Arxiu del dijous, 28/01/2016

L’aroma d’un vell llibre

dijous, 28/01/2016

“Eran las siete de una calurosa tarde en las colinas de Seeonee, cuando papá Lobo despertó de su sueño diurno, rascóse, bostezó y estiró las patas una tras otra para quitarse de encima la pesadez que en ellas sentía aún. Mamá loba estaba hechada, caído el grande hocico de color gris sobre sus cuatro vacilantes y chillones lobatos, mientras la luna brillaba a la entrada de la caverna donde todos ellos vivían.”

Hi ha moments en els que vols tornar a indrets coneguts, a recordar la màgia de sentir-te jove, somiar amb aventures com les d’abans i refer camins que et són familiars. Una manera genial de fer-ho és tornar a llegir algun llibre que t’impactés quan eres jove. A les seves pàgines trobes sensacions oblidades, records perduts i emocions que mantenies ocultes. És una de les moltes màgies dels llibres i en el meu cas, un dels preferits és una vella edició de “El libro de las tierras vírgenes”. El que ara coneixem com “El llibre de la Selva”.

Hi ha, però, un detall important. Quan busco aquesta mena de recolliment, he de llegir el mateix exemplar del llibre. Les mateixes tapes dures, el mateix paper groguenc, les mateixes taques a les fulles i, sobretot, la mateixa olor de llibre vell. És una edició de 1944 que corria per casa i amb la que vaig descobrir que les històries originals eren infinitament millors que les ensucrades versions de Disney. El cas és que quan agafo un exemplar nou del mateix llibre,… no és el mateix.

Hi ha molts motius, però un d’important és l’objecte en sí i, sobretot, aquella olor particular i inconfusible de llibre vell. D’aquell vell llibre en concret. Una olor que no la genera cap producte individual sinó una barreja de moltes molècules volàtils que es van generant a mida que el llibre envelleix.

Els materials que componen un llibre són sobretot els del paper i els components particulars amb els que es va fer la tinta. Afegits a aquests components també hi ha productes per aclarir, per fixar, per donar textura, per facilitar la unió entre les fibres,…

La pasta de paper és fa a partir de la fusta d’arbres i es compon principalment de dos polímers de sucres: la cel·lulosa i la lignina. En el cas de la cel·lulosa es tracta de centenars o milers de molècules de glucosa unides de determinada manera i formant una mena de xarxa que dóna resistència als vegetals. La lignina, que és l’altre component fa una funció similar però químicament es més complex. És un polímer de fenols entrelligats de manera que la seva composició exacte varia segons la planta. Això fa que cada pasta de paper sigui lleugerament diferent.

El que passa és que amb els anys hi ha reaccions químiques que lenta, però inexorablement van trencant alguns dels components d’aquests polímers. Un trencament que pot passar de diferents maneres segons el grau d’humitat, l’exposició a la llum i, de nou, la composició inicial. La gràcia és que aquests fragments moleculars que es van deixant anar són compostos volàtils que acabem aspirant i detectant en forma d’una olor que dependrà de la barreja exacte de productes que alliberi aquell llibre en concret.

El benzaldehid i el furfural aporten olor a ametlles, l’etilbenzè i el toluè donen un toc dolç, la vainillina té, naturalment, aroma de vainilla, l’etil-hexanol afegeix aromes fruitals i el guaiacol un toc fumat. Com si parléssim de vins, els llibres vells tenen una barreja particular d’aromes transportats per uns productes químics generats a mida que els components del paper es van oxidant, hidrolitzant i alliberant.

Poques coses hi ha amb més capacitat per transportar-te mentalment al passat que els aromes que vas detectar en algun moment i que, no saps com, el teu cervell encara recorda amb precisió. En el cas dels vells llibres m’encanta com em fa tornar a reviure un passat llunyà al que, de tant en tant, m’agrada fer-hi una visita. També és una interessant manera de verificar que a més del contingut, l’objecte físic que el conté també té la seva importància.

I ara, si em permeteu, passaré una estona amb una vella amiga que, si m’hagués limitat a la versió Disney potser no hauria conegut mai.

“Esta es la historia de la gran guerra que Rikki-tikki-tavi sostuvo, con su solo esfuerzo, en los cuartos de baño de la gran bungalow, en el acantonamiento militar de Segowlee….”