Arxiu del dimecres, 3/02/2016

Ni endorfina ni miosina; una vesícula i una kinesina

dimecres, 3/02/2016

Cada vegada és més evident que a la vida real, la veritat és poc rellevant. L’important és que les coses caiguin en gràcia. En el fons és fàcil d’entendre-ho ja que moltes vegades les fantasies són molt més agradables que la realitat. Però això no vol dir que la veritat no tingui gràcia. I és una llàstima deixar escapar una realitat fascinant per una fantasia, encara que aquesta sigui molt agradable.

La imatge del costat està proliferant de manera viral per les xarxes socials. En la versió animada fa molta gràcia ja que la molècula de sota es desplaça com si fos un pallasso caminant per una corda. A sobre porta enganxada una gran bola que es va movent amb suaus ondulacions. I al peu de la figura hi podem llegir: “Una molécula de miosina lleva endorfina sobre un filamento neuronal. Amigos, están viendo la felicidad, literalmente”

Un concepte fantàstic! La base química de la felicitat desplaçant-se per una neurona!

Fantàstic, però erroni. Ni és la miosina, ni es desplaça per un filament neuronal, ni porta una molècula d’endorfina. És que ni una!

I malgrat tot, la imatge és fabulosa i descriu un procés extraordinari que està passant dins les nostres cèl·lules constantment.

Recordo quan era petit i estudiava, als llibres de ciències naturals, l’estructura de la cèl·lula. Eren unes cèl·lules ben acolorides, amb un nucli molt gran i tot d’estructures amb noms estranys. Reticle endoplasmàtic, mitocondris, aparell de Golgi, lisosomes, centríol,… I la cèl·lula feia coses. Captava molècules i hi havia unes vesícules que circulaven per dins. Els vacúols, que treien restes d’excreció cap enfora, o unes altres que sortien de l’aparell de Golgi de manera que semblava que s’estava desfent. Era tot un món microscòpic on hi passaven processos misteriosíssims.

Amb el temps vaig conèixer millor les cèl·lules. I un bon dia vaig descobrir una cosa que mai m’havia plantejat: Com s’ho fan les vesícules de dins la cèl·lula per desplaçar-se? I com ho saben on han d’anar?

Doncs la resposta està, precisament, en la imatge de moda. La cèl·lula està plena de petits filaments, anomenats microtúbuls que actuen com si fossin una bastida interna. No només tenen una funció estructural sinó que també son vies per desplaçar-se. Si vols anar d’una banda a altra de la cèl·lula, només has de seguir el microtúbul correcte. Per fer-ho, també hi ha una proteïna, feta per dos unitats allargades i enrotllades l’una al voltant de l’altra, que té la curiosa capacitat de “caminar” per sobre el microtúbul.

El mecanisme és simple. Una de les unitats es mou cap endavant i s’enganxa al microtúbul. Això és el senyal perquè l’altra es desenganxi i giri cap endavant, enganxant-se al seu torn al microtúbul. Això torna a ser el senyal perquè la primera es desenganxi i es desplaci cap endavant. El mecanisme és simple, i el resultat és una molècula caminant per un microtúbul. Per això s’anomena “kinesina” o “cinesina”, pel grec “kineo”, que vol dir “moviment”.

Quan cal enviar una vesícula cap a, posem per cas, la membrana cel·lular, el que es fa és unir la vesícula a un extrem de la kinesina, que es desplaçarà lentament seguint un microtúbul i, en fer-ho, arrossegarà la vesícula cap al seu destí. Dins la vesícula pot haver-hi qualsevol cosa; enzims digestius, restes cel·lulars, receptors hormonals, citocines de senyalització,…

És un mecanisme extraordinari, elegant i que ens permet seguir vius, ja que sense ell, les cèl·lules no podrien fer res. Per això sap greu que el mostrin i parlin d’endorfines, miosines i neurofilaments. Tots també molt interessants, però que simplement són altres històries.

(Per cert, la imatge es una petita part d’un vídeo fabulós que mostra el que passa dins un limfòcit. Si teniu una estona, no us el perdeu!)