Donanatge

Primer ho vaig llegir amb una certa incredulitat. A internet hi ha massa notícies falses com per donar per bona la primera informació que t’arriba. Però es veu que era correcte i que va aixecar una cert polseguera a la xarxa. Parlo de l’acte que es va fer la setmana passada organitzat per l’Ajuntament de Barcelona. La nota de premsa informava que “la regidora del Districte d’Horta-Guinardó, Mercedes Vidal, presidirà el Donanatge que organitza el Consell de les Dones d’Horta-Guinardó a les dones Víctimes de la violència masclista.”

“Donanatge”. Entenc que és una versió femenina de homenatge, simplement l’inicial “home-“ per “dona-“. Com era previsible, de seguida van sortir tota mena de bromes, opinions radicals, retrets i acusacions de masclisme o de integrisme feminista. Tot plegat potser una mica exagerat o visceral, però res de sorprenent. Per cert, donanatge no es un invent nou i ja s’havia intentat en alguna ocasió fa dècades.

El cas és que algun aspecte del llenguatge sempre m’ha interessat. Especialment la manera com les paraules s’originen i evolucionen. Com reflecteixen la societat on es van generar, com s’adapten a nous usos, a noves societats i com es traspassen d’un idioma a altre. Les paraules tenen molts punts en comú amb les espècies vives. Apareixen, evolucionen, s’adapten o s’extingeixen. La similitud té limitacions, és clar, però moltes vegades serveix per mirar-se les coses amb una certa perspectiva.

Una paraula només té sentit en un determinat context. Al segle XII era absurd pretendre fer servir paraules com internet, fax, carburador o testosterona. Altres com salari o pletòric, existien, però tenien un sentit diferent del que tenen ara. La societat és l’ecosistema on han de sobreviure les paraules i, a l’igual que en la selecció natural, a mida que els ecosistemes van modificant-se, les paraules han d’adaptar-se. Hi ha canvis que no els afecten mentre que altres canvis determinen la seva supervivència o extinció.

Molts lingüistes han criticat fer servir donanatge o la moda, tan políticament correcte, de doblar el gènere ja que recorden que el llenguatge reflecteix la societat, de manera que si la societat canvia, el llenguatge s’adapta als canvis, però no al revés! Pretendre canviar la societat modificant a la força el llenguatge és il·lusori ja que les coses no funcionen així.

Des del punt de vista de comparació amb els ecosistemes, el raonament potser no és tan radical. És cert que, en general, són les espècies les que s’han d’anar adaptant als canvis que l’ecosistema experimenti. Ara bé. Una nova espècie pot modificar un ecosistema? Doncs el cas és que en algunes ocasions sí que pot. Les espècies invasores en són un bon exemple. A Austràlia la introducció dels conills va representar un desastre ecològic. El cargol poma està modificant de manera notable els arrossars del delta de l’Ebre. L’arribada del mosquit tigre ha obert la porta a noves epidèmies ja que permet l’arribada de nous virus.

Podem dir que són canvis negatius, però això són punts de vista particulars. Pels conills, arribar a Austràlia va ser una cosa ben positiva. El cas és que algunes vegades si que canvis en una espècie o la introducció d’una de nova pot modificar un ecosistema. La clau és que aquesta espècie tingui algun avantatge sobre les que ja hi eren. Si no, la introducció està condemnada al fracàs.

Lluitar per la igualtat plena entre homes i dones és un esforç en el que tots, i no només les dones, hi hem de posar el coll si el que volem és una societat més justa i lliure. Però ens hem de preguntar, parlar de donanatge enlloc d’homenatge és útil? Fer servir aquesta paraula serveix per posar de manifest alguna cosa que no sabem? No hi ha dubte que és un invent enginyós, però pot ser contraproduent i fins i tot generar rebuig? Idees enginyoses que no han acabat de funcionar n’hi ha a grapats i l’intel·ligent és adonar-se’n. Generarà noves complicacions? Per la mateixa regla de tres si faig una donació hauré de dir que he fet una “homeció”? Hi ha portes que si les obres, les obres per tot. Personalment no em sembla que sigui gaire bona idea i, a més, em sorprèn com s’ignora la opinió dels experts en aquests temes. Tot i que en un temps en que tothom es considera expert en tot, no m’hauria d’estranyar.

11 comentaris

  • Manel Fernàndez

    22/06/2016 16:55

    Això em fa recordar aquell mot tant curiós: “miembras” que s’inventà certa mintra de “cultura”
    Si anem per ací, podríem començar a dir “el violinist”, “el pianist”, “el policio”, i tota una munió de meravelles idiomàtiques. Ah! Per cert! Per a acabar-ho d’arrodonir, també fóra interessant d’adaptar el gènere de les coses als seus consumidors: El cerveso, per als homes, la vina, per a les dones, el botifarro, etc.

    No perdem el temps en destruir encara més la nostra llengua. Dediquem-nos a fer coses positives, com mirar d’acabar amb les retallades a la sanitat (un mot femení!), etc.

  • Manel

    07/03/2016 0:50

    I per què ningú parla de modificar els advervis? En lloc de ràpidament, podriem dir ràpidment, o exactament canviar-ho per exactement,o dir plàcidment enlloc de plàcidament etc. No és just aquesta discriminació gramatical que fa servir sempre el femení.

  • Jordi

    02/03/2016 9:28

    Exactament Josep: Homo vol dir humà. Ho posava com a exageració d’on pot arribar tot. Especialment des de que ja he sentit la queixa d’una persona sobre la denominació de l’especie referint-se als “homes”…

  • Manel Ros

    01/03/2016 21:19

    No m’estranya que alguns polítics pretesament revolucionaris facin el ridícul d’aquesta manera (d’on no n’hi ha no en pot rajar).

    El que no entenc és el seguidisme de la immensa majoria de partits que han assumit aquest papanatisme de forma acrítica i acomplexada. Està clar que han confós la gimnàstica amb la magnèsia.

  • Vicent Bosch i Paús

    01/03/2016 18:51

    Doncs caldrà “inicialitzar” una “implementació” de paraulos que esdevinguet bones per totadona i així iniciar el camí cap a la implantació de totes les dretes per a totcrista.

  • mascle omega

    01/03/2016 18:04

    La majoria dels parlants no és conscient (almenys fins fa poc) d’aquesta mena de discriminacions gramaticals. Que en la nostra llengua, posem per cas, el plural que inclou masculins i femenins hagi de ser masculí des d’un punt de vista de correcció gramatical, es pot interpretar com una mena de masclisme subliminal o inconscient? Els anglòfons, que en els substantius no discriminen gènere, són menys masclistes que els parlants de llengües romàniques o els germanòfons (neutre exclòs)? I, si és així, fins a quin punt és possible atribuir-ho a la gramàtica? Són preguntes nebuloses i un punt ridícules. (Potser penso això perquè sóc mascle, encara que sigui omega …)

  • David BC

    01/03/2016 12:32

    La meva opinió és que és força ridícul aquesta continua referència al gènere de les paraules i, efectivament, acaba fent més mal que bé.
    Curiosament quan parlen de la corrupció a la política, llavors no diuen mai “els corruptes i les corruptes…”
    Recomano l’article de la Carme Junyent
    http://www.vilaweb.cat/noticia/4153027/20131031/carme-junyent-sacabi-comedia-desdoblar-masculi-femeni.html

  • Josep M. Llort

    01/03/2016 12:26

    Un altre problema d’aquests invents lingüístics és que sovint estan fets des de la ignorància: Homo en llatí vol dir humà. La paraula llatina per humà de sexe masculí és Vir.
    De manera que la nostra societat hauria de ser menys viril i més humana.

  • Jordi

    01/03/2016 10:16

    A mi el que em preocupa és que quan utilitzem p.e. la paraula “tots” que és correcte i és neutre (ambdós sexes inclosos), hi ha gent que no se sent inclosa i condemna immediatament a qui està parlant… Potser haurem de canviar també Homo sapiens per Homo i Mulier sapies (o potser també hauríem de canviar això de sapiens per gi…)

  • Pons

    01/03/2016 9:47

    Correcte, primer canvia la societat i després el llenguatge ja s’anirà adaptant

  • Carquinyol

    01/03/2016 9:10

    Jo estic d’acord en tu, el que s’ha de canviar és la societat, el llenguatge ja es canvia tot solet quan aquesta canvia i si calen paraules noves, ja sorgeixen per sí soles, i com la ciència, necessita el seu temps.

    Voler canviar la societat des del llenguatge l’únic pot demostrar moltes coses cap bona : impotència, urgència en fer veure que es fan les coses, …

    A la nostra llengua no hi ha un gènere neutre clarament definit i aquest coincideix gairebé sempre amb el masculí. Què és un reflex de com era la societat ? Doncs segurament. Però el que importa, crec, és com és la societat no com és l’estructura del llenguatge.

    On jo treballo sónc l’únic noi, quan hom diu ‘vinga noies’ jo no em sento pas exclòs, tot és qüestió de com s’entén la societat…