Arxiu del dilluns, 30/11/2015

De pares a fills

dilluns, 30/11/2015

Les discussions sobre si determinada condició està causada per la genètica o per l’ambient, són més filosòfiques que científiques ja que, per ara, encara no hem trobat la manera de quantificar l’efecte d’una i altra variables. Però és que a més, la genètica, que hauria de ser la part inamovible, definitiva i intractable, amaga una mica més de variabilitat de la que es dóna per fet.

Els fills hereten els gens provinents dels pares. La meitat són de la mare i l’altra meitat del pare. Són com les instruccions per fabricar un ordinador, mentre que l’ambient seria el software que hi instal·les. El tipus d’ordinador que tinguis imposa unes quantes condicions, però després caldrà veure quin programa executes amb l’ordinador. Però resulta que els gens que passen els pares amaguen unes quantes sorpreses.

Se sap que hi ha una certa correlació entre tenir un pare obès i un fill amb diabetis. Normalment es pensava que l’ambient era el responsable. Un pare obès segurament no segueix una bona alimentació, de manera que el fill creixerà en un ambient on anirà menjant massa sucres, massa greixos i massa de tot que acabin causant també obesitat, diabetis i totes les malalties del món modern. Amb molta probabilitat també portarà una vida sedentària, que ho empitjorarà tot.

Però la explicació era massa simple. I sobretot hi havia un detall que no encaixava en tot això de l’ambient. La relació entre obesitat paterna i diabetis dels fills es veia en el cas dels pares, però no de les mares. I la clau sembla que està, no tant en els gens sinó en les marques que porten els gens. En la epigenètica.

El DNA és la seqüència de instruccions per fabricar les proteïnes del nostre cos. Algunes d’aquestes proteïnes actuen regulant el metabolisme, de manera que segons com funcionin, cremarem més o menys el menjar, el metabolitzarem amb més o menys eficiència i la nostra fisiologia serà d’un tipus o altre. Semblaria que si tens determinat gen, ja saps com anirà la cosa, però resulta que el DNA pot portar “marques” que fan que funcioni d’una manera o d’una altra. Les marques solen ser grups metil units a la molècula del DNA en determinats llocs i la gràcia és que es poden posar i treure. De manera que el mateix gen funciona de maneres diferents.

És com el joc de mirar com canvia una frase si li afegeixes o li treus una coma. No és el mateix “tinc una feina de puta mare”, que “tinc una feina de puta, mare”.

Doncs resulta que el patró de metilació d’un gen, anomenat IGF-2 i implicat en el creixement, el desenvolupament i un grapat de processos més, presenta un patró de metilació diferent segons si el pare és obès o no. Aquest estat de metilació, aquest programa epigenètic superposat al programa genètic serà el que heretarà el fill i, potser condicionarà la seva fisiologia. En realitat no sabem exactament de quina manera, però quasi segur que d’alguna manera.

Això no passa només amb la obesitat. Els pares sotmesos a estrès també metilen diferent alguns gens que poden passar als fills. I tot i que encara no estan clars els efectes, això sembla ser el mecanisme que explica el lligam entre malalties dels nens i estat físic dels progenitors masculins.

De manera que si esteu pensant en tenir fills, millor intenteu estar en bona forma, tranquils, alimentats correctament i tot això. Els gens que els transmetreu no seran exactament idèntics en un cas o altre. Però tampoc us deixeu entabanar per previsions apocalíptiques. Les diferencies són petites i els seus efectes tampoc estan tan clars. Però, per si de cas està bé recordar que no només la mare ha de vigilar la seva alimentació.