Arxiu del divendres, 26/02/2016

Dietes alcalinitzants

divendres, 26/02/2016

Una moda ben sorprenent és la de les dietes alcalines. Per algun motiu, es vol imposar la idea que tenim el cos massa àcid i que cal alcalinitzar-lo, generalment amb bicarbonat, però també amb dietes imaginatives. És curiós perquè el nostre cos ho fa molt bé això de controlar l’acidesa. Poden haver-hi situacions patològiques, és clar, però el control del pH fisiològic és més que efectiu.

El motiu és fàcil d’entendre. Les cèl·lules funcionen a un pH concret i si s’aparten gaire comencen a tenir problemes. Això del pH és una mesura de la quantitat de protons que hi ha en un líquid. La manera de contar-ho és una mica enrevessada, però l’important és que l’aigua té un pH de 7, que és el que es considera totalment neutre. Per sobre, anem cap a condicions alcalines (o bàsiques) i per sota anem cap a l’àcid.

Un detall és que el cos no funciona a pH 7,0 sinó a 7,4. Però això és una generalització. A l’estómac hi tenim àcid clorhídric a un pH de 2. I el pàncrees fabrica suc pancreàtic molt ric en bicarbonat i a un pH de fins a 9. De manera que cada racó del cos s’ajusta al seu pH òptim.

Però quan es parla d’alcalinitzar es fa en referència, sobretot, a la sang. De nou, és estrany pensar que hi hem d’intervenir ja que una de les feines més importants del ronyó és controlar el pH de la sang. Una feina que no fa sol. El pulmó també hi participa molt activament. Els estudiants de biologia han d’estudiar com canvien les quantitats de àcid carbònic, bicarbonat i CO2 a la sang, de manera que el pH no es modifiqui. Entre el ronyó i el pulmó van modificant les quantitats d’uns i altres i el resultat és que el pH es manté a 7.4 amb molta precisió.

El problema pot aparèixer quan algun d’aquests sistemes no va prou de pressa a corregir els canvis en el pH. Aleshores apareixen situacions de “acidosi” o “alcalosi” i les dues son prou dolentes. Si són lleus, el ronyo comença a filtrar bicarbonat per eliminar-lo per orina, o el pulmó comença a ventejar molt per fer fora el CO2, però si la cosa no es controla aviat, pot ser prou greu.

L’important és que qualsevol persona que no tingui una patologia particular, no ha de patir pel pH del seu cos. El cos s’encarrega molt eficientment de controlar-ho. De fet, forçar el pH cap a una situació massa alcalina és prou dolent. El ronyó, que passa molt de les modes, intenta eliminar l’excés de bicarbonat però per fer-ho ha de modificar les concentracions de clor i de sodi. No és que li faci gràcia, però les sals i els ions tenen tendència a moure’s plegats. Si un surt, un altre entra i coses així.

De manera que les dietes alcalines estan condemnades a no fer res, ja que el ronyó compensarà ràpidament tots els intents de canviar el pH, o bé faran mal si aconsegueixen modificar el pH més enllà dels sistemes de control de l’organisme.

El que sí que és interessant són els arguments que fan servir en alguns indrets on defensen les dietes alcalines. Hi ha molta varietat, però alguns semblen sortits d’una classe d’alquímia. De fet, servirien com exercicis per detectar errors de concepte en classe de química. Frases com “alimentos que matan la vida” o que “no es lo mismo la reacción química de un alimento fuera que dentro del organismo”, et deixen descol·locat. Més que res perquè el fet que la química de la vida és la mateixa que la dels elements inorgànics va quedar clar fa alguns segles.

Al rerefons sempre em sembla detectar un puntet d’aquella fascinació medieval per considerar-se pecador i impur. Ara es dissimula amb un toc de xerrameca científica, però la idea és la mateixa. I el cas és que no, el nostre cos, normalment no esta brut, ni ple de toxines, ni acidificat ni res de tot això. Tampoc és exacte dir que les malalties son causades per l’acidificació del cos. Les malalties són situacions molt més variades i complexes que tot això. És cert que si fem un desastre de dieta, vida sedentària, fumem i prenem productes tòxics, tindrem problemes, però això no ho arreglarem amb un batut alcalinitzant.