Anells per Mart

Comparat amb la Terra, Mart té poques coses per lluir. No té atmosfera, no té magnetosfera, no té aigua, no hi ha vida… Només guanya en nombre de satèl·lits. Dos per Mart contra un la Terra. Cal dir, però, que la nostra Lluna li dóna mil voltes a les esquifides Fobos i Deimos que van donant voltes al voltant de Mart. Són dos satèl·lits tan petits que ni tan sols tenen forma rodona i recorden un parell de patates orbitals.

Però tenen algunes característiques curioses. Per exemple, que tot i que giren en el mateix sentit, si estiguessis a Mart veuries com una lluna surt per un costat de l’horitzó i l’altre pel costat contrari. Sembla contradictori, però és només el resultat de les diferent velocitats. Deimos fa com la nostra Lluna, va més lent completant una òrbita que la Terra a completar un gir. Però en el cas de Fobos això no passa i va més de pressa el satèl·lit que la rotació de Mart. Des de la superfície, veus com el satèl·lit t’acaba avançant i dóna la sensació de moure’s en direcció contrària a Deimos.

Una altra característica és que, en ser tan petits, la seva gravetat és molt feble. Si des de la superfície de Deimos fas un salt prou fort pots escapar de la seva atracció i perdre’t per l’espai. En el cas de Fobos també podries, però només si saltes en direcció a Mart. En aquest cas no et perdries a l’espai sinó que t’estamparies contra el planeta.

I estampar-se contra el planeta és el que li passarà a Fobos d’aquí uns vint milions d’anys ja que cada any s’acosta una mica a Mart. Bé, estrictament no s’arribarà a estampar ja que les forces de la gravetat trencaran el satèl·lit abans de caure del tot, l’esmicolaran i generaran un núvol de restes que s’escamparà al voltant de Mart creant un anell, no tan gran com els de Saturn, però igualment espectacular.

Serà aleshores quan Mart podrà presumir de tenir alguna cosa més destacada que la Terra. Al sistema solar hi ha quatre planetes amb anells. El més conegut és, amb raó, Saturn. Però Júpiter, Urà i Neptú també en tenen. Amb el temps sembla que Mart s’afegirà a la llista de planetes anellats.

A més, el trencament de Fobos i la formació dels anells serà ràpid. Qüestió de setmanes. La clau és que la seva composició és diferent de la resta de satèl·lits als que estem acostumats. Fobos ve a ser un grumoll força porós de gel i pedres, i amb una capa d’un metre de pols cobrint-lo. Quan les forces de marea arribin al punt de trencament, es desfarà molt ràpidament en milers de bocinets.

Però això serà d’aquí a vint milions d’anys pel cap baix. No hi serem per veure-ho, però al menys podem calcular-ho i predir-ho. No ens podem queixar!

4 comentaris

  • Jordi Domènech

    27/11/2015 21:55

    Per a mi, el més curiós —més ben dit misteriós— dels satèl·lits de Mart és el seu origen.
    Semblen asteroides capturats, Però una captura de satèl·lit, només és possible en casos molt especials i en principi, amb la presència d’un tercer cos massiu.
    A més, estan en òrbites equatorials i força baixes.
    Mai no he vist exposada aquesta teoria, però de moment, a manca de teories més «oficials» és la millor hipòtesi que se m’acudeix:
    Quan es va formar, Mart tenia una atmosfera molt més massiva que l’actual, en part degut perquè a la seva distància al sol, els planetessimals conservaven més volàtils que a la de la Terra.
    Per la baixa gravetat, aquesta atmosfera tenia —i té— un gradient de densitat inferior a la de la Terra o Venus, i és possible que en origen s’estengués força lluny. Aquesta atmosfera, es va anar dissipant a l’espai en centenars o milers de milions d’anys, de manera exponencial negativa.
    En un determinat moment, sigui just desprès d’haver-se format el planeta, sigui quan el gran bombardeig tardà, un parell d’asteroides van passar prop de Mart i van ser frenats per la seva alta atmosfera.
    Dinàmicament això circularitza les òrbites, les ajusta al pla equatorial i les fa minvar d’altura.
    Potser altres satèl·lits es van estavellar al planeta, en particular els retrògrads que serien més frenats que els directes.
    Però el teu post sobre els anells, m’ha fet pensar en una altra possibilitat. Hauria de fer força models i càlculs, ara escric intuïtivament, a ull. Seria possible que Mart, en origen tingues un anell de planetessimals —no per fragmentació d’un cos major— fora del límit de Roche, Aquest anell, per impacte, podria també frenar algun asteroide en trajectòria favorable. I per motius diferents al frenat atmosfèric, bàsicament gravitatoris, circularitzar les òrbites al seu pla, que seria l’equatorial.
    Amb el temps l’anell es va dissipar o impactar sobre Mart per efecte de frenada o acceleració de marea segons la seva distància al planeta, i, en petita part per impacte en els satèl·lits actuals o en algun d’anterior que caigués sobre Mart. De totes maneres, al planeta no s’hi observa un augment de la densitat d’impactes antics a la zona equatorial.
    En definitiva, per a mi, són força misteriosos.

  • JordiMB

    27/11/2015 12:53

    Si no hi ha ningú que ho tuitegi, serà com si no passés…

  • Joan Codina

    27/11/2015 11:27

    Noooo!!!! Ens ho perdrem?? Com que passar ha de passar.. Podríem anar allà i ajudar una mica al satèl·lit, una empenteta de res!!

  • Pons

    27/11/2015 10:02

    parla per tu que no hi serem, jo hi penso ser ;-P