Arxiu del mes: gener 2016

Teletransportar un organisme

divendres, 29/01/2016

“Troben la manera de teletransportar un ésser viu!”; “La ciència a un pas de teletransportar un organisme viu”; “El teletransport d’éssers vius, cada vegada més a prop”. Aquests són alguns dels titulars que es podien llegir fa uns dies en articles plens de referències a Star Trek. Espectacular, ja que fa molta gracia (i una mica de por) gaudir de la capacitat de teletransportar-te instantàniament d’un indret a l’altre. Però, per descomptat que la cosa no va per aquí i comença a ser hora de fer una demanda important:

Amics físics! Feu el favor de deixar ben clar de que coi esteu parlant quan parleu de teletransport!!!

Quan un físic parla de teletransportar, gairebé sempre fa referència a propietats quàntiques. I sentir la paraula quàntica ja ens ha d’encendre les alarmes. Les coses no seran el que semblen. Aquesta és precisament una de les gràcies de la física quàntica. El que es teletransporta no són partícules, no són àtoms i, per descomptat, no són organismes. Es transporta l’estat quàntic de les partícules.

Això de l’estat quàntic és a manera de descriure les característiques d’algun sistema i pot ser moltes coses. L’espín d’un electró és el més conegut. L’electró pot actuar com si estigués girant cap a la dreta o cap a l’esquerra. Teletransportar l’estat quàntic d’un electró a un altre ve a ser com aconseguir que un giri en el mateix sentit que l’altre. Ep! No desapareix un electró i apareix a un altre costat. La informació sobre com està girant és el que es teletransporta a un altre electró diferent del primer però que ja existia.

El que deia. Molt menys excitant que el teletransportador de la nau Enterprise.

Aquesta vegada passa el mateix. Volen agafar un bacteri i teletransportar a un altre bacteri algunes propietats quàntiques del primer. Concretament posen l’exemple de teletransportar l’espín d’un electró d’un radical de glicina. Dit així perd bona part de la gràcia, però és el que hi ha. I com que, a més, els han de congelar, podem discutir si els organismes seguiran vius o no.

També n’hi ha que han especulat amb que el que es pot teletransportar es la memòria. No m’ha quedat clar si es refereixen a la memòria dels estats quàntics i tornem a tenir un problema de significat de les paraules, o fan referència al fenomen mental de la memòria. Això tampoc està clar ja que, per començar, encara no tenim gens clar que la memòria sigui un fenomen quàntic. Podria ser-ho, però també pot no ser-ho. Simplement encara no sabem quina és la seva base biològica de manera que tot és més que especulatiu.

Entenguem-nos. El que proposen fer és un avenç espectacular, però la idea que en traiem la majoria a partir dels titulars, no té gaire res a veure amb el que estan fent. Això acostuma a passar en la ciència, però en el cas de la física quàntica és una constant. Tant, que el primer manament per qualsevol periodista que es fiqui en temes de ciència hauria de ser “no agafaràs el nom de la quàntica en va”.

L’aroma d’un vell llibre

dijous, 28/01/2016

“Eran las siete de una calurosa tarde en las colinas de Seeonee, cuando papá Lobo despertó de su sueño diurno, rascóse, bostezó y estiró las patas una tras otra para quitarse de encima la pesadez que en ellas sentía aún. Mamá loba estaba hechada, caído el grande hocico de color gris sobre sus cuatro vacilantes y chillones lobatos, mientras la luna brillaba a la entrada de la caverna donde todos ellos vivían.”

Hi ha moments en els que vols tornar a indrets coneguts, a recordar la màgia de sentir-te jove, somiar amb aventures com les d’abans i refer camins que et són familiars. Una manera genial de fer-ho és tornar a llegir algun llibre que t’impactés quan eres jove. A les seves pàgines trobes sensacions oblidades, records perduts i emocions que mantenies ocultes. És una de les moltes màgies dels llibres i en el meu cas, un dels preferits és una vella edició de “El libro de las tierras vírgenes”. El que ara coneixem com “El llibre de la Selva”.

Hi ha, però, un detall important. Quan busco aquesta mena de recolliment, he de llegir el mateix exemplar del llibre. Les mateixes tapes dures, el mateix paper groguenc, les mateixes taques a les fulles i, sobretot, la mateixa olor de llibre vell. És una edició de 1944 que corria per casa i amb la que vaig descobrir que les històries originals eren infinitament millors que les ensucrades versions de Disney. El cas és que quan agafo un exemplar nou del mateix llibre,… no és el mateix.

Hi ha molts motius, però un d’important és l’objecte en sí i, sobretot, aquella olor particular i inconfusible de llibre vell. D’aquell vell llibre en concret. Una olor que no la genera cap producte individual sinó una barreja de moltes molècules volàtils que es van generant a mida que el llibre envelleix.

Els materials que componen un llibre són sobretot els del paper i els components particulars amb els que es va fer la tinta. Afegits a aquests components també hi ha productes per aclarir, per fixar, per donar textura, per facilitar la unió entre les fibres,…

La pasta de paper és fa a partir de la fusta d’arbres i es compon principalment de dos polímers de sucres: la cel·lulosa i la lignina. En el cas de la cel·lulosa es tracta de centenars o milers de molècules de glucosa unides de determinada manera i formant una mena de xarxa que dóna resistència als vegetals. La lignina, que és l’altre component fa una funció similar però químicament es més complex. És un polímer de fenols entrelligats de manera que la seva composició exacte varia segons la planta. Això fa que cada pasta de paper sigui lleugerament diferent.

El que passa és que amb els anys hi ha reaccions químiques que lenta, però inexorablement van trencant alguns dels components d’aquests polímers. Un trencament que pot passar de diferents maneres segons el grau d’humitat, l’exposició a la llum i, de nou, la composició inicial. La gràcia és que aquests fragments moleculars que es van deixant anar són compostos volàtils que acabem aspirant i detectant en forma d’una olor que dependrà de la barreja exacte de productes que alliberi aquell llibre en concret.

El benzaldehid i el furfural aporten olor a ametlles, l’etilbenzè i el toluè donen un toc dolç, la vainillina té, naturalment, aroma de vainilla, l’etil-hexanol afegeix aromes fruitals i el guaiacol un toc fumat. Com si parléssim de vins, els llibres vells tenen una barreja particular d’aromes transportats per uns productes químics generats a mida que els components del paper es van oxidant, hidrolitzant i alliberant.

Poques coses hi ha amb més capacitat per transportar-te mentalment al passat que els aromes que vas detectar en algun moment i que, no saps com, el teu cervell encara recorda amb precisió. En el cas dels vells llibres m’encanta com em fa tornar a reviure un passat llunyà al que, de tant en tant, m’agrada fer-hi una visita. També és una interessant manera de verificar que a més del contingut, l’objecte físic que el conté també té la seva importància.

I ara, si em permeteu, passaré una estona amb una vella amiga que, si m’hagués limitat a la versió Disney potser no hauria conegut mai.

“Esta es la historia de la gran guerra que Rikki-tikki-tavi sostuvo, con su solo esfuerzo, en los cuartos de baño de la gran bungalow, en el acantonamiento militar de Segowlee….”

Benvolguda Universitat

dimecres, 27/01/2016

Benvolguda Universitat, hem de parlar…

Jo sempre he confiat en tu. Sempre he pensat que eres mereixedora del prestigi que tenies i que havies guanyat a base de treball i rigor durant molts i molts anys. Representa que ets el temple del coneixement, el bressol de la ciència, la referència del saber. Els membres de la Universitat es dediquen a estudiar, investigar i transmetre el que aprenen i descobreixen. És per això que existeixes des de fa segles, oi?

Oh! Ja se no ets com les grans Universitats anglosaxones. En aquest país no tenim cap universitat entre les cent millors del planeta. No pots presumir de grans descobriments ni gaires premis Nobel entre els teus membres. En ciències, l’únic Nobel d’aquestes contrades va ser el gran Ramon y Cajal i ja en fa més de cent anys d’això. Aquest és un detall que no sembla amoïnar gaire a la societat però crec que a tu sí que t’hauria d’inquietar, al menys una miqueta.

De totes maneres, jo ja t’accepto tal com ets i valoro les teves modestes contribucions al coneixement científic. També tinc molt present la tasca de formació que fas i que permet que altres països més implicats amb la ciència disposin de professionals de bon nivell. Conec el país i se que no et puc demanar miracles.

Però des de fa un temps no entenc la teva actitud. De vegades et trobo amb males companyies i es fa difícil mirar a un altre costat. Tu, que presumies de racionalitat, de creure en les dades i no en modes, opinions o supersticions, aculls cursos d’astrologia. Tu que saps com ningú la importància de mesurar i demostrar abans d’afirmar res organitzes classes de reiki. Tu que em vas ensenyar el que era un àtom, un receptor, un placebo i un assaig doble cec organitzes cursos d’homeopatia.

Ja se que són casos puntuals i reconec que altres vegades has estat a l’altura de les circumstancies al retirar el suport i no donar altaveus als qui promouen just el contrari dels valors que defenses. Però fins i tot en això és freqüent que l’actitud de fermesa no surti de tu sinó que calgui recordar-t’ho.

El món canvia molt de pressa. Res de nou d’altra banda, però ara s’imposa la imatge i la simplicitat en els arguments. Si, ni que sigui per omissió, acabes donant la sensació que recolzes la superstició, quina autoritat et quedarà després? Amb quins arguments demanaràs a la societat que inverteixi en tu, en el coneixement i en la raó? Com exigim proves de l’eficàcia i seguretat dels medicaments si sota les teves sigles es defensa que n’hi ha prou amb la opinió subjectiva d’uns quants? Com vols aconseguir instal·lacions noves per estudiar l’Univers si fas cursos on l’energia és una cosa que flueix de les mans dels iniciats sense que calgui mesurar-la ni definir-la? Com pots deixar que es discuteixi la utilitat i seguretat de les vacunes amb arguments que no resisteixen una anàlisi seriosa sense alçar la teva veu de manera clara i decidida?

Igual que la muller del Cèsar havia de ser honesta i, a més semblar-ho, a tu et pertoca ser la defensora del coneixement científic, però també has de semblar-ho. Recorda que, qui calla, sembla que atorgui. Que membres de la teva comunitat defensin que la Terra no gira i és el centre de l’Univers, no ajuda en aquest sentit. I limitar-te a fer una nota dient que no recolzes aquesta postura, no acostuma a ser suficient. N’esperem molt més de tu. És veritat que fa mandra, és cansat i, sovint no serveix de gaire, però ho has de fer. Sinó, qui ho farà?

Universitat, malgrat que com qualsevol creació humana tens defectes, febleses i contradiccions, et pertoca ser el bastió del coneixement. No pas l’únic, per descomptat, però si un dels més importants. Per això m’inquieto si et veig apàtica quan toca defensar la teva postura. Però no em facis massa cas. Potser és que m’hi fixo massa…

El risc de la recerca

dimarts , 26/01/2016

Quan es dissenyen nous medicaments primer es fan un grapat d’estudis en els tubs d’assaig o en cultius de cèl·lules per veure si actuen sobre les molècules que pensem que actuen. Després toca fer les proves en animals per veure si segueix actuant com pensem i per identificar efectes secundaris. Per molt que fem proves en cèl·lules, un medicament pot actuar sobre un altre tipus de cèl·lules diferents o sobre combinacions de cèl·lules, de manera que cal provar-ho en éssers vius. Finalment arriba el moment en que cal provar-ho en humans. Primer en voluntaris sans, per veure si encara s’escapa algun efecte inesperat, i després en pacients per comprovar si realment cura allò que esperem curar.

Un procés llarg, car, empipador i arriscat. Però de moment no hem trobat cap manera de fer-ho millor. El risc pels humans és petit, ja que abans que ningú el prengui s’ha provat en moltes condicions. Però per molt petit que sigui, mai no és zero, i això s’ha posat de manifest de manera tràgica aquest gener.

A França, l’empresa Biotrial es dedica precisament a això, a fer assaigs clínics de nous fàrmacs. Feia uns mesos que estaven provant un producte anomenat BIA-10-2474 que actua com un inhibidor de la “hidrolasa de les amides dels àcids grassos” o FAAH (per fatty acid amide hydrolase en anglès). Aquest enzim participa, entre altres coses en la degradació dels endocannabinoides i això el fa molt interessant en els tractaments contra el dolor.

Els endocannabinoides son uns productes que fabrica el nostre cos (com la anandamida) i que actuen sobre algunes vies nervioses relacionades amb les sensacions d’eufòria, inhibició del dolor, memòria, sòn, i moltes altres. La gràcia del la marihuana (Cannabis) és que conté productes (els cannabinoides) similars als endocannabinoides que també activen aquestes vies.

El cas és que controlar els nivells d’aquests productes pot ser útil en diferents malalties. Per exemple, hi ha qui nota molt dolor perquè té pocs endocannabinoides. Si aturéssim l’enzim que els degrada, la quantitat que tindria augmentaria i el dolor seria menor. Per això hi ha diferents medicaments enfocats a inhibir la FAAH. El cas del BIA-10-2472 és estrany perquè ja havia passat totes les proves en cèl·lules i en animals, però també s’havia administrat a humans sense problemes. El que passa és que en els medicaments cal assegurar-se que dosis més altes tampoc donen problemes, de manera que el set de gener van començar un estudi administrant dosis cada vegada més elevades.

En principi pensaven que encara estaven dins els marges de seguretat, però va resultar que no. Sis dels voluntaris van començar a tenir problemes neurològics entre el tercer i el cinquè dia i un d’ells va morir. Per descomptat, l’estudi es va interrompre immediatament. També altres estudis sobre diferents inhibidors de la FAAH fets per altres empreses. Una història tràgica que recorda una altra que va passar l’any 2006 (tot i que al final, els afectats per aquell cas se’n van sortir)

Ara mateix no se sap que va causar aquests efectes. Com que va passar quan provaven les dosis altes sembla que no estaria relacionat directament amb la FAAH. El medicament pot interactuar, en els humans, amb algun altre enzim que seria el que els ha causat la mort. La interacció seria baixa, de manera que a dosis normals, no es notaria però a dosis més elevades ja tindria importància. O potser hi ha algun òrgan que el transforma en alguna molècula tòxica pels humans però fins que no se’n pren molt no es nota la toxicitat.

En tot cas ara tocarà investigar el que ha passat i veure que passa amb altres fàrmacs similars. Però sobretot caldrà tornar a revisar els protocols per fer els assaigs amb medicaments. Sempre arribarà un moment en que algú haurà de provar per primera vegada el fàrmac i mai no podrem reduir el risc del tot, però hem de fer que sigui tant baix com sigui possible.

Un nou planeta al sistema solar? Potser…

dilluns, 25/01/2016

Ja va passar una vegada, al segle XIX. El moviment que feia Urà mentre orbitava el Sol no era normal. Les lleis de Newton permetien calcular on s’havia de trobar cada planeta en cada moment, però Urà no en feia cas i de vegades anava massa de pressa mentre que en altres moments alentia el seu camí. Una possible explicació era que hi hagués un altre planeta més enllà que, amb la seva gravetat “estirés” d’Urà, modificant el seu camí. El matemàtic i astrònom francès Urbain Le Verrier va fer els càlculs necessaris per predir on havia de trobar-se un planeta que justifiqués les anormalitat d’Urà i un any després es va descobrir Neptú allà on havien previst.

Doncs potser (només potser!) la història es repetirà. Aquests dies s’ha anunciat la presència d’un novè planeta al sistema solar. Però de moment encara no s’ha descobert. Simplement han fet els càlculs que permetrien explicar algunes anormalitats dels sistema solar. No és poca cosa, però podrien haver-hi altres explicacions i, fins que efectivament no es detecti el planeta no es podrà parlar de descobriment.

Amb el sistema solar passa una cosa curiosa. Normalment pensem en els vuit planetes de sempre, que tenen orbites aproximadament circulars al voltant del Sol. En realitat són el·lipses, però molt poc marcades. Després hi havia Plutó, que sempre va ser una llauna perquè, a més de molt petit, ell sí que seguia una el·lipse ben diferent a la resta que, a més estava inclinada respecte del pla on orbitaven la resta de planetes.

I desprès es van descobrir més planetes nans com Plutó, molt allunyat i amb òrbites inclinades, en forma d’el·lipses molt marcades i que els portaven tremendament lluny del Sol. Ara ja en coneixem un grapat, i aviat es va notar una cosa estranya en els que tenien les òrbites més grans. Si mirem l’esquema de les seves trajectòries salta a la vista:

 

Els planetes de tota la vida estarien confinats a la zona petita il·luminada el centre. Però tots els de la resta, dels molt allunyats com Sedna i altres que encara només tenen sigles com 2004VN112 o 2013RF98, apunten a una banda del Sistema Solar. Casualitat? Podria ser, però qui hi creu en les casualitats? Era millor buscar-hi una explicació, i la que han proposat és l’existència d’un gran planeta que orbita seguint una el·lipse que el porta a l’altre banda del sistema solar i que explicaria el moviment d’aquests petits planetes nans. Hauria de ser un planeta relativament gran, proper a la mida de Neptú, i que seguiria una òrbita que el duria llunyíssim del Sol en l’afeli, el punt més llunyà. Mart triga dos any a completar una òrbita, Júpiter en triga dotze i Neptú en triga cent seixanta cinc. Però aquest nou planeta és d’una altra divisió ja que trigaria més de quinze mil anys a fet la volta complerta al Sol.

 

Els càlculs resulten raonablement convincents i explicaria també el moviment d’algun altre planetet que es mou quasi perpendicular al pla orbital. De manera que no es una cosa que es pugui descartar sense més ni molt menys. Però podrien haver-hi altres explicacions, de manera que fins que no trobem al planeta, no podrem parlar de descobriment.

Ara tocarà agafar telescopis i buscar per la zona on presumptament s’ha de trobar el planeta. Un puntet de llum feble que es mourà molt poc i que com que està en la zona del pla de la galàxia, costarà de veure. Però tècnicament es pot fer. Si està allà aquest nou planeta, l’hauríem de poder localitzar en els propers anys.

Cada vegada sembla més clar que la idea que tenim del sistema solar només és la del nucli interior, però que la perifèria és molt més gran i interessant del que pensàvem.

I ara, el virus Zika

divendres, 22/01/2016

Un altre virus per afegir a les epidèmies associades amb la globalització. Ara toca el torn de patir pel virus Zika. Com passa sovint, el nom deriva del primer indret on es va identificar. En aquest cas va ser l’any 1947, en un mico malalt als boscos de Zika, a Uganda. De nou, un virus africà que ha sortit del continent i ara es va escampant a la mateixa velocitat que els turistes o els avions que connecten arreu del planeta.

El contagi no és persona a persona sinó que cal un mosquit que faci d’intermediari. En concret, ho fan els mosquits del gènere Aedes, dels quals n’hi ha diferents espècies arreu del planeta i que també transmeten altres virus, com el dengue, el Chikungunya, o la febre groga. Per això pot passar que un mosquit s’amagui dins d’un avió i faci el salt a un altre continent o, simplement, que un turista s’infecti de Zika per una picada de mosquit, torni al seu país d’origen estan encara malalt i, allà, li piquin més mosquits que iniciaran una cadena de contagis al nou indret. Com que per allà ningú haurà estat en contacte amb el virus i, per tant, ningú tindrà anticossos, la expansió serà bufar i fer ampolles.

L’any 2015 va tenir lloc un brot al Brasil i se sospita que va arribar l’any anterior, el 2014, durant els mundials de futbol. A partir d’aquell moment es va anar escampant arreu i colonitzant Amèrica del Sud en direcció nord. Ara ja ha arribat a Mèxic i ja hi ha algun cas identificat als Estats Units. Per l’altra banda, Àsia tampoc se n’ha lliurat i hi ha una soca asiàtica del virus que va sorgir per Malàisia i que ja circula per Indonèsia i fins i tot Micronèsia. De fet, les anàlisis del genoma suggereixen que el Zika de Brasil no va venir de l’Àfrica sinó que és la versió asiàtica.

En principi la infecció per Zika no és massa greu. Dura entre dos i set dies i tens mal de cap, febre, picor a la pell i conjuntivitis. Tots són símptomes relativament lleus, de manera que no se’n feia massa cas. Però sembla que en dones embarassades la cosa pot ser molt més greu i afectaria als fetus, que no s’acabarien de desenvolupar correctament. En concret es sospita (tot i que encara no hi ha certesa) que està relacionat amb casos de microcefàlia en nadons. Criatures que neixen amb un cap anormalment petit. De fet, a Brasil s’ha multiplicat per vint la incidència de casos de nens amb microcefàlia. Una altra patologia que potser hi estigui relacionada és l’anomenada síndrome de Guillain-Barré. De nou, no està clara la relació tret que en indrets on hi ha brots de Zika s’ha observat un augment d’aquestes malalties.

Ara com ara no hi ha tractament més enllà d’analgèsics pel dolor. Però, es clar, en el cas de les dones embarassades la cosa és més inquietant. Cal evitar com sigui les picades dels mosquits…, com si això fos senzill! I cal aprofundir en la recerca sobre aquest virus per trobar, tant de pressa com es pugui, algun tractament o vacuna.

I prendre-ho amb calma. En un món cada vegada mes globalitzat, les malalties també es fan globals. Només es qüestió de temps que arribi per Europa. Igual que ha arribat el mosquit tigre o el virus de Chikungunya. La pregunta és la de sempre en aquests cassos: Quants virus més queden amagats en indrets remots esperant a donar un pas endavant i començar a escampar-se? La resposta, per ara, és que no ho sabem, però que segurament ho anirem descobrint per les males.

Les hormones de la reina

dijous, 21/01/2016

La nostra vida està controlada per moltes coses. La càrrega genètica que hem heretat, l’ambient on vivim, el menjar de que disposem, l’educació que hem tingut,… un grapat de factors que ens condicionen i sobre els que tenim diferents nivells de control. Un dels elements que configuren la nostra manera de ser són les hormones.

En els homes no hi ha canvis massa marcats, però el fet de tenir hormones masculines ja predisposa a determinades actituds. Més agressivitat, més tendència a la cooperació, menys cura de les cries… En les dones el ball hormonal és més marcat per causa del cicle menstrual i també condiciona comportaments i actituds. De vegades s’exagera la seva influencia i de vegades es menysté excessivament però segurament no ens podem queixar ja que altres organismes estan molt més condicionats per les seves hormones.

Les abelles (Apis mellifera) tenen una manera de viure molt curiosa. Al rusc hi ha una sola femella reina, dedicada tota la vida a pondre ous per mantenir la colònia. Els abellots, mascles, fan poca cosa més que fecundar-la. I les abelles obreres fan tota la resta de la feina. És curiós, ja podríem pensar que les obreres són femelles i podrien aparellar-se amb els mascles. La seva vida seria més interessant i també més complicada. Però el cas és que no ho fan i la culpa de tot plegat és d‘una hormona.

La abella reina, que es desenvolupa com a tal ja que està alimentada exclusivament amb gelea reial, una substància fabricada per les obreres i que conte una hormona anomenada roialactina que és la responsable de fer que la larva esdevingui una reina.

Però la hormona important serà l’àcid 9-oxo-2-decenoic (9-ODA). Aquesta hormona (feromona més aviat) és la que li permet a la reina controlar el rusc. Actua sobre la resta d’obreres inhibint el desenvolupament dels seus ovaris, de manera que mai esdevenen reproductores. I d’altra banda, actua sobre els mascles induint-los a copular amb la reina. Això ho fan al principi de la vida de la reina, quan vola per formar la seva colònia. Els mascles copulen i després ja poden morir. La reina s’estableix amb l’esperma emmagatzemat i ja pot posar-se a pondre milers i milers d’ous la resta de la seva vida.

Nosaltres ens podem queixar de les hormones, però exagerem. Si n’hi hagués una que ens controlés la vida com ho fa el 9-ODA a les abelles sí que tindríem motius de queixa. Comparat amb elles, les nostres hormones i feromones semblen de segona divisió.

Doncs no. No és la primera flor nascuda a l’espai.

dimecres, 20/01/2016

És fascinant la imatge de la primera flor que ha brotat a l’espai. L’astronauta Scott Kelly va penjar la foto i de seguida es va fer famosa. Es veu que és una flor del gènere Zínnia (no he trobat l’espècie concreta) i forma part d’un programa espacial per cultivar aliments a l’espai per a tripulacions de futures missions. La idea és fàcil d’entendre. Disposar de vegetals frescos cultivats al mateix espai representa una font de nutrients de qualitat pels astronautes. A més, tenir plantes creixent per la nau també millora l’estat psicològic de la tripulació.

Tot perfecte, excepte un petit detall. Anteriorment ja havien florit vegetals a l’espai. Aquesta zínnia és indiscutiblement bonica, però no és la primera flor de l’espai.

D’estudis amb vegetals a l’espai se n’han fet bastants. La part pràctica de l’alimentació dels astronautes és òbvia, però ja abans n’havien fet per estudiar fisiologia de les plantes des d’un punt de vista exclusiu del coneixement. La majoria dels vegetals creixen en direcció vertical. Fins i tot si els plantes en una paret, també tenen tendència a anar cap amunt. Això indica que els vegetals distingeixen “amunt” de “avall”. Tenen mecanismes per detectar la gravetat.

Quan es va fer possible treballar a gravetat zero, era fàcil veure que els botànics voldrien esbrinar com creixerien els vegetals si els deixàvem sense l’estímul de la gravetat. Els primers estudis són tan antics com dels anys vuitanta, fets pels soviètics en una de les naus del programa Salyut. Aquest va ser un precursor de les estacions espacials i va consistir en set naus que es van mantenir en òrbita durant períodes extraordinàriament llargs per l’època. La Salyut-7 s’hi va estar des de 1982 fins al 1991 i va ser on es va fer el primer intent amb èxit de fer créixer plantes a l’espai.

Això ho va remarcar el llibre Guinness dels rècords de l’any 1982. La tripulació va fer créixer i va completar el cicle biològic sencer de plantes de Arabidopsis thaliana, segurament el vegetal més estudiat pels científics. Aquelles van ser les primeres flors que van florir a l’espai i ja en fa més de quaranta anys. Tot i que no he trobat fotos d’aquelles en concret, cal dir que la flor de l’Arabidopsis potser és molt petita i no és tan maca com la Zínnia, però tampoc és lletja.

La NASA va fer florir més plantes, també d’Arabidopsis, als transbordadors espacials. L’any 1993, a la missió STS-51, el transbordador espacial Discovery va portar un altre grapat de plantes d’Arabidopsis dins del marc dels experiments CHROMEX . L’experiment CHROMEX-04 consistia en repartir 12 plantes, unes es van quedar a Terra i les altres van enlairar-se i es van cuidar durant deu dies a l’espai fins que van florir. La idea era comparar les flors d’unes i altres. Per cert, als estudis publicats l’any 1996 fan notar que no van trobar diferències morfològiques remarcables.

Van haver-hi més experiments amb plantes i flors a l’espai, de manera que sorprèn que aquesta vegada hagi tingut tan ressò. Però el motiu és senzill. En les anteriors ocasions, els astronautes no van penjar la foto de les flors a Twitter. Potser és un bon moment per recordar que abans de Twitter i la resta de xarxes socials, també hi havia vida, també es van fer coses interessants i també van passar fets remarcables.

La flor de zínnia que s’ha fet famosa no és la primera flor de l’espai. Simplement és la primera twittejada i instagramejada des de l’espai. I aquesta confusió dóna que pensar…

Hipernova

dimarts , 19/01/2016

Una de les millors coses que passen amb la ciència és quan apareix alguna cosa nova que no saps explicar. Son els moments que obliguen a repassar les teories i mirar si són incomplertes i cal ampliar-les o simplement són incorrectes i cal bastir-ne de noves. I tot sembla indicar que els astrònoms es troben en aquesta tessitura.

El 14 de Juny del 2015 el “All Sky Automated Survey”, un sistema de seguiment automàtic d’estels que fa el seguiment de prop de vint milions d’estrelles, va detectar un canvi sobtat en la lluminositat d’una d’elles. Semblava una supernova situada en una galàxia a 3800 milions d’anys llum de la Terra. Una supernova és l’esclat final que fa una estrella de determinades dimensions quan se li esgota el combustible que la manté brillant i es consideren uns dels esdeveniments còsmics més violents de l’Univers.

Però aquella supernova, batejada com ASASSN-15lh, tenia alguna cosa anormal. Les supernoves es caracteritzen per emetre una immensa quantitat de llum durant un temps relativament breu. La seva brillantor pot multiplicar la del nostre Sol per cinquanta o cent mil milions. Però ASASSN-15lh va trencar tots els esquemes. La seva lluminositat era cinc-cents setanta mil milions de vegades superior al nostre Sol. De fet ella sola va brillar vint vegades més que tota la nostra galàxia!

Per aquestes supernoves tan extremadament brillants es fa servir el nom de supernoves superlluminoses o (a mi m’agrada més) “hipernoves”. El problema amb ASASSN-15lh és que no tenim manera d’explicar d’on treu tota aquesta brillantor. Simplement, les teories que teníem no serveixen per explicar aquest nou monstre còsmic.

De totes maneres, cal anar amb calma. I el primer serà verificar les dades, enfocar el telescopi Hubble en aquella direcció i comprovar que ASASSN-15lh està on pensem que està. No fos cas que haguéssim errat en la distancia, la galàxia on es troba o qualsevol altra dada que “normalitzés” les seves característiques. No sembla massa probable, però cal estar-ne ben segurs abans de llençar les teories actuals. I si es confirma, tocarà començar a imaginar nous processos, noves teories i noves maneres d’empènyer el coneixement una mica més enllà.

I, per descomptat, podem donar gràcies que aquesta inimaginable explosió ha passat tan lluny. Més que res perquè aquest és d’aquells fenòmens que generen tanta radiació que fregeix els planetes de les estrelles del voltant en un radi de molts anys llum.

La lliçó del cangur

dilluns, 18/01/2016

Una imatge ha esdevingut viral ja que és de les que et trenca el cor. Un cangur mascle intentant alçar el cos de la femella morta en una ultima abraçada a la seva companya. El fotògraf va explicar que “…era com allò que es veu a les pel·lícules. Quan algú s’aixeca sobre un cos i diu “no, no. Si us plau, no et moris “. Va ser una cosa increïble de veure“. De vegades els animals ens donen lliçons que costen d’oblidar.

Entendridor… o potser no.

Un problema que tenim els humans és que tenim una fabulosa tendència a tractar als animals com si també fossin humans. És el que se’n diu “antropomorfisme” i és un error greu si realment volem entendre com és el món. Molt probablement en Walt Disney i les seves pel·lícules, farcides d’animalons cantant, ballant i comportant-se com humans, tenen part de la culpa. De totes maneres, això d’interpretar el comportament dels animals segons els patrons de comportament humà és un error que els humans sempre hem comés.

El que els etòlegs han dit de la foto és una història bastant diferent del que sembla a primera vista. El mascle mostra signes d’excitació sexual, i en aquesta espècie de cangurs (Macropus giganteus) el comportament dels mascles durant la còpula pot ser molt agressiu, tant amb altres mascles com amb la femella. El més probable és que l’agafi perquè malgrat que estigui morta encara intenti copular amb ella, i no es pot descartar en absolut que la causa de la mort de la femella fos el mateix mascle.

L’error és fàcil d’entendre. El cangur fa un gest semblant al que hem vist fer als humans en les pel·lícules quan el company mor. La mirada sembla trista, com la que fem els humans en aquestes situacions. I ningú es fixa en els genitals del cangur ja que els humans som molt discrets i, després de tot, tampoc sabem quin aspecte tenen (el penis per sota dels testicles?).

Amb el temps hem aprés a interpretar el comportament d’alguns animals domèstics. I fins i tot en aquests, errem moltes vegades malgrat que ens costi acceptar-ho. Però pretendre deduir emocions o intencions als animals basant-nos en els senyals que fem els humans és un disbarat. Molts animals tenen sentiments, però és absurd pensar que els mostren de la mateixa manera que ho fem nosaltres.

Moltes vegades es posa l’àguila com a símbol de noblesa i decisió. Per això apareix en molts escuts. Costa no fer-ho quan observes aquella mirada decidida que tenen. En realitat és només casualitat que el plec supraorbital de l’àguila tingui una forma similar a la de les celles d’algú que ha pres una decisió i que la forma del bec recordi la d’algú amb els llavis premuts també per estar decidit.

Considerem els dofins animals simpàtics sobretot per el somriure permanent que mostren. De fet no estan somrient sinó que l’estructura de la seva boca fa que tingui una forma similar a la d’un humà somrient. Segurament poden estar de bon o mal humor, però ho demostren a la manera dels dofins, no a la dels humans.

Els camells es consideren animals altius i creguts. És inevitable ja que alcen el cap en un gest de menyspreu difícil d’ignorar. Passa que aquest és un gest de menyspreu en els humans. En els camells només és la postura a la que els obliga l’estructura del crani i fa que l’orifici del nas quedi per sobre dels ulls.

Els ocells que tenen el bec petit, ulls proporcionalment grans i front alt els considerem entranyables, però només és perquè aquesta estructura del cap l’associem inconscientment amb l’estructura del cap dels nadons. Si tenen bec llarg i front tirat enrere ja els mirem diferent.

De manera que potser sí que podem aprendre alguna cosa de la foto dels cangurs. I és que molt sovint, les coses no són el que semblen.

(Per cert. Considerar al cangur com un sinistre violador assassí amb un toc de necrofília tornaria a ser un error d’antropomorfisme. Simplement passa que la vida salvatge és com és.)