Arxiu del dijous, 19/11/2015

Nuclis, atmosferes i magnetosferes

dijous, 19/11/2015

Mart i la Terra s’assemblen en moltes coses, però pel que fa a l’atmosfera són planetes ben diferents. La de la Terra és remarcable, amb una bona quantitat d’aigua en forma de vapor i un gruix considerable. L’atmosfera marciana, en canvi, és extremadament feble i seca. Això resulta sorprenent ja que sabem que fa temps, Mart va tenir oceans a la seva superfície. On va anar a parar l’aigua i l’atmosfera? I com es va perdre?

Doncs la resposta la trobem dins el planeta. Al seu nucli. Un nucli que, a diferència del de la Terra, no genera un camp magnètic important. A la Terra suposem que el nucli, que conté molt ferro fos, gira ràpidament, de manera que actua com una dinamo, generant el camp magnètic que ens envolta; la magnetosfera. Això ens va molt bé ja que actua com un escut protector enfront les partícules que arriben de l’espai. La majoria venen del Sol, però en realitat ens protegeix de qualsevol partícula amb càrrega elèctrica. En canvi, els astronautes que un dia caminin sobre la superfície de Mart tindran un problema seriós amb les radiacions. No hi ha magnetosfera i per tant, no hi ha protecció.

La importància d’aquesta absència sobre els gasos de l’atmosfera es va començar a veure fa uns anys, quan una flamarada solar va afectar tant la Terra com Mart. Va ser el 6 de gener del 2008, i es va poder aprofitar per veure com afectava l’atmosfera aquella onada de radiacions provinents del Sol. Les partícules que van impactar sobre els dos planetes es van endur una petita quantitat de l’atmosfera terrestre i una quantitat comparativament molt més gran en el cas de la marciana.

Això ja va donar la pista del que deuria passar a Mart. En absència d’un nucli calent i en rotació que generi una magnetosfera com Déu mana, el vent solar, el flux de partícules carregades provinents del Sol, va anar escombrant mica a mica els gasos de l’atmosfera marciana. Això deuria accelerar-se cada vegada que una flamarada solar impactava sobre el planeta vermell. Amb el temps, els gasos es van perdre, els mars es van evaporar i també van ser expulsats i, finalment, el planeta va quedar com el desert erm que coneixem ara.

(Cal dir que tot això deu ser, només, una part de la història, ja que Venus tampoc té magnetosfera i, en canvi, té una atmosfera espectacularment densa.)

Diuen que molt sovint l’important es troba a l’interior. En el cas de les atmosferes planetàries sembla que efectivament, la seva existència depèn de com sigui el nucli interior del planeta En això, la Terra resulta particularment amable i el seu nucli genera una magnetosfera que protegeix l’atmosfera i, de pas, ens regala unes aurores boreals espectaculars.