Un nou planeta al sistema solar? Potser…

Ja va passar una vegada, al segle XIX. El moviment que feia Urà mentre orbitava el Sol no era normal. Les lleis de Newton permetien calcular on s’havia de trobar cada planeta en cada moment, però Urà no en feia cas i de vegades anava massa de pressa mentre que en altres moments alentia el seu camí. Una possible explicació era que hi hagués un altre planeta més enllà que, amb la seva gravetat “estirés” d’Urà, modificant el seu camí. El matemàtic i astrònom francès Urbain Le Verrier va fer els càlculs necessaris per predir on havia de trobar-se un planeta que justifiqués les anormalitat d’Urà i un any després es va descobrir Neptú allà on havien previst.

Doncs potser (només potser!) la història es repetirà. Aquests dies s’ha anunciat la presència d’un novè planeta al sistema solar. Però de moment encara no s’ha descobert. Simplement han fet els càlculs que permetrien explicar algunes anormalitats dels sistema solar. No és poca cosa, però podrien haver-hi altres explicacions i, fins que efectivament no es detecti el planeta no es podrà parlar de descobriment.

Amb el sistema solar passa una cosa curiosa. Normalment pensem en els vuit planetes de sempre, que tenen orbites aproximadament circulars al voltant del Sol. En realitat són el·lipses, però molt poc marcades. Després hi havia Plutó, que sempre va ser una llauna perquè, a més de molt petit, ell sí que seguia una el·lipse ben diferent a la resta que, a més estava inclinada respecte del pla on orbitaven la resta de planetes.

I desprès es van descobrir més planetes nans com Plutó, molt allunyat i amb òrbites inclinades, en forma d’el·lipses molt marcades i que els portaven tremendament lluny del Sol. Ara ja en coneixem un grapat, i aviat es va notar una cosa estranya en els que tenien les òrbites més grans. Si mirem l’esquema de les seves trajectòries salta a la vista:

 

Els planetes de tota la vida estarien confinats a la zona petita il·luminada el centre. Però tots els de la resta, dels molt allunyats com Sedna i altres que encara només tenen sigles com 2004VN112 o 2013RF98, apunten a una banda del Sistema Solar. Casualitat? Podria ser, però qui hi creu en les casualitats? Era millor buscar-hi una explicació, i la que han proposat és l’existència d’un gran planeta que orbita seguint una el·lipse que el porta a l’altre banda del sistema solar i que explicaria el moviment d’aquests petits planetes nans. Hauria de ser un planeta relativament gran, proper a la mida de Neptú, i que seguiria una òrbita que el duria llunyíssim del Sol en l’afeli, el punt més llunyà. Mart triga dos any a completar una òrbita, Júpiter en triga dotze i Neptú en triga cent seixanta cinc. Però aquest nou planeta és d’una altra divisió ja que trigaria més de quinze mil anys a fet la volta complerta al Sol.

 

Els càlculs resulten raonablement convincents i explicaria també el moviment d’algun altre planetet que es mou quasi perpendicular al pla orbital. De manera que no es una cosa que es pugui descartar sense més ni molt menys. Però podrien haver-hi altres explicacions, de manera que fins que no trobem al planeta, no podrem parlar de descobriment.

Ara tocarà agafar telescopis i buscar per la zona on presumptament s’ha de trobar el planeta. Un puntet de llum feble que es mourà molt poc i que com que està en la zona del pla de la galàxia, costarà de veure. Però tècnicament es pot fer. Si està allà aquest nou planeta, l’hauríem de poder localitzar en els propers anys.

Cada vegada sembla més clar que la idea que tenim del sistema solar només és la del nucli interior, però que la perifèria és molt més gran i interessant del que pensàvem.

5 comentaris

  • Daniel Closa

    25/01/2016 19:25

    Carquinyol. A sistema solar som molt centrals!

    Pons: Home! Mica a mica anem coneixent. No ho farem tot d’una tacada, que no tindria gràcia!

    tramuntaire: Sembla demostrat que si estàs al centre, costa molt la perifèria.

    Jordi Domènech: De fet, la NASA ja ha avisat que hi ha altres maneres de justificar aquestes òrbites. I la de la trobada amb un estel proper també té la seva gràcia. Una cosa similar a la estrella de Scholz, però més propera. En tot cas, caldrà apuntar els telescopis i posar a prova la hipòtesi.

  • Jordi Domènech

    25/01/2016 15:37

    Amb les dades que han donat, aquest planeta hauria de ser aproximadament de magnituds17. El seu moviment segurament seria massa petit per detectar-se amb les tècniques emprades per a asteroides i fins i tot objectes del cinturó de Kuiper, però la seva paral·laxi seria molt gran, i hauria de ser fàcilment detectable per la missió Gaia, llevat que per casualitat estigués davant d’un camp estel·lar molt dens o molt prop d’un objecte brillant.
    El problema més gran que li veig a aquest hipotètic planeta, és com ha anat a parar amb una òrbita amb periheli tan llunya. Si es va formar a la zona dels planetes gegants —més enllà la densitat de matèria sembla massa baixa per formar planetes— un encontre gravitatori l’hagués pogut expulsar del sistema solar, o posar en una òrbita molt el·líptica, però no allunyar el periheli. Un disc de protoplanetes podia haver fet aquesta funció, però tots els càlculs em diuen que ni de lluny podia tenir prou densitat.
    La possibilitat que el Sol, des de l¸orígen fos una mena d¸estrella doble, en la que el segon component no era ni una nana, ni nana bruna, ni tan sols planeta amb massa de l’ordre de la de Júpiter, no es pot descartar ja que la presumpta òrbita és similar a la d¸algunes estrelles nanes a l’entorn d’estrelles més grans, però és improbable el col·lapse gravitatori d’un núvol de gas i pols en un objecte tan petit.
    A nivell intuïtiu, m’inclino més a pensar que la causa de l’anomalia en les òrbites dels objectes més enllà del cinturó de Kuiper, podria venir d’un encontre relativament proper, posem a 0,1 anys llum, amb una altra estrella. Calculant amb les dades locals actuals de la nostra zona de la galàxia, cada 3.000 milions d’anys —això és només un ordre de magnitud— el Sol hauria de passar a menys de 0,1 anys llum d’una altra estrella, o sigui que pot ser versemblant, Aquest encontre hauria enviat molts objectes fora del sistema solar, i hauria distorsionat les òrbites de molts altres en unes direccions privilegiades.

  • tramuntaire

    25/01/2016 11:32

    Fins i tot a nivell de sistema solar som uns centralistes.

  • Pons

    25/01/2016 10:02

    Volem conèixer l’únivers i ni tan sols coneixem qui viu en el nostre sistema solar

  • Carquinyol

    25/01/2016 9:55

    Els perifèrics sempre hem estat més interessants que els centrals… ;)