La fi de la llei de Moore

Si comparem un ordinador, un mòbil o una tablet actual és fàcil notar que no té res a veure amb els de fa deu anys. I els que vàrem viure els principis dels ordinadors personals no podem deixar de somriure quan recordem els vells 286 amb 16 Mb de RAM i hi havia qui es preguntava per quin motiu podríem voler “tanta” memòria. Poques coses han progressat tant i tant de pressa com la informàtica.

Això ho va notar l’any 1965 en Gordon Earl Moore, un dels fundadors de l’empresa Intel. En un article publicat a la revista “Electronics” va afirmar que la tecnologia dels ordinadors tenia molt futur ja que cada dos anys es doblava el nombre de transistors per polsada que podien ficar en els circuits integrals. Això es va conèixer com la Llei de Moore i fins ara s’ha complert de manera molt precisa. Es diria que les empreses s’han posat com objectiu complir la llei de Moore i això ha disparat la capacitat dels ordinadors i ha reduït el preu de manera extraordinària.

No és sorprenent si pensem que l’any 1970 un microprocessador contenia uns dos mil tres-cents transistors mentre que al 2011 ja n’hi podien posar dos mil sis-cent milions! La clau era aconseguir fabricar-los cada vegada més petits i de moment se n’han sortit, però sembla que la cosa ja no té massa més futur. En matemàtiques podem calcular el que vulguem, però en la vida real hi ha límits físics que no ens podem saltar. Els actuals transistors mesuren uns pocs nanòmetres (milionèsimes de mil·límetre) i s’ha dit que ja són més petits que el virus de la grip. Per molt que ens hi escarrassem ja no es podrà anar gaire més enllà. Difícilment podrem fer transistors més petits que un únic àtom.

En realitat, arribar al límit final de la llei de Moore no és cap sorpresa. El mateix Moore la va proposar especificant que tindria aplicació durant un parell de dècades i prou. Ha durat més, però ja s’entreveu el límit i els fabricants ja han dit que aquest 2016 ja no es complirà estrictament. Això no vol dir que s’aturin les millores. Simplement que caldrà enfocar-ho d’alguna altra manera que no sigui acumular més transistors. La computació quàntica és la gran esperança ja que el seu rendiment serà incomparablement superior a la actual. Però de moment encara queda lluny. Esperem que no li passi com a la fusió nuclear, que sempre és la gran esperança del futur, però mai no es concreta.

Aquesta mena de creixements exponencials en la tecnologia són el somni de moltes teories econòmiques que hi fonamenten les bases del creixement. Per algun motiu, tenen tendència a saltar-se la part que especifica que el progres exponencial es pot mantenir durant un temps limitat, però que sempre s’arriba a un topall. La economia no es pot saltar les lleis de la física i sistemes tancats no poden permetre creixements indefinits. El mateix concepte de creixement sostenible és un simple oxímoron. L’esgotament de la llei de Moore ens ho recorda.

5 comentaris

  • Miki

    23/02/2016 8:22

    Potser encara te “sol·lució”, fa temps que li tinc un ull posat a aquesta tecnologia que permetria dissenyar circuits integrats basats en “llum” en comptes d’en electricitat: http://www.colorado.edu/news/releases/2015/12/23/breakthrough-light-based-microprocessor-chip-could-lead-more-powerful-computers

  • Daniel Closa

    22/02/2016 17:03

    Pons: No la coneixia, però ja havia notat que tant se val el que posis a Google images, si busques prou estona acaben apareixent.

    Jordi Domènech: Doncs probablement tens raó en lapercepció. De fet, passa amb tot. Quan es descobreix un nou nínxol ecològic/tecnologia/moda/mercat/el que sigui… primer hi ha una època de creixement exponencial explorant i millorant tot el potencial. Però això no pot seguir indefinidament i s’arriba a un plató on només es millor i poleix el que s’ha explorat.

    Llorenç: La realitat al final sempre s’imposa. Són faves contades.

  • Llorenç Solé

    22/02/2016 10:02

    Sí, la llei de Moore es sembla una mica al conte de la lletera, al final la dura realitat s’imposa.

  • Jordi Domènech

    22/02/2016 10:01

    A part de la frenada o aturada de la potència dels microprocessadors, que s’ha anat emmascarant via posar més nuclis a la mateixa pastilla, potser ja fa més de 10 anys que veig una frenada que m’amoïna més en el camp del programari.
    Fa molts anys que tinc la sensació que no surten noves menes de programes i sobre els que ja existeixen, les noves prestacions, cada vegada em semblen més allunyades, al menys de l’ús que jo en faig.
    Potser és un tema de complexitat, igual no és comercial fer un programa amb més possibilitats que molts usuaris no empraran, és allò de les minories majoritàries: si poca gent escriu amb dos alfabets, encara que globalment siguin molts, per a la majoria, aquesta possibilitat en un programa segurament representaria una complicació i no l’hi posen. S’ha arribat a un mercat més o menys cobert, i nous programes sempre explotaran nínxols de mercat molt més petits que els existents.
    El mateix passa amb els jocs, els que hi ha ja són negoci, però la meva percepció és que fa 25 o 30 anys, n’hi havia de moltíssimes més menes que ara.
    I dins la corba de creixement que quan comença sembla exponencial, però al final acaba en una asímptota horitzontal, no estic gaire segur, més aviat al contrari, que en programes s’hagi superat la primera part.

  • Pons

    22/02/2016 9:54

    En fi, sempre ens quedaran altres lleis informàtiques com la llei de Kerensky