10 de cada gènere— van ser força més exactes que els de les noies que gairebé van ser aleatoris. Ja sé que la mostra és petita, però , l’error mitjà dels nois va ser d’uns 45º.
    Sempre m’he preguntat si és per alguna mena de «navegació per inèrcia» relacionada amb els sistema majoritari d’orientació dels mascles que amb mitja dotzena de voltes encara manté la referència de direcció, o si hi pot haver alguna mena de percepció de camp magnètic, perquè no se m’acudeix cap altra possible influència depenent de l’orientació.
    Mai no he llegit res d’experiments seriosos en aquest sentit.
    Naturalment, que si es trobés que hi ha alguna dependència amb els camp magnètic, no ens aportaria gaire informació sobre el mecanisme biològic concret implicat. El que sí que tinc clar és que els períodes d’inversió del camp magnètics terrestres, episodis inferiors a 1.000 anys, són massa curts per ser significatius a escala evolutiva humana

  • Daniel Closa

    17/11/2015 10:14

    Carquinyol: Podria se. Però és més probable que fos, simplement, perquè no ens feia falta. Animals que no es desplacen molt tenen menys necessitat d’aquest sistema. Amb la vist ja ens orientem suficient.
    I pel que fa als canvis en el camp magnètic, són ràpids a nivell geològic, però els organismes tindrien temps de sobres per adaptar-se

    Pons. Ah! però si està núvol ja ho tenim molt complicat, mentre que els coloms segueixen veient on és el nord.

  • Carquinyol

    17/11/2015 9:55

    Segons vaig llegir fa temps, en l’època en que va aparèixer l’ésser humà el camp estava pràcticament inactiu, potser per això nosaltres no el vam ‘saber aprofitar’ ?

    També seria curiós saber com l’utilitzen a la pràctica, ja que camp magnètic ha variat al llarg del temps.

  • Pons

    17/11/2015 9:19

    Bah, això també ho faig jo i sense la MagR, si el sol surt per l’est i m’hi poso de cara el sol està a l’esquerra. I si es de nit busco l’estrella polar. Veus què fàcil?