El risc de la recerca

Quan es dissenyen nous medicaments primer es fan un grapat d’estudis en els tubs d’assaig o en cultius de cèl·lules per veure si actuen sobre les molècules que pensem que actuen. Després toca fer les proves en animals per veure si segueix actuant com pensem i per identificar efectes secundaris. Per molt que fem proves en cèl·lules, un medicament pot actuar sobre un altre tipus de cèl·lules diferents o sobre combinacions de cèl·lules, de manera que cal provar-ho en éssers vius. Finalment arriba el moment en que cal provar-ho en humans. Primer en voluntaris sans, per veure si encara s’escapa algun efecte inesperat, i després en pacients per comprovar si realment cura allò que esperem curar.

Un procés llarg, car, empipador i arriscat. Però de moment no hem trobat cap manera de fer-ho millor. El risc pels humans és petit, ja que abans que ningú el prengui s’ha provat en moltes condicions. Però per molt petit que sigui, mai no és zero, i això s’ha posat de manifest de manera tràgica aquest gener.

A França, l’empresa Biotrial es dedica precisament a això, a fer assaigs clínics de nous fàrmacs. Feia uns mesos que estaven provant un producte anomenat BIA-10-2474 que actua com un inhibidor de la “hidrolasa de les amides dels àcids grassos” o FAAH (per fatty acid amide hydrolase en anglès). Aquest enzim participa, entre altres coses en la degradació dels endocannabinoides i això el fa molt interessant en els tractaments contra el dolor.

Els endocannabinoides son uns productes que fabrica el nostre cos (com la anandamida) i que actuen sobre algunes vies nervioses relacionades amb les sensacions d’eufòria, inhibició del dolor, memòria, sòn, i moltes altres. La gràcia del la marihuana (Cannabis) és que conté productes (els cannabinoides) similars als endocannabinoides que també activen aquestes vies.

El cas és que controlar els nivells d’aquests productes pot ser útil en diferents malalties. Per exemple, hi ha qui nota molt dolor perquè té pocs endocannabinoides. Si aturéssim l’enzim que els degrada, la quantitat que tindria augmentaria i el dolor seria menor. Per això hi ha diferents medicaments enfocats a inhibir la FAAH. El cas del BIA-10-2472 és estrany perquè ja havia passat totes les proves en cèl·lules i en animals, però també s’havia administrat a humans sense problemes. El que passa és que en els medicaments cal assegurar-se que dosis més altes tampoc donen problemes, de manera que el set de gener van començar un estudi administrant dosis cada vegada més elevades.

En principi pensaven que encara estaven dins els marges de seguretat, però va resultar que no. Sis dels voluntaris van començar a tenir problemes neurològics entre el tercer i el cinquè dia i un d’ells va morir. Per descomptat, l’estudi es va interrompre immediatament. També altres estudis sobre diferents inhibidors de la FAAH fets per altres empreses. Una història tràgica que recorda una altra que va passar l’any 2006 (tot i que al final, els afectats per aquell cas se’n van sortir)

Ara mateix no se sap que va causar aquests efectes. Com que va passar quan provaven les dosis altes sembla que no estaria relacionat directament amb la FAAH. El medicament pot interactuar, en els humans, amb algun altre enzim que seria el que els ha causat la mort. La interacció seria baixa, de manera que a dosis normals, no es notaria però a dosis més elevades ja tindria importància. O potser hi ha algun òrgan que el transforma en alguna molècula tòxica pels humans però fins que no se’n pren molt no es nota la toxicitat.

En tot cas ara tocarà investigar el que ha passat i veure que passa amb altres fàrmacs similars. Però sobretot caldrà tornar a revisar els protocols per fer els assaigs amb medicaments. Sempre arribarà un moment en que algú haurà de provar per primera vegada el fàrmac i mai no podrem reduir el risc del tot, però hem de fer que sigui tant baix com sigui possible.

3 comentaris

  • Daniel Closa

    26/01/2016 23:54

    La part racional de la ment ja ho pensa, però segueix deixant mal rotllo tot plegat.

  • Carquinyol

    26/01/2016 9:27

    Com bé dius, en aquestes coses el risc no és mai zero, almenys espero que la mort dels volutanris serveixi per poder evitar-ne d’altres i millorar la vida de les persones.

  • Pons

    26/01/2016 9:25

    Mirant-ho pel cantó positiu, com a mínim les morts en els assaigs clínics serveixen per alguna cosa, en canvi la majoria de morts com ara en els accidents de trànsit no en traiem res.