L’aniversari del Challenger

Fa uns pocs dies es va complir el trentè aniversari del desastre del Challenger. La catàstrofe que, sobtadament, va trencar amb l’optimisme sobre l’exploració espacial i ens va recordar a tots que sortir del planeta és una aventura difícil i, sobretot, molt arriscada.

Les imatges costen d’oblidar. El transbordador espacial era la joia de la corona de la NASA. La màquina que permetia pujar fins l’espai i tornar a terra, aterrant com un avió. Aquella flota de transbordadors (L’Endeavor, l’Atlantis, el Discovery, i els malaurats Columbia i Challenger) havia d’obrir una nova era en l’exploració espacial. La propaganda de la NASA els venia com el súmmum de la tecnologia. I potser ho eren, però al final van resultar uns aparells excessivament cars, excessivament complexos i excessivament mal dissenyats.

El problema era que es va trencar una manera de fer les coses. Normalment comences amb un coet i, mica a mica, vas millorant el disseny, vas perfeccionant el sistema, vas incorporant millores. A partir dels errors i dels problemes vas trobant solucions però intentes mantenir el que saps que funciona. Amb els transbordadors espacials hi havia massa conceptes nous dissenyats a partir de zero. Es poden crear noves solucions que no estiguin basades en dissenys antics, però si ho fas en massa sistemes simultàniament, el risc de desastre augmenta moltíssim.

I això és el que va passar el 28 de gener del 1986. Simplement aquell dia feia massa fred. Un fred que va endurir excessivament uns anells que servien per unir diferents segments dels SRB, els coets acceleradors sòlids (els coets laterals del sistema de llançament dels transbordadors espacials). Unes juntures que havien de ser relativament flexibles per permetre adaptar-se a les vibracions al moment del llançament. En condicions normals ja ho són, però si fa massa fred, el material s’enduria i perdia flexibilitat. Aleshores, les vibracions els desgastaven i trencaven. Un fet que el gran Richard Feynman va demostrar de manera molt gràfica posant un fragment de junta plegat en un vas d’aigua amb gel i mostrant com ja no recuperava de seguida la seva forma inicial.

Els tècnics ja ho havien notat, però com que el desgast era de aproximadament la meitat de la juntura, algú va concloure que hi havia un “factor de seguretat 2″. Un disbarat, ja que el que hauria hagut de concloure era que alguna cosa anava molt malament en aquelles peces. Però la estructura de decisions del programa del transbordador espacial tampoc era una obra mestra i ningú agafava el toro per les banyes.

De manera que quan el Challenger es va enlairar, una de les juntes finalment es va trencar i un raig de gas calent a pressió va sortir per un costat i va impactar contra el coet central, que anava carregat amb el combustible per enlairar-se. Això va trencar algunes peces d’unió de la estructura, que es va desenganxar, es va perdre tota la aerodinàmica, l’equilibri de forces se’n va anar en orris i setanta tres segons després de l’enlairament la nau es va desintegrar.

La cosa encara va ser més terrible. La cabina on hi havia la tripulació va mantenir la integritat i se sap que encara eren vius ja que van activar alguns interruptors del panell de control. Potser van acabar perdent el coneixement, però també es possible que sobrevisquessin durant els més de dos minuts de caiguda cap al mar. Allà, l’impacte contra la superfície va representar una desacceleració instantània de més de dues-centes g. Impossible de resistir per cap material i menys per cap persona.

Aquell accident, i el posterior del Columbia, van segellar el futur dels transbordadors espacials. L’espai és la última frontera, però explorar-lo comporta molt més risc del que la rutina dels llançaments de coets ens pot fer pensar.

5 comentaris

  • Daniel Closa

    03/02/2016 8:41

    Realment sembla que l’home podia fer poca cosa. L’estructura de decisions de la NASA era molt gran i poc clara. Ningú volia ser el que cancel·les la missió perquè no estaven prou clares les diferents responsabilitats. En estructures tan grans, les veus individuals queden ofegades molt fàcilment.
    Però ha de ser una putada pensar que tu sabies el que passaria i no vas trobar la manera d’evitar-ho.

  • Richard Buck

    03/02/2016 0:55

    No sé si ja has vist per algun lloc aquesta entrevista amb un dels enginyers, que — tot i que va intentar retardar el llançament — encara se’n sent responsable… http://www.npr.org/sections/thetwo-way/2016/01/28/464744781/30-years-after-disaster-challenger-engineer-still-blames-himself

  • Daniel Closa

    02/02/2016 10:14

    Carquinyol. La pressió per construir una nau reaprofitable és comprensible. Imagina que cada vegada que fem un trajecte en tren, calgués construir un tren nou! Però les coses tenen els seus ritmes i no s’hi pot fer més.

    Pons. Segurament arribarà. Però caldrà tenir una mica de paciència. Fa un segle al·lucinarien si veiessin com anem volant a tot arreu.

  • Pons

    02/02/2016 9:45

    Tan de bo podem arribar a veure un dia en el que anar a l’espai sigui tan arriscat com agafar un avió!

  • Carquinyol

    02/02/2016 8:58

    Per tot el que comentes em ve al cap el cas típic d’una bona idea malament desenvolupada. De fet ara, amb els cohets de aterrament vertical, sembla que volem tornar al camí de les naus reaprofitables però amb una altra perspectiva. A veure si ho aconseguim tot i que jo tampoc ho acabo de veure clar.