Equilibris

La vida és un constant equilibri. Guanyes i perds. Adquireixes i consumeixes. Generes i gastes. Ho trobem a tot arreu; metabolisme, poblacions, equilibris atmosfèrics, reaccions nuclears,… I, és clar, els rius. Per molts urbanites els rius són simples corrents d’aigua de la que només en veuen la superfície i, potser, els beneficis que en poden treure.

Un delta com el de l’Ebre és un sistema en equilibri molt delicat. El riu aporta sediments que el fan créixer, sobretot durant les grans avingudes. El mar aporta corrents i onatge que el van desgastant, sobretot durant els grans temporals de llevant. La situació mai es manté estable definitivament i el terreny es va modificant segons les anades i vingudes de la natura. Si mirem mapes antics, el delta de l’Ebre era molt més reduït, però el riu afegia vint milions de tones anuals a la desembocadura. Molts es perdien, però el balanç era positiu i la terra guanyava terreny al mar.

Això va ser així fins que van intervenir els humans, van construir embassaments i l’arribada de sediments es va aturar dràsticament. Aquells vint milions de tones van passar a ser poc més de cent trenta mil tones. Naturalment, això va donar tots els avantatges al mar i el terreny va començar a recular de manera lenta, però implacable.

La gestió dels rius és un tema delicat. Ho és a tot arreu, però molt especialment en països secs com el nostre. Hi ha qui li agradaria deixar la natura intocada, impol·luta, però això és il·lusori. Qualsevol societat ha de treure partit dels recursos naturals dels que disposa. Això obliga a fer equilibris ja que moltes maneres d’aprofitar-los són incompatibles. Pots posar un port de pesca o un centre turístic, però els dos entraran en conflicte fàcilment. Pots posar industria o agricultura, però no les dues. Pots fer un parc natural per atreure turisme o pots obrir canteres i extreure minerals, però has de triar. L’únic important és fer les tries amb seny.

En el cas del delta pots triar ampliar les zones de regadiu o mantenir físicament el delta, però no pots tenir les dues coses. El delta necessita imperativament molta aigua per arrossegar els sediments que el fan existir i per molts arguments polítics o econòmics que s’esgrimeixin, la xifra de sediments mínima no canviarà. A l’equilibri entre el mar i el riu li són ben igual les tribulacions dels humans.

La tria de que fer, de quanta aigua s’ha de mantenir, s’hauria de fer amb seny, però l’experiència obliga a dubtar-ne. En un país com el nostre, amb la meteorologia esbojarrada que el caracteritza i amb el desenvolupament que ha tingut, segurament hi ha poques opcions a fer embassaments i connectar xarxes fluvials. De nou, l’important es fer-ho amb seny. En ocasions pot semblar que els qui prenen aquestes decisions són ignorants que no entenen la dinàmica dels rius, o que pensen que un país de secà es pot transformar en un de regadiu sense cap cost, però de ben segur que els envolten tècnics que ho saben perfectament. Sense descartar que siguin ignorants, és més probable que coneguin el problema, però que ho considerin un mal menor per defensar interessos en forma de diners, vots o influències.

De nou un equilibri, un balanç. A un costat hi ha un territori físic, un ecosistema complex, una indústria pesquera, un reclam turístic, una cultura particular, una manera de viure i d’entendre la vida al voltant d’un riu. A l’altre, uns interessos, unes solucions fàcils i unes ambicions portades més enllà del que la dinàmica de la natura permet.

A mi em sembla clar quin és el costat correcte.

4 comentaris

  • Daniel Closa

    09/02/2016 23:56

    Sí. Normalment es fàcil encertar-ho

  • Pons

    09/02/2016 10:09

    Si els interessos i les ambicions et beneficien directament jo també se quin es el costat correcte…

  • Daniel Closa

    09/02/2016 9:45

    Carquinyol: I això explica la tria a l’hora de valorar els equilibris. Tot depèn de l’interès que posis per davant. Tota la resta són excuses per defensar la tria inicial.

  • Carquinyol

    09/02/2016 9:40

    Ahir vaig llegir el comentari d’un (crec) comissionat de la UE per aquest cas que ho deia de forma clara: En un cas com el de l’Ebre s’ha d’estudiar quin ha de ser el cabal ecològic i aleshora la resta (si hi ha resta) s’ha d’utiltizar per les activitats que es necessiten.

    A Espanya, explicava, això era a l’inrevés: es calculava l’aigua que necessitava (per exemple) la central nuclear o els camps de conreu i la resta era el cabal ecològic.

    Si això és tal i com ho explica aquest senyor, realment és per a que s’ho facin mirar, tot i que tampoc és tan estrany, el riu Túria, a València, ja fa molts anys que no acaba al mar.