Arxiu del dijous, 11/02/2016

Dones de ciència

dijous, 11/02/2016

Avui és el “dia internacional de la dona i la noia a la ciència”, proclamat per les Nacions Unides amb la idea de promoure les perspectives de carrera de les dones en la ciència i de reconèixer els seus èxits en aquests camp. Ja se sap que el millor que pot passar en qualsevol tema és que no calgui dedicar-hi cap dia ja que voldria dir que el tema està solucionat. Fins que no arribi aquest moment, caldrà seguir treballant-hi. El cas de les dones i la ciència és simple d’entendre. A part de Marie Curie, recordeu el nom i els mèrits de gaires científiques? A més, alguna enquesta recent ofereix resultats realment depriments. D’altra banda cal vigilar i no limitar-nos a parlar dels problemes que tenen, deixant de banda els seus èxits.

Aquest any han proposat esmentar a les xarxes socials la teva científica preferida, la més admirada o la que et va impressionar més. De manera que, al menys durant un dia, sentirem parlar de Lynn Margulis, Dian Fossey, Henrietta Leavitt, Jane Goodall, Jocelyn Bell, Rosalind Franklin, Vera Rubin o Hedy Lamarr entre moltes altres.

Però quan hi he pensat me n’he adonat que no podia triar. Per descomptat que hi ha grans científiques a les que admiro i envejo, però per ressaltar la feina que fan les dones en la recerca en tinc prou en mirar al meu voltant. Tinc la sort de treballar en un centre on hi ha moltíssimes dones fent una feina extraordinària que passa massa desapercebuda.

Per exemple, comparteixo laboratori amb l’Anna, que porta anys treballant en una teràpia basada en el trasplantament de cèl·lules pulmonars per intentar curar la fibrosi pulmonar. Vaig veure com aprenia a identificar les cèl·lules que li feien falta, com aconseguia els primers resultats positius en models animals, com tirava endavant tot el procés per transferir-ho a la clínica i com es feien els primers intents en pacients. Pocs científics arriben a recórrer tot el camí, des de la idea inicial fins a un pacient tractat.

He treballat amb la Sabrina, que va haver de marxar (com tants) a Londres, per aprendre a modificar virus de manera que fessin de transportadors de gens sans amb la idea d’intentar curar la fibrosi quística amb teràpia gènica. He vist com la Gemma desxifrava els misteris de les cèl·lules del cor que s’alteraven per excés d’entrenament esportiu posant en risc el funcionament del miocardi. Vaig veure com la Susanna  descobria de quina manera es desenganxaven unes proteïnes de les parets de les artèries per escampar la inflamació a altres òrgans. He vist com la Raquel assenyalava que les cèl·lules del pulmó que ens han de defensar dels microbis es tornaven contra un mateix i empitjoraven la malaltia. Vaig veure la Neus venir cada dia des de Reus per poder esbrinar quina era la molècula que alliberaven les cèl·lules del teixit adipós i que convertien una inflamació lleu en una de greu. He celebrat com l’Emma descobria que la clau en la progressió de la inflamació del pàncrees estava amagada en unes cèl·lules del fetge. Cada dia veig com la Laia es passa hores interminables al laboratori esforçant-se per aïllar els senyals que les cèl·lules immunitàries s’intercanvien amb les cèl·lules tumorals del càncer de pàncrees i així fer que els tumors esdevinguin més sensibles als tractaments.

Però més enllà del laboratori o del centre on treballo no paro de trobar científiques brillants que probablement no coneixeu. L’Esther identificant les algues que formen les marees tòxiques de les nostres costes, la Montse i la Mar esbrinant com viatgen els corticoides per dins del nostre cos, la Laura calculant trajectòries de grups de satèl·lits per optimitzar el consum de combustible, la Txell purificant els microRNA que s’alliberen a la sang en determinats càncers per poder millorar els sistemes de diagnòstic, l’Enri aplicant models matemàtics al comportament humà. També la Lluïsa, una metge que ens va deixar fa poc i que en un autobús a Polònia em va deixar impressionat quan la vaig veure parlant pel telèfon mòbil amb un jove metge d’una ONG a l’Àfrica per ajudar-lo a fer el diagnòstic d’un pacient.

Elles, i moltíssimes més, són les que cada dia em deixen ben clar que en ciència, com en quasi tot, el fet de ser dona no té perquè representar cap diferència. De fet, si llegeixen això segurament se’n riuran de mi. Després de tot, simplement fan exactament el mateix que fem els homes, i sense fer-ne escarafalls.

Quan es diu que les noies necessiten models de científiques per emmirallar-se i estimular les vocacions acostumo a pensar que si passessin un parell de dies en qualsevol laboratori ja no els caldrien biografies de científiques de països llunyans. Els models a seguir ja hi son. Els centres de recerca en van plens. Per fer-ho visible només caldria dedicar-hi una fracció, una petita fracció, del temps ocupat als medis de comunicació per Belen Esteban o similars… ai!