El plaer de petar bombolles de plàstic

Arriba un paquet i, a més de la il·lusió que et pugi fer el que ha arribat, de vegades trobes un regal inesperat. L’interior venia embolicat en plàstic de bombolles. Un material que garanteix uns minuts de plaer obsessiu i infantil dedicats a petar les bombolles de plàstic amb un entusiasme creixent i totalment irracional. Quin no ha passat una bona estona jugant a fer esclatar aquestes bombolles?

Un plaer en extinció perquè els fabricants han decidit deixar de fer-lo i substituir-lo per un material similar… però que no peta.

El motiu és que malgrat que funciona molt bé per protegir les coses que s’han d’enviar, el plàstic de bombolles ocupa molt espai. Moltíssim espai. I això complica la vida als fabricants i distribuïdors d’aquest material. Ara el que faran serà un plàstic similar de dues capes que, quan calgui fer-lo servir, s’inflarà amb una manxa especial. Per aconseguir-ho cal que totes les bombolles estiguin interconnectades i això fa que al prémer, l’aire surti de la bombolla passi a la del costat, però no peti.

L’invent del plàstic de bombolles va ser, com en tantes ocasions, accidental. Els fabricants el que volien era fer un paper per empaperar parets que es pogués rentar i que donés sensació tridimensional per poder jugar amb els volums. Allò no va funcionar, però es van adonar que per empaquetar materials delicats sí que anava bé, i allà va començar tot.

La pregunta és, per quin motiu ens agrada tant petar les bombolles? Com és que gent seriosa i responsable pot perdre els papers davant d’un parell de metres d’aquest material i començar a petar sense aturador mentre van rient?

Diuen que té a veure amb estímuls similars als dels videojocs. Un mecanisme de resposta immediata en el que l’esforç aplicat és molt més petit que l’estímul rebut. L’espetec fa gràcia i no costa gaire aconseguir-ho ja que cal molt poca pressió dels dits. Ens regala amb la sensació d’haver fet alguna cosa, de controlar la relació causa-efecte. Tant se val que no tingui cap propòsit perquè això de les causes i els efectes ens agrada molt als humans. En aquest cas una petita pressió fa un soroll i una trencadissa que ens encanta. A més, pots repetir-ho moltes vegades amb facilitat, de manera que cada vegada en vols més i cada bombolla que peta desencadena una microonada de plaer quasi físic.

Algú hauria d’estudiar en profunditat el mecanisme mental implicat. En tot cas, si ho ha fet, no l’he sabut trobar. Però sigui quin sigui, li queda poc temps per aplicar-lo. Quan deixin de fabricar-lo i algú peti la última bombolla de l’últim tros de plàstic, quedarà com un record que no serem capaços de fer entendre als nostres nets.

O potser sí. Si voleu, aquí podeu jugar una estona a petar bombolles de plàstic virtual. Segur que no podeu limitar-vos a una. (i la opció “maníac” és brutal. Per tornar-se boig!)

6 comentaris

  • Francesc

    23/02/2016 15:50

    Sempre he pensat que aquesta mena de comportaments mecànics obsessius devia tenir alguna cosa a veure amb el “grooming” entre els primats, allò de buscar i treure’s els polls com a tècnica de creació de vincles, i que en els humans es pot manifestar com la relaxació que algunes persones senten “netejant” la pell de la parella.

  • Jordi Domènech

    06/12/2015 15:16

    Potser, potser, potser, alguna cosa d’això de petar bombetes té a veure amb el cervell masculí o femení.
    No dic que als homes de la família no ens agradi petar-les, però ens en cansem molt més aviat que les dones. O potser és quelcom genètic que ha passat només a la filla…
    Naturalment, una mostra de quatre és molt petita. Abans no s’extingeixi el material, hauria de fer proves amb una mostra més gran…
    Els experiments són també importants quan tenen resultats negatius.

  • JordiMB

    04/12/2015 9:25

    Carquinyol, imagina el plaer de llançar-te contra un paret forrada amb bombolles d’aquestes, sentint i notant com desenes exploten alhora…

  • Pons

    03/12/2015 9:45

    Tot i que les bombolles virtuals no són el mateix ja porto 3 fulls petats xD

  • Carquinyol

    03/12/2015 9:32

    Per empapelar parets ! Uff…

  • Jordi Sabaté

    03/12/2015 9:09

    No només el soroll, el tacte per a mi també és addictiu.

    Això em recorda l’efecte d’alguns moviments p.e. d’algunes màquines on et quedes atrapat mirant-lo. “Agrada” sense saber molt bé perquè.