La consciència.

Quan s’arriba als límits del coneixement no queda més remei que especular. Després toca mirar si les especulacions enllacen amb els coneixements actuals, intentar pensar experiments per posar a prova les idees boges que haguem tingut i imaginar conseqüències que es puguin deduir dels nostres models per veure si realment descriuen la realitat. Tots especulem, és molt divertit, però el més normal és que les idees que generem no tinguin gaire recorregut. No coincidiran amb el que ja sabem, el primer experiment les tombarà per terra o (molt freqüent) resultaran impossibles de verificar i, per tant, sense cap valor.

Un camp on anem curts d’especulacions amb un mínim de recorregut és el de la consciència. Tots som conscients (encara que, fins a quin punt en podem estar segurs que els altres tenen consciencia?). Però no tenim ni idea de que és exactament la consciència ni de com es genera.

Sabem que apareix en el cervell ja que per alterar la consciència cal alterar el cervell. Però a part d’això poca cosa més tenim. Oh sí! Disposem d’una quantitat fabulosa d’informació sobre el cervell, les neurones i els neurotransmissors. Però tot això no ens ha acostat gaire a entendre la consciència.

Ara és quan ens cal un geni que tingui una idea que expliqui com és la consciència i de pas canviï la història de la ciència. Per desgràcia, no anem sobrats de genis. El cas és que mirant un article, he topat amb un resum de les tres maneres que tenim de plantejar-nos que és la consciència. I és interessant reflexionar-hi. Més que res perquè implica reflexionar sobre nosaltres mateixos al nivell més profund.

El plantejament més “científic” és el de considerar la consciència com una propietat emergent. Allò que apareix quan un sistema adquireix prou complexitat i, a partir d’unes poques regles, comencen a passar coses noves que no es podien deduir observant els components individuals. Si heu vist un estol d’ocells movent-se com si fossin un organisme únic entendreu la idea. Segons aquest punt de vista, la consciència va emergint a mida que els sistemes nerviosos van anar adquirint complexitat al llarg de l’evolució. Com que dóna algun avantatge per sobreviure, la selecció natural es va encarregar de seleccionar-ho. En tot cas, la consciència seria un fenomen que estaria condicionat per les lleis de la natura.

Un altre plantejament és que la consciència és un fenomen deslligat de la física. Una entitat pura i exclusivament espiritual, (si ho voleu, un ànima generada per un Déu). Un fenomen que cau més enllà de les lleis de la natura i en el que la ciència no seria una eina vàlida per estudiar-la. Tots els dualismes ment-matèria serien versions més o menys elaborades d’aquesta visió.

I una tercera visió, estranya però també interessant, és que la consciència forma part de l’univers i que la ment només actua connectant-s’hi i modulant alguna cosa que ja existeix. Aquesta consciència primigènia sí que hauria de seguir les lleis de la natura, tot i que pot ser que alguna d’aquestes lleis encara estigui per descobrir. Segons aquest punt de vista, sí que podríem acabar entenent-la amb les eines de la ciència tot i que caldrà esperar a descobrir quina cosa és la que modulem amb la xarxa neuronal. Una visió curiosa, però que no desperta entusiasme entre els científics ja que facilíssimament és segrestada per visionaris, pseudocientífics i sonats varis. Ara mateix diria que no hi ha cap motiu per preferir-la, però tampoc es pot descartar sense més.

Tres visions diferents que ens fan reflexionar. Però el més interessant és intentar imaginar quina mena d’experiment hauríem de fer per posar-les a prova. Independent dels problemes tècnics, que sempre es poden resoldre, resulta molt complicat imaginar una prova que segons el resultat permeti decidir una opció o altre. Quan hi penses, t’adones de l’extraordinari repte que representa entendre el que és la consciència.

7 comentaris

  • marta sarró

    14/01/2016 20:47

    aquest dilema es molt interessant però ja fa anys que dura. Al 1975 Wilder Penfield va publicar “El misterio de la mente” (Ed Pirámide en castellà) que va tot sobre el dualisme (o no) i que fa reflexions molt interessants, sense arribar a cap conclusió, es clar…

  • JordiMB

    19/12/2015 14:54

    La primera. De debò cal donar-hi més voltes? Ara, és interessant conèixer les altres, encara que només sigui per esperit d’antropòleg afeccionat.

  • Jordi Busqué

    19/12/2015 0:26

    Jo tb voto per la primera. La segona i la tercera propostes es poden descartar experimentalment de forma molt fàcil: només cal donar una garrotada prou forta al cap de qui les proposa.

  • Manel Ros

    19/12/2015 0:05

    En Francesc Pujols va proposar una religió filla de la ciència. Deia que només s’ha de creure i defensar allò que hom sap d’una manera positiva, és a dir, científica i va ser capaç d’afirmar: “Jo, espiritualista, provaré l’existència de l’esperit amb les lleis que, fins ara, formaven el patrimoni del materialisme, i, ensems, donaré armes al materialisme per tal de provar que vénen de la matèria la major part de les facultats que els espiritualistes atribueixen a l’esperit”.

    La intuïció d’en Pujols no va ser suficient per treure’n l’entrellat, per això encara esperem el geni que demostri o refuti el postulat pujolsià: “Tal com hi ha matèria sense esperit, com en la pedra, hi ha esperit sense matèria, com en l’àngel”.

  • tramuntaire

    18/12/2015 13:02

    Jo també i per un motiu ben senzill: és la menys antropocèntrica. Potser el cervell humà és una de les coses més complexes de l’univers, però no deixa de ser matèria i energia i hauria de seguir les lleis de l’univers.

    Jo aposto per un problema de complexitat.

  • Daniel Closa

    18/12/2015 11:21

    Jo també… Però com es pot fer per esbrinar-ho? O per descartar les altres?

  • Pons

    18/12/2015 9:36

    Si hagués d’apostar per una triaria la primera