Arxiu del dijous, 3/12/2015

El plaer de petar bombolles de plàstic

dijous, 3/12/2015

Arriba un paquet i, a més de la il·lusió que et pugi fer el que ha arribat, de vegades trobes un regal inesperat. L’interior venia embolicat en plàstic de bombolles. Un material que garanteix uns minuts de plaer obsessiu i infantil dedicats a petar les bombolles de plàstic amb un entusiasme creixent i totalment irracional. Quin no ha passat una bona estona jugant a fer esclatar aquestes bombolles?

Un plaer en extinció perquè els fabricants han decidit deixar de fer-lo i substituir-lo per un material similar… però que no peta.

El motiu és que malgrat que funciona molt bé per protegir les coses que s’han d’enviar, el plàstic de bombolles ocupa molt espai. Moltíssim espai. I això complica la vida als fabricants i distribuïdors d’aquest material. Ara el que faran serà un plàstic similar de dues capes que, quan calgui fer-lo servir, s’inflarà amb una manxa especial. Per aconseguir-ho cal que totes les bombolles estiguin interconnectades i això fa que al prémer, l’aire surti de la bombolla passi a la del costat, però no peti.

L’invent del plàstic de bombolles va ser, com en tantes ocasions, accidental. Els fabricants el que volien era fer un paper per empaperar parets que es pogués rentar i que donés sensació tridimensional per poder jugar amb els volums. Allò no va funcionar, però es van adonar que per empaquetar materials delicats sí que anava bé, i allà va començar tot.

La pregunta és, per quin motiu ens agrada tant petar les bombolles? Com és que gent seriosa i responsable pot perdre els papers davant d’un parell de metres d’aquest material i començar a petar sense aturador mentre van rient?

Diuen que té a veure amb estímuls similars als dels videojocs. Un mecanisme de resposta immediata en el que l’esforç aplicat és molt més petit que l’estímul rebut. L’espetec fa gràcia i no costa gaire aconseguir-ho ja que cal molt poca pressió dels dits. Ens regala amb la sensació d’haver fet alguna cosa, de controlar la relació causa-efecte. Tant se val que no tingui cap propòsit perquè això de les causes i els efectes ens agrada molt als humans. En aquest cas una petita pressió fa un soroll i una trencadissa que ens encanta. A més, pots repetir-ho moltes vegades amb facilitat, de manera que cada vegada en vols més i cada bombolla que peta desencadena una microonada de plaer quasi físic.

Algú hauria d’estudiar en profunditat el mecanisme mental implicat. En tot cas, si ho ha fet, no l’he sabut trobar. Però sigui quin sigui, li queda poc temps per aplicar-lo. Quan deixin de fabricar-lo i algú peti la última bombolla de l’últim tros de plàstic, quedarà com un record que no serem capaços de fer entendre als nostres nets.

O potser sí. Si voleu, aquí podeu jugar una estona a petar bombolles de plàstic virtual. Segur que no podeu limitar-vos a una. (i la opció “maníac” és brutal. Per tornar-se boig!)