Amb el lliri a la mà

La flor d’aquests dies sembla que haurà de ser el lliri. Més que res perquè molta gent descobreix, opina, pensa, que ells o altres han anat amb el lliri a la mà. I anar amb el lliri a la mà sempre s’acaba pagant.

Pensant en els lliris m’he adonat que en sabia ben poca cosa, a part de la frase feta i del fet que es fa servir com a símbol de puresa. També que està a l’escut dels reis de França. La famosa flor de lis no deixen de ser lliris. En francès fleur de lis vol dir literalment flor de lliri.

En realitat passa com amb totes les plantes. Si mires a llocs de fitoteràpia trobes que té propietats antiinflamatòries, diürètiques, antiasmàtiques, emètiques, expectorants i purgants. Al igual que la majoria de vegetals, conté un munt de principis actius i, en conseqüència, presenta molts efectes potencials. Cal dir, però, que d’estudis clínics complerts gairebé no n’hi ha, de manera que molts dels efectes caldria verificar-los. Però el més interessant no l’he trobat en la seva composició bioquímica ni en els nivells d’olis essencials sinó en l’etimologia. Ja sabeu que m’encanta descobrir l’origen de les paraules. Però poques vegades trobo seqüències tan llargues que em transportin tant cap al passat.

El primer embolic amb el nom m’ha sorgit quan he vist que en un indret parlaven de l’obtenció de tints a partir del lliri gracies al seu color… blau. Ostres! Si els lliris són blancs. De fet, el mateix nom científic (Lilium candidum) ho indica, ja que candidum en llatí vol dir “molt blanc”. Al final era un embolic que m’havia fet al no especificar de quin lliri parlava. I és que, a més del lliri habitual, el blanc, també hi ha el lliri blau (Iris germànica) i cal anar amb compte de no confondre’s. En castellà, al lliri blanc li diuen “azucena”, i així hi ha menys embolic. En realitat, i com passa amb quasi totes les flors, la planta té molts noms (lliri de Sant Antoni, Vara de san José,…) segons la zona geogràfica.

L’interessant és l’origen de la pròpia paraula lliri. En llatí, el que es fa servir pel nom binomial de la planta, es diu lilium, que alhora deriva del grec, λείριον, leirion (tot i que també li deien sûson). Fins aquí no és massa complicat, però el cas és que aquest “leiron” grec deriva de l’antic copte “hleri” o “hreri”, que al seu temps prové del demòtic “hrry”. Aquesta denominació està emparentada amb la paraula egípcia “hrrt” que volia dir, senzillament, “flor”.

Però és que, a més, el castellà “azucena” o en català “assutzena” inicien una altra seqüència ja que provenen de l’àrab assussana, derivada de l’àrab clàssic sussánah. Aquests l’havien agafat de l’altra paraula que feien servir els grecs, sûson, que al seu temps deriva de l’arameu “sōsantā”. Aquesta deriva del copte “sosen” que en antic egipci era “sšn” (que he vist que es pronuncia seh-san) en referència, específicament, a les flors del lotus del Nil.

Per una banda, hrrt, hrry, hreri, hleri, leiron, lilium, lliri. Per l’altra sšn, sosen, sōsantā, sûson, sussánah, assussana, azucena. Mirant només les paraules inicials i les finals mai diríem que estan unides per seqüències de segles de converses al voltant d’aquelles flors blanques que simbolitzaven la puresa i la innocència. Cultures, guerres, migracions i intercanvis culturals van anar generant petits canvis fonètics que, acumulats al llarg dels temps, van anar modificant la Hrrt i la Sšn inicials fins fer-les irreconeixibles. Un mecanisme simple amb el que topes constantment estudiant l’evolució de les espècies, dels òrgans i fins i tot de les molècules i que com a biòleg sempre he trobat absolutament fascinant.

3 comentaris

  • Daniel Closa

    08/01/2016 15:34

    Pons: I tant que evolucionen. però aquestes línies evolutives dels lliris em van encantar.

    Esther: Mira que ets maranya! Jo se la resposta, però me la guardo :-)

  • Esther

    08/01/2016 14:05

    el Cistus albidus té la flor rosada…. qui vulgui saber perquè es diu “albidus” que busqui, que busqui…

  • Pons

    08/01/2016 10:08

    Ja veig, igual que éssers vius les paraules també van evolucionant.