Es busca candidat amb determinat to de veu

Tornem a tenir eleccions a la vista i tornarem a parlar de programes, models de societat, distribució dels impostos, política internacional i drets socials….

I un rave! El que passarà en realitat és que la majoria de polítics començaran a fer el ximple per totes les cadenes de televisió, les emissores de radio i qualsevol lloc on hi hagi un periodista i una càmera. Alguns excel·leixen en això des de fa temps i segur que en recolliran fruits abundants. Bàsicament perquè els votants trien candidats en funció de factors ben superficials.

Això ho han analitzat un grup de psicòlegs de Dinamarca. Avaluaven quina factors i quines preferències tenien votants demòcrates i republicans i es van adonar que algunes característiques de l’aspecte físic podien ser molt més determinants del que es pensa (i del que tots estem disposats a reconèixer). Els republicans prefereixen candidats amb la veu greu i una fesomia més angulosa. Els demòcrates es decanten més per candidats amb aspecte més suau.

La idea és que els republicans (conservadors, de dretes,…) consideren que el món o la societat és un indret més perillós de com el veuen els demòcrates (progressistes, d’esquerres,…). Podríem pensar que és un tòpic, però quan mesuraven respostes físiques com la suor o la tensió muscular enfront coses que es consideren amenaçadores, els republicans tenien respostes més intenses. El sentiment d’amenaça l’experimenten amb més intensitat. Això permet entendre que triïn candidats amb aspecte de més força, mentre que els demòcrates prefereixen que transmetin imatge de més adaptabilitat.

Això són patrons més o menys estudiats però que ja s’intuïen des de fa temps. Les persones prefereixen tipus de líders diferents en temps de pau i en temps de guerra. Churchill era un heroi durant la segona guerra mundial, però quan va acabar la guerra va perdre les eleccions. Diferents problemes a resoldre s’encarreguen a diferents perfils humans. I en general triem els perfils sobretot per l’aparença, per desesperació o incredulitat dels que adjudiquen a les persones un comportament més racional del que en general tenim.

Segons els autors, si les arrels de la preferència per un o altre tipus de candidat estan basades en sentiments tan bàsics, difícilment els arguments polítics, basats en raonaments, podran modificar molt el sentit del vot. I això és depriment perquè dóna la raó als encarregats de les campanyes electorals. L’important és que el candidat tingui un aspecte atractiu, vengui imatge, surti molt per tot arreu i caigui en gràcia. El programa polític és completament irrellevant. Pot ser important per una petita fracció del cens electoral, però quantitativament no marquen la diferencia. Per tant, no cal ni que el candidat conegui el seu propi programa. N’hi ha prou amb que repeteixi una tria ben seleccionada d’eslògans i que tingui l’aspecte físic que els potencials votants esperen que tingui.

L’estudi és interessant i, com acostuma a passar quan et posen davant del mirall, no acaba d’agradar descobrir la manera que tenim de ser els humans. De totes maneres, només és una aproximació i no s’hauria d’estirar massa. Per exemple, això de la veu greu pot tenir sentit, però només s’aplica a candidats masculins. És clar que als Estats Units tampoc han tingut gaires candidates, però serà interessant veure quins són els patrons preferits en el cas de les candidates. Sospito que els resultats tampoc ens agradaran gaire. De totes maneres, és important identificar allò que no ens agrada de nosaltres mateixos. És el primer pas per poder-ho canviar i evitar que ens manipulin massa. Exactament igual que passa amb la publicitat. Però és que ara com ara, una campanya electoral no és gaire més que una gran campanya publicitària.

3 comentaris

  • August Garcia i Orri

    06/12/2015 16:44

    A mi em fa pensar en com són d’estranys els criteris que mouen la majoria. Per exemple en gustos televisius. Tothom que conec parla malement dels anomenats programes TV escombreries però després resulta que tenen una audiència difícil de superar amb programes ,diguem-ne, menys morbosos.
    La gràcia deu estar en educar a la gent a veure programes “millors”, de la mateixa manera que hauríem d’educar la societat a valorar els candidats en funció de les seves propostes i no del seu aspecte.

  • Pons

    04/12/2015 9:45

    Es la màgia de la democràcia, que el vot de tothom val exactament igual encara que els motius per votar a un candidat siguin totalment irrellevants de les polítiques del partit.

  • Jordi Sabaté

    04/12/2015 9:28

    No fa falta anar gaire lluny per veure que hi ha candidats d’aparador, que no coneixen ni el seu propi programa i que fins i tot, alguns dels seus, més seriosos, abandonen quan llegeixen el programa.

    El cas de Churchill és ben curiós. En alguns temes relacionats amb la guerra era un autèntic desastre però sabia molt bé el seu paper. No obstant en aquest cas, possiblement la gent volia tancar full i començar una vida nova un cop acabada la bogeria i qualsevol altre també hauria perdut.